PUBLICITAT

Ranciejant

Asseguda en un cafè, em prenc un te roibos mentre fullejo un dels diaris que m’he trobat abandonats damunt la taula. De sobte irromp un grup de nois d’entre divuit o dinou anys. Parlen animadament, són sis o set a tot estirar.

Han ocupat la taula més gran del local, just rere meu. Amb convicció per no dir vehemència comencen a explicar-se quin ha estat el primer regal ofert i rebut en la seva primera relació sentimental. Es donen tota mena de detalls: el temps que ha durat el vincle, la forma en què s’ha acabat, la naturalesa dels regals, senzills uns, més elaborats altres. Els sembla importar ben poc que uns desconeguts s’assabentin d’uns detalls tan personals de les seves vides. En un primer moment l’estrèpit de les seves veus em pertorba i deixo de llegir. No n‘he de fer res de què expliquen. 

Tanmateix m’acabo empassant el roibos mentre els segueixo escoltant perquè aquell esclat de sinceritat té quelcom de commovedor. Uns minuts més tard un dels nois, a l’adonar-se del silenci creixent que els envolta, prega als seus companys d’abaixar el to, però fet i fet ja és massa tard: ni jo ni la resta de clients encuriosits ja no ens perdem cap detall d’aquestes confessions espontànies. Es pot percebre encara en alguna de les veus el bategar d’un sentiment d’amor, en una altra, més estrafeta, s’hi endevina en canvi la ferida oberta de la primera gran decepció. No amaguen la seva vulnerabilitat i s’escolten amb empatia. En cap moment han rivalitzat. 

Aleshores se m’acut que tal vegada la masculinitat estarà canviant. I quan torno a posar els ulls damunt el diari em topo amb unes declaracions de l’actor britànic Daniel Craig sobre el personatge que ha estat interpretant aquests darrers anys, el de James Bond, l’agent secret de ficció més famós del món. Segons el mateix Craig –que s’ha intentat desmarcar del paper en repetides ocasions–, a hores d’ara una dona, o bé un home de raça negra, haurien de poder protagonitzar a Bond. L’home blanc heterosexual en el cim de la piràmide del poder no sembla haver perdut la seva hegemonia real però sí en canvi els encants amb els quals s’havia revestit per a garantir la transmissió dels seus valors. 

El sonat escàndol del productor Harvey Weinstein, i la posterior i exitosa campanya del #Metoo hi han ajudat tot i que el puritanisme, en un país ja de per si purità com és el cas dels Estats Units, se n’ha aprofitat. I mentre els nois segueixen parlant ara de tot i de res, em dic que aquesta saga cinematogràfica basada en les novel·les d’Ian Fleming, un misogin segons els seus propis coneguts, ha començat a donar indicis de perdre volta. 

Sense anar més lluny l’estiu passat es va inaugurar 007 Elements, un museu dedicat a l’agent secret, al Tirol austríac, a Sölden. L’edifici de línies depurades situat en un entorn privilegiat sembla digne del dolent més dolent de la saga. El seu director es va apressar a dir que en ell no s’hi trobaria cap menció al sexisme i al racisme del personatge, unes declaracions sorprenents tenint en compte que ambdós trets defineixen a l’agent 007, en especial el primer. En resposta a aquestes paraules el diari The Guardian va comentar en el seu moment amb força ironia que a causa d’aquesta aproximació tan políticament correcta el nou museu seria com un museu de ciències naturals sense fòssils. 

Fent gala de la mateixa ironia podríem també elucubrar sobre el fet d’haver bastit el museu a més de tres mil metres d’alçària, és a dir a la fresca, en un intent sens dubte d’evitar que el personatge segueixi ranciejant.

Comenta aquest article

PUBLICITAT