Una necessitat i una oportunitat
La Llei del cos especial d’educació ha de cobrir una necessitat del col·lectiu d’educació que es demana des de fa molts anys. Hem de recordar que és l’únic cos especial de l’Administració pública que no té llei pròpia.
Les especificitats en el camp de l’educació són múltiples i mereix ser regulat des d’una llei específica. És un cos format per diferents famílies professionals que cal estructurar, organitzar i regular, tant en les seves funcions com en el propi funcionament, com en la seva formació i promoció. La llei s’ha de construir posant al centre d’atenció l’infant i el jove com a pilars principals per cobrir-ne les seves necessitats educatives.
Des de l’organització de la jornada de treball condicionada per la distribució temporal de les diferents accions educatives al llarg del calendari escolar i de la jornada lectiva i no lectiva dels alumnes, a la preparació de cada una de les intervencions pedagògiques per atendre les necessitats individuals i col·lectives dels alumnes, a la necessitat del treball en equip per coordinar les accions educatives, a les necessitats de formació fins a les vacances, entre altres. Això, sense cap dubte, els professionals en són els més coneixedors, conscients i responsables.
La Llei del cos especial d’educació ha de ser també una oportunitat, perquè després de tots aquests anys d’experiència es pugui elaborar una llei que respongui a les realitats i necessitats del sector.
El Ministeri d’Educació ha procedit a elaborar la Llei del cos especial d’educació amb la participació de representants de les diferents famílies professionals que formen aquest cos: des de la formació d’unes taules participatives amb professionals de diferents col·lectius, fins a unes trobades amb el ministre d’Educació, Eric Jover, i la directora del departament l’Escola Andorrana, Ester Vilarrubla. Una oportunitat per a la reflexió i el debat compartit entre el sector dels treballadors i l’equip ministerial que, de ben segur, farà que la llei pugui recollir noves propostes i donar respostes, a més dels neguits manifestats públicament aquestes darreres setmanes. Un procediment participatiu, gens estrany i tampoc nou ja que, sovint, ha estat el tarannà a Educació.
En tot cas, és una manera de donar veu a tots els implicats, estiguin o no afiliats a un sindicat, i facilitar que el màxim de treballadors s’hi sentin còmodes. I crec que així ha estat, en tant que el conjunt de trobades –amb prop de 900 persones– s’ha convertit en una gran oportunitat per explicar-se, per part d’uns i d’altres. Crec que és oportú i just lloar i agrair l’esforç i l’interès que totes les parts han esmerçat per fer de tot aquest procés una oportunitat per tirar eConsellera general de DA