Misericòrdia Pérez (o ‘fulanito de tal’)
Amb pas ferm va arribar fins a la porta de la seu de l’ambaixada. Per primera vegada pujaria fins a la tercera planta i aquest cop, per quedar-s’hi. El trajecte dins de l’ascensor se li va fer etern. Quan es van obrir les portes va anar fins al nou despatx. Es va aturar i durant uns instants va observar la taula de reunions de fusta massissa i el seu nom retolat en daurat a la porta: Misericòrdia Pérez. Els companys van anar arribant i amb ells el tràfec habitual de visites i reunions. La primera del dia, com ja era habitual, va ser amb el cònsol general.
La Misericòrdia s’havia convertit en la seva mà dreta ja abans i tot del seu nomenament. En els darrers anys havia desenvolupat una excepcional capacitat per fer-se imprescindible amb una actitud servil, identificant les habilitats que el seus superiors més valoraven i emmascarant una manca absoluta d’empatia i respecte pels companys i subordinats. Manipular, mentir o trair eren pràctiques habituals en el seu dia a dia, que si bé li havien suposat algun disgust a l’inici de la seva carrera professional, amb els anys va anar perfeccionant-les.
Aquell matí no va rebre, excepte de l’ambaixador i del cònsol general, cap felicitació ni obsequi. Però a ella poc l’importava. Va viure el seu èxit professional sola, sense l’estima, respecte o reconeixement dels companys; i davant d’aquella situació, prenia una actitud victimista. Durant les setmanes i mesos següents el desànim es va generalitzar entre els seus subordinats, mentre ningú semblava adonar-se del greuge que havia suposat el seu nomenament i les dificultats que molts d’ells patien en el seu dia a dia.
El temps va anar passant i com és de justícia, la veritat, l’esforç i la companyonia van sobreviure i aflorar, mentre que l’individualisme, l’ego i la manca de consciència de l’altre, van fracassar.
Actituds com aquestes, que de ben segur tothom reconeixerà, es corresponen amb una manca absoluta de consciència respecte a l’altre. Hi ha un concepte filosòfic, encunyat per Emmanuel Lèvinas, l’alteralitat, que consisteix en posar-se en el lloc de l’altre, sense esperar res a canvi.
Un estudi de Paula Gil Jiménez sobre la teoria ètica de Lèvinas explica que «la teoria de l’alteralitat és entendre que al meu costat hi ha un altre gràcies al qual sóc qui sóc. I que és per això que ens hem de preocupar per l’altre i responsabilitzar-nos, doncs el jo és el resultat que algú ens hagi cuidat; i gràcies a això, podem sentir-nos insubstituïbles».
Lèvinas deia que «des del moment en què l’altre em mira, jo sóc responsable d’ell sense ni tan sols haver de prendre responsabilitats en relació amb ell». L’estudi de Gil Jiménez exposa que amb Lèvinas la pregunta de «quan sóc jo?» té com a resposta, «quan un altre em nomena, perquè si ningú ens nomena no som res». L’alteralitat, que proposa Lèvinas, diu que hauríem de substituir el «penso, per tant existeixo» que enunciava Descartes, per «sóc anomenat, sóc estimat, per tant existeixo».
Per a ell, el punt de partida del pensament filosòfic no hauria de ser el coneixement, sinó l’ètica, el reconeixement, «perquè és a través dels altres què em veig a mi mateix».
Malauradament, en la nostra societat encara alguns o algunes trien i premien el servilisme i l’adulació, tancant els ulls davant del comportament d’aquestes persones envers els altres. Una societat que valorés actituds que fomenten les relacions pacífiques i el creixement i cura dels altres, seria una societat més justa, més sana i més ètica.