Propostes realistes: la despenalització de l’avortament
Avui és un dia procliu a la broma i a la notícia falsa que arrenqui un somriure del lector. Aquesta circumstància podria animar els comentaris de qui es mostra contrari a la legalització de l’avortament al Principat d’Andorra, o de qui creu que en el marc del nostre règim de coprincipat parlamentari aquesta mesura és del tot impossible. Precisament perquè avui es tendeix a la broma el que tractaré aquí és plantejar una proposta factible d’aprovació i de desmuntar el parany de qui uneix voluntàriament una cosa a l’altra, sense distingir el que són qüestions essencialment diferents. La resposta es troba a la Constitució.
En primer lloc: existeixen precedents respecte a la proposta de legalitzar l’avortament. El PS ho va intentar en una primera ocasió el 2005, la qual va ser tombada per la majoria del PLA, aleshores al Govern. La segona ho fou per la majoria de DA –també al Govern–, el 2013. En ambdues ocasions la Sindicatura havia admès les proposicions de llei. En les dues ocasions es presentava via modificació de l’article 108 del Codi Penal i en ambdues es proposava la despenalització en els cèlebres tres supòsits, que és la fórmula que el PS aprovà al si del seu congrés.
En segon lloc: l’anterior paràgraf seria suficient per convèncer qualsevol que el què és necessari per aprovar la despenalització és una majoria parlamentària. Però tinguem en compte la Constitució, que és la norma superior de l’ordenament jurídic i polític andorrà. Respecte al marc general que brinda el text s’entén que la Constitució de 1993 canvia el sentit de la legitimitat i la sobirania d’Andorra, perquè a partir d’aquell any aquesta resideix en el poble andorrà (1.3). Els coprínceps esdevenen institucions d’Andorra –caps d’Estat– amb unes funcions atribuïdes amb claredat (Títol III), entre altres la signatura de les lleis. El mecanisme fou concebut perquè en casos que impedissin les dues a la llei només li calgués una de les signatures (45.3).
En tercer lloc: es podrà respondre que essent un dels coprínceps arquebisbe –ad personam– no pot permetre que la mesura tiri endavant. Els redactors de la Constitució ja van preveure el mecanisme d’una sola signatura, de manera que el copríncep episcopal podria adduir objecció de consciència i la despenalització podria ser signada pel copríncep francès. Ja els delegats francesos de la Comissió Tripartida que redactà la Carta Magna ho entenien d’aquesta manera, el 1992, a la darrera reunió, quan discutien sobre la formulació de l’actual article 8.1, tot i que la part episcopal hi veia un problema polític, no pas de consciència. Finalment fou l’equilibri qui formulà l’actual redactat, on es respecta la vida «en totes les seves fases». Però a la discussió no es tenia gaire clar que el fetus no tingués aquesta consideració. Tampoc preveien els legisladors andorrans que la qüestió de l’avortament es plantegés ni a curt ni a llarg termini, i no volien que el tema paralitzés el procés de redacció –aquest debat es troba al segon volum d’El Procés Constituent de la Constitució d’Andorra (2006), editat pel Consell General, a les pàgines 557-562 i 629-630.
En quart lloc: es dedueix, per tant, que proposar el dilema entre legalitzar l’avortament i haver de canviar la forma d’Estat o mantenir la prohibició i seguir amb el coprincipat no té fonament. Qui caigui en el parany assumirà la via més llarga i no coneixerà ni la despenalització de l’avortament ni una hipotètica república. Haurà triomfat la fantasia nostàlgica de què les nostres decisions segueixen lligades a la qualitat de guia moral del copríncep episcopal, quan la Constitució ens diu el contrari, que podem prendre les nostres decisions i que els coprínceps vetllaran com a caps d’Estat: és això un coprincipat parlamentari. I sent així, si qualsevol altra instància externa interfereix en la tasca d’aquests, el poble andorrà els recolzarà.
En darrer lloc: se segueix de tot això la conclusió que avançava al principi, que per despenalitzar l’avortament cal, en primer lloc, una majoria parlamentària.