Francesc Guillaumet Periodista

Una persona que havia llegit alguna cosa sobre les crisis sanitàries com la que ens afecta em va dir quan començava tot plegat: «Tota pandèmia té tres pics» És a dir, pujades i baixades, moments millors i pitjors, rebrots i tornades a certa normalitat. El que passa és que no la va encertar del tot perquè ara per ara ja estem a la sisena onada (per tant això serà més llarg que un dia sense pa) i encara no s’acaba de veure la llum al final del túnel. Amb la pandèmia, com és sabut, també arriben els efectes col·laterals que afecten les llibertats individuals i col·lectives. I durant aquests gairebé dos anys n’hem vist de tots colors, com els confinaments amb els que vam estrenar aquesta pandèmia fins als tocs de queda o restriccions de tot tipus, des de l’activitat econòmica fins a l’esportiva passant pel tancament de les escoles i de tot allò que ens feia sentir un alè de vida a l’acabar les nostres jornades laborals. 

Els sectors negacionistes i antivacunes es queixen sovint d’aquesta situació. De la restricció de llibertats i del que, en definitiva, són els danys col·laterals de la pandèmia. Sense compartir la seva posició (jo defenso la vacuna sense cap reserva i em penso que l’únic que fan és confondre la població) també tinc clar que correspon al legislador fer una tasca de blindatge perquè aquestes situacions no es puguin repetir en un futur més o menys proper quan la pandèmia ja sigui una història per explicar als sopars d’amics. I m’explico. Des del març del 2020 hem viscut una situació excepcional. Pel que fa a mi, i sense voluntat de parafrassejar Matrix, puc dir que he vist coses que mai hauria cregut viure. El més impactant va arribar els primers dies de crisi sanitària tot just tancades les escoles la tercera setmana de març. El fet de dir-li al meu pare que no vingués a veure el seu nét va ser una de les coses que més em va costar. Però l’impacte era tant gran que vaig tardar poc en oblidar aquest detall. Just després al meu diari començaven a arribar fotografies increïbles. La gent arrassant les lleixes dels supermercats i deixant-les buides. Cues per entrar a comprar, soldats vestits amb mascaretes que semblaven de la Segona Guerra Mundial per desinfectar les superfícies d’unes residències que en la primera etapa van ser el flanc més dèbil de la pandèmia. Continuo. Veure els carrers de Lleida, una ciutat de 140.000 habitants, totalment buits feia impacte. Especialment de nit, a l’hora de tancar el diari. Una ciutat gairebé fantasmal que no millorava gaire durant el dia perquè la majoria de la gent només sortia a treballar (els que podien) i a comprar. Les úniques instantànies de color que recordo d’aquells dies van ser els aplaudiments als sanitaris i els homenatges improvisats que es feien a les portes dels hospitals on una colla de valentes i valents lluitaven a primera línia contra una malaltia contra la que encara no se sabia com lluitar.

Tot això, doncs, va tenir un gran impacte i va portar conseqüències com les que he dit. Per blindar el sistema sanitari i evitar el col·lapse es van començar a dictar restriccions de tot tipus. I s’entén que fos així. Segurament les autoritats també funcionaven amb el sistema del prova-error perquè no hi ha cap governant de cap país d’Europa (Àfrica ja és una altra cosa) que s’hagués hagut d’enfrontar a una pandèmia com la que hem vist i continuem patint. La darrera que es recorda, la de la grip espanyola del 1918, quedava molt lluny i ningú tenia l’experiència necessària per fer front a aquesta situació. Ara bé. Dit això també és important que el legislador deixi molt clar que tot el que passa ara és temporal i que només es podrà aplicar en circumstàncies excepcionals com és la d’una crisi sanitària mundial sense precedents. Però per res més. S’ha de deixar clar, doncs, que les restriccions que hem vist i que veiem son temporals i reversibles en un camí d’anada però no de tornada. I és que les llibertats que s’han vist afectades durant tots aquests mesos s’han de recuperar. Començant pel fet de poder viatjar amb tranquil·litat sense haver de fer-se proves mèdiques fins a quedar amb tantes persones com es vulgui, en interiors o exteriors. Poder parlar amb els amics i els familiars sense distància social ni mascaretes, tornar a una situació prepandèmia que tots enyorem i que un dia o altre haurà de tornar a arribar, amb les lògiques cicatrius que aquesta tempesta global haurà deixat entre tots nosaltres.
I per què dic que el legislador hauria de ser molt clar en tot plegat? Doncs perquè és evident que ara, per necessitats que majoritàriament tothom entén, hem obert un camí que no s’havia explorat fins al moment. Hi torno. Confinaments, tocs de queda, restriccions econòmiques i socials de tot tipus que difícilment s’entendrien en les democràcies liberals en les que vivim si no fos que un coronavirus arribat de Wuhan a  principis del 2020 ho va posar tot cap per avall. Per tant, cal blindar les llibertats perquè només quedin afectades en situacions excepcionals i que tant de bo no haguem de tornar a viure durant generacions. Ara em recordo que al Principat, fins fa poc, encara eren vàlids els contractes de paraula. I això diu molt d’un país perquè es dóna un valor a la cosa dita però les coses que es posen per escrit, i si pot ser en paper oficial i en forma de llei, sempre tenen valor de compliment obligat per qualsevol legislatiu que pugui governar ara o d’aquí uns anys. Ja sigui a Andorra, a Catalunya o Espanya.