PUBLICITAT

Els coneixereu per llur diari

Un informe del Consell de l’Audiovisual de Catalunya que es va presentar aquesta setmana revela que el 48,4% dels catalans escolliria internet com a mitjà únic de comunicació. La ràtio baixa fins al 31% si el mitjà triat fos la televisió mentre que la ràdio l’elegeixen el 13,7% dels entrevistats. Però el que més em va sorprendre de tot plegat és el lloc que ocupa la premsa escrita en aquest rànking. I és que només del 5,3% dels enquestats declara que escolliria aquest format com a mitjà únic de comunicació.
És evident que si s’hagués fet aquesta enquesta fa vint anys les dades serien molt diferents. El 1999, per posar un any a l’atzar, internet tot just començava a despuntar i no havia arribat, ni de bon tros, a l’auge que té avui dia. La premsa escrita, en aquell moment, segurament hagués tingut molta més presència que la que té ara a l’hora d’informar-se. De fet, els digitals que es poden llegir per la xarxa no són més que una versió modernitzada del que és la premsa de tota la vida (amb la premissa de la immediatesa com a bandera) però sense un dels elements que ha definit des de tota la vida els diaris: la portada. De fet, només cal engegar la televisió cada matí per veure que una de les primeres coses que fan els canals de notícies o els programes matinals és fer un repàs a les portades. Cada diari hi col·loca allí, com si d’un aparador es tractés, les notícies que considera més rellevants. Que en surtin unes i no unes altres no només respon a una qüestió d’espai (que a vegades també) sinó a un reflexió professional que es pren a la reunió de portada i que és fruit de múltiples condicionants periodístics que responen a criteris com l’expectativa de comentari que pot tenir cada notícia. 
Qui això escriu s’ha format tota la vida a la premsa escrita (a part de col·laboracions en ràdio i televisió) però en definitiva en un diari. Per això és possible que el relat que en surti de tot plegat no sigui del tot objectiu. Però tot i admetent això no està de més afirmar que les dades que va revelar el CAC dimarts passat em van semblar preocupants. I diré perquè. Tot i que és evident que cada mitjà de comunicació digne de tal nom fa la seva feina de la manera més professional possible no està de més afirmar que les dades (per una qüestió percentual prou fàcil d’entendre) no auguren un bon futur per la premsa escrita. Si només un 5,3% dels enquestats en aquest treball del regulador audiovisual català declara que triaria la premsa escrita com a únic mitjà de comunicació vol dir que cada vegada hi haurà menys lectors. Aquesta però, és una equació inversament proporcional amb la feina que es fa a la premsa escrita, on cada dia es treballa no només per donar la informació que ja donen tots els digitals sinó també per aixecar temes que difícilment s’hi veuran (en tot cas ja en parlaran quan el diari hagi destapat alguna notícia) o per contextualitzar notícies que necessiten d’una explicació per entendre el perquè de tot plegat.
Fins ara la cosa funcionava més o menys així. Els diaris aixequen una notícia i les ràdios i televisions l’amplifiquen l’endemà a través del seguiment que en fan a través de les tertúlies i de les reaccions que genera. Cada mitjà de comunicació, a més, respon a uns ritmes de treball i a unes dinàmiques que són diferents. I és bo que així sigui. Mentre la notícia escrita vol d’un relat específic (i a vegades de molt picar pedra per poder treure una exclusiva que tingui el seu ressò als quioscos) la ràdio té una altra manera de fer. Molt més immediata (a vegades tant o més que l’internet) mentre que la televisió et dona en imatges tot allò que els altres expliquen a través del paper i de la veu. Que les dades no siguin esperançadores no vol dir que els diaris no hagin de fer una profunda reflexió. D’entrada és evident que avui dia ja no es pot explicar (almenys de la mateixa manera) allò que el lector/oient/espectador ja ha vist durant tot el dia a través d’internet, ràdio o televisió. Ens les hem d’empescar, doncs, per donar un valor afegit al lector que faci imprescindible anar a comprar el diari a primera hora del matí. Posar context a les notícies, reforçar l’anàlisi i apostar per un bon corpus d’opinió és una manera d’intentar sortir d’aquest atzucac que fa que la gent cada vegada compri menys diaris.
De fet, hi ha un detall que sempre m’ha semblat interessant i que demostra que el paper té encara un punt de romàntic. Jo m’hi he trobat. I segur que a molts col·legues del sector també els hi haurà passat que algun amic, familiar o conegut els hi demani el retall d’un diari en el que va sortir algú que coneixen. Es pot tractar de la notícia de l’equip de futbol del seu poble que ha guanyat algun partit, de la foto d’un concert en què hi surt algun fill o filla o de qualsevol altra notícia que considerin important. Insisteixo. Segurament aquestes notícies també s’han llegit per la xarxa però ningú va a imprimir la interfície de la pàgina del digital. Tothom pregunta pel paper, un paper a més que té un preu irrisori i que en relació al que costa fer un diari cada dia i els mitjans que s’hi aboquen és pràcticament regalat. Per això no descarto que si la premsa escrita fa els deures pugui tornar a remuntar a les enquestes. Al cap i a la fi ja ho deia J.F.Foix que hi ha diaris per llegir al dia i d’altres que es poden guardar durant temps perquè pels seus articles i continguts no són fruit només de la immediatesa. «Els coneixereu per llur diari», deia el poeta de Sarrià en un dels seus articles. I tenia raó. 
 

Comenta aquest article

PUBLICITAT