Veterans deportats
«Aquesta és la meva bandera. La segueix sent». Com desenes de veterans deportats, el mexicà José Melquíades segueix sentint com a seus els colors dels Estats Units, de manera que conserva, a l’altre costat de la frontera, l’esperança de tornar a un país del qual no guarda «mals sentiments».
A la fronterera ciutat mexicana de Tijuana, una petita casa serveix com a punt de trobada i refugi per a aquelles persones que van arribar als EUA fa anys, van exercir com a militars i més tard, per alguna falta o delicte menor, van ser expulsats d’aquest país. Des de fa uns dies, Melquíades Velasco dorm en aquesta llar, en el qual una gran bandera nord-americana rep els visitants.
Una estreta escala, emmarcada per fotografies de veterans, porta al pis superior, on hi ha una habitació amb dos petits llits, unes piles de llibres (en anglès) i unes màquines per fer exercicis.
En la que temporalment serà la seva llar per un màxim de tres mesos, José insisteix en la seva innocència. «No he fet res», reitera. Nascut a Guadalajara, aquest veterà de 64 anys ha viscut pràcticament tota la seva vida als Estats Units, on va arribar quan tenia 11. Va entrar al servei militar a principis de la dècada de 1970, quan la Guerra del Vietnam feia els últims cops de cua. Durant anys va ser instructor dels sistemes d’armament d’helicòpters de combat i va formar part de la Guàrdia Nacional.
Un dia va quedar atrapat enmig d’un tiroteig i va ser detingut per la policia. Després d’això va iniciar un procés que el va portar a estar 490 dies a la presó però en el que no va ser sentenciat. Malgrat això, va acabar sent deportat.
El seu «error», com ell mateix reconeix, va ser no haver-se nacionalitzat –només tenia la residència– quan va tenir ocasió, perquè mai va pensar «que ho necessitaria».
«El meu objectiu és tornar, perquè el considero (els EUA) com la meva pàtria; no tinc una altra», indica José, a qui li han cancel·lat tots els seus beneficis de veterà per un procés que, afirma, va tenir irregularitats a nivell local .
Assegura que no està «malament amb la bandera o amb la gent» dels Estats Units: «No tinc mals sentiments, especialment contra el país. El que va fer el sistema no vol dir que tot el país sigui igual».
Ha passat una dècada des que va ser deportat, però Armando Scott recorda el que va sentir en aquell moment: «El que més em va doldre és que vaig posar la meva vida en perill per aquest país i ells només em van donar puntades com ho fan a unes escombraries».
Aquest panameny, que sempre va voler treballar en l’Exèrcit perquè així ho van fer el seu pare i els seus germans, va arribar a Nova York el 1980, i va estar set anys al servei militar. La policia el va detenir a San Diego i li va ingressar a la presó per transportar en el seu cotxe a un company de treball que no tenia papers.
El seu advocat d’ofici el va instar a declarar-se culpable, perquè en teoria així només li donarien sis mesos de presó i després el deixarien anar. Així ho va fer, però els seus plans no van sortir com esperava.
«Quan venia per sortir-me (de presó) em van dir (de Migració) ‘No, tu véns amb mi’. Resulta que havia de lluitar pel meu cas, però jo no tenia diners», argumenta.
Per als veterans deportats, l’esperança té nom propi: Héctor Barajas. Ell és el fundador de l’alberg, i va tornar als EUA l’abril passat, vuit anys després d’haver estat expulsat per estar implicat en un tiroteig.
Emiliano Arce, de 56 anys i originari de l’estat mexicà de Nayarit, diu que el que cal és que es canviï la legislació perquè «els veterans se’ls doni una altra oportunitat».
Ell vivia a EUA des dels nou anys, i quan va complir la majoria d’edat va ingressar a la Marina. «Sempre he volgut estar de soldat. M’agradava perquè la gent em parlava que podia anar a Alemanya, al Japó, les illes Filipines... i m’agrada viatjar», rememora.
Va estar en la institució quatre anys, i en sortir els seus problemes amb l’alcohol es van agreujar.
El van detenir dues vegades per conduir ebri i més tard es va enganxar a la cocaïna. Un policia infiltrat el va descobrir venent droga i va acabar complint una pena de cinc anys.
Igual que Josep, Emiliano també confiava que, en haver estat veterà, no el deportarien. Si ho hagués sabut, reflexiona, «hauria mirat les coses una mica millor». És conscient que el que va fer no va estar bé, però l’expulsió «no deixa de ser una injustícia», comenta. Afegeix que, al cap i a la fi, ell va posar la seva mà esquerra sobre de la Bíblia i va jurar donar la vida pels EUA. «Jo vaig fer el meu temps (a la presó), tot el temps que el jutge em va dir que havia de fer. Hi ha persones que estan allà, cometen delictes i quan acaben el seu empresonament surten al carrer. Per què jo no?», Es pregunta el veterà.