Montserrat Ronchera Consultora

En un moment de la pel·lícula The Dead Zone, el protagonista (visionari de futur i de desgràcies) li pregunta al seu metge (jueu fugit de la persecució nazi), si sabent el què sap llavors i tenint l’oportunitat de tornar enrere en el temps, mataria a Hitler, i el metge respon: «Sense dubte, sí».

Què faríem si sabéssim realment allò que ens espera? És una pregunta fàcil de respondre en alguns casos, però molt més difícil en altres. Quants dels polítics que dirigeixen el món penseu que, sabedors de la crisi de la Covid-19, haurien acceptat presentar-se a les eleccions?

Sembla fàcil des de la ciutadania criticar les decisions dels dirigents polítics quan es tracta de fer un heliport, de crear un telefèric o de llançar una campanya turística, però resulta tan senzill quan es tracta de prendre decisions que afecten la salut i la vida de gran part dels ciutadans, com passa ara?

Si ens centrem en el nostre país, i fent una mica de memòria, l’acció de govern de Martí, de Bartumeu, de Pintat o de Forné, haurien estat similars a l’actuació d’Espot en els moments actuals? Segurament, no. Ben entès, però, no es tracta de prejutjar una estratègia individual, tots sabem que els nostres dirigents es troben sempre envoltats del seu equip i que, alguns —espero que la majoria—, tenen un poder d’escolta intel·ligent que els permet modular la presa de decisions.

Tot i així, el tarannà del dirigent és clau per poder jutjar la seva acció política, i és en situacions difícils quan es pot mesurar amb més justesa. En teoria, donem més confiança a les persones acostumades a ser organitzades, complidores, discretes i amb una bona integració social, però els estudis diuen que també poden resultar les més perilloses. Va circular molt, en el seu moment, el comparatiu entre el caràcter i l’historial de Hitler i de Churchill. El caràcter del primer quadrava perfectament amb tot allò de l’organització, el compliment i la disciplina, mentre que el del segon era un recull de rebequeria, d’espontaneïtat i de desobediència; el resultat de la respectiva acció és prou conegut de tothom. Un altre exemple: a les eleccions presidencials d’ara fa quatre anys, als Estats Units d’Amèrica, vam veure com va guanyar l’histriònic, impulsiu i rebel Trump, front a una Clinton organitzada, conscienciosa i més equilibrada; els resultats de la presidència semblen indicar que no va ser la millor opció. I doncs?

Es fa molt difícil valorar els fets mentre estan succeint, només el pas del temps i la perspectiva històrica permeten jutjar amb equitat les accions polítiques realitzades i els que n’han estat responsables. Però allò que resulta imprescindible és sentir empatia quan estem en circumstàncies tan difícils, i no solament de dalt cap a baix (dels dirigents cap als ciutadans). També resulta imprescindible de baix cap a dalt (dels ciutadans cap als dirigents) i tinc la sensació que darrerament ens manca aquesta comprensió (que de cap manera vol dir renunciar a l’esperit crític).

En situacions complicades, com les que estem vivint, penso que és oportú parafrasejar les paraules d’Arendt: «En les circumstàncies actuals, només les persones excepcionals poden reaccionar normalment».