Francesc Guillaumet Periodista

Per motius ben diversos aquest estiu m’he hagut de moure pels hospitals més del que hagués volgut. Si al juliol em vaig passar quatre nits a l’Arnau de Vilanova pel naixement del meu fill Jan (aquests dies fan de bon passar), pocs dies després vaig haver de freqüentar una clínica privada per una operació no prevista d’una familiar molt propera. Com que el postoperatori es va complicar, la clínica ens va enviar a la UCI de l’Arnau per estabilitzar la pacient. I és allí, un lloc on ningú s’hi acaba d’imaginar mai, que vaig pensar precisament en tota la gent que ha de fer quilòmetres i quilòmetres per estar al costat dels seus en una situació com la que em va passar a mi.

Com que jo sóc de Balaguer (i treballo a Lleida des de fa molts anys) el trajecte entre les dos poblacions se’m fa més o menys habitual. Però què passa quan un acompanyant (el pacient ja és una altra cosa) ha de venir a Lleida des de la Seu d’Urgell, Ribera d’Urgellet o Montant de Tost? Doncs que ha de fer una burrada de quilòmetres que, si no té ningú a qui recórrer a Lleida ciutat, encara se li poden fer més eterns. Per això té tot el sentit del món que els governs de Catalunya i Andorra (amb el beneplàcit d’Espanya) negociïn un acord per posar solució a aquesta dicotomia. A instàncies de l’alcalde de la Seu d’Urgell, doncs, té tota la lògica del món que els pacients de l’Alt Urgell puguin recórrer a la UCI de l’Hospital de Meritxell quan els sigui necessari (i millor que no ho necessitin mai). I no perquè el servei de medicina intensiva de l’Arnau no vagi bé (vaig poder comprovar en primera persona que és d’excel·lència i que els professionals són d’un altíssim nivell) sinó perquè Andorra és a tocar de la Seu i Lleida queda ben bé a dos hores de camí. Ara bé, no només de la UCI cal parlar en aquest possible acord de col·laboració sinó també d’altres especialitats que també es podrien atendre des del Principat amb la comoditat que això generaria per uns pacients que d’altra banda s’han de desplaçar fins a Lleida o Barcelona, dos ciutats que no són ben bé a prop.

El que m’estranya de tot plegat, però, és que no s’hagi començat a posar seriosament sobre la taula aquesta qüestió fins ara. Cert que la gent de l’Alt Urgell ja poden recórrer a algun servei a l’Hospital de Meritxell però això hauria de ser la norma i no l’excepció quan el Sant Hospital no comptés amb els serveis requerits en cada cas. El que cal fer ara, doncs, és treballar de valent en aquesta direcció per no penalitzar més una ciutadania que té la sort de viure en un dels indrets més bonics del país (el Pirineu sempre és un bon lloc per viure) però que no té per què tenir uns serveis sanitaris a dos hores de camí quan al costat els pot tenir també de qualitat. A la Conselleria de Sanitat correspon, doncs, prendre’s el tema com una qüestió de país perquè aquesta és una qüestió que afecta a la totalitat de la ciutadania d’aquestes terres de muntanya i per tant s’ha de solucionar com més aviat millor. D’exemples de col·laboració transfronterera n’hi ha diversos i d’interessants. Sense anar més lluny l’Hospital Transfronterer de la Cerdanya és un exemple de primera magnitud del que pot donar de sí la col·laboració entre estats en el camp sanitari. Aquest centre, inaugurat l’any 2015, es va finançar amb els Fonts Europeus de Desenvolupament Regional (FEDER) i l’aportació dels governs de Catalunya i França. Dona servei a una franja de població que ronda els 32.000 habitants entre la Cerdanya catalana i francesa i la regió del Capcir, a la Catalunya Nord. A més és un referent de la medicina dels esports de muntanya i com va fer notar l’exconseller Boi Ruiz quan es tirava endavant el projecte, el centre no partia de zero sinó que aprofitava l’experiència que en aquest camp va adquirir l’Hospital de Puigcerdà.

A les terres de Ponent també trobaríem casos de col·laboració sanitària que han donat resposta a les necessitats de la població, unes realitats que sovint superen les fronteres administratives i a les que cal atendre amb les màximes garanties. A Lleida, doncs, l’Hospital Arnau de Vilanova també dona servei als pacients de la Franja, ja que les relacions entre les terres de Ponent i les poblacions catalanoparlants de l’Aragó són fluïdes i constants en tots sentits i en totes direccions. En aquest cas és un fons de compensació territorial el que s’encarrega de fer-se càrrec de les despeses de manera que els pacients de la Franja (com és lògic i no podria ser d’una altra manera) tenen en l’Arnau el seu hospital de referència. De la mateixa manera doncs hauria de ser entre l’Alt Urgell i Andorra, dos territoris que tenen tants fluxes de relació com els que hi ha entre Lleida i la Franja. A les autoritats sanitàries correspon, doncs, però també a les cúpules polítiques de les dos administracions apel·lades poder donar sortida a una demanda que no s’entendria que no fos satisfeta. Al cap i a la fi es tracta de donar solucions a problemes que planteja la pròpia realitat geogràfica i que no haurien de tenir gaire més complicacions que l’adaptació dels tràmits administratius i la facturació pertinent perquè això pugui ser una realitat a curt termini.