Francesc Guillaumet Periodista

Es conta que quan Dalí va marxar a Nova York va dir... «Pinten bastos». I és veritat perquè a l’Espanya del moment, en plena dictadura, tot era molt complicat. Aquesta paraula, dita al volt pel geni empordanès, la podríem adoptar ara per definir la realitat que ens torna a imposar la consagrada pandèmia. No sé a Andorra però aquí a Catalunya la cosa es torna a complicar de valent. 
De fet, es complica tant que el Conseller de Salut, Josep Maria Argimon, va anunciar divendres que els contactes estrets de casos positius de Covid hauran de tornar a fer quarantena tant si estan vacunats com si no. I això, es miri com es miri, és un pas enrere de grans dimensions perquè fins ara es podia continuar fent vida normal si s’estava en contacte amb un malalt de Covid. Es feia una PCR entre el quart i el sisè dia i, més enllà d’estar atent i no fer massa vida social per si de cas no calia tancar-se a casa. Ara, als volts de les festes de Nadal, aquesta mesura, tot i que segurament necessària, pot caure com un gerro d’aigua freda per totes les persones que es trobin en aquesta tessitura.
Pel que sembla la variant òmicron, aquella que fa just tres setmanes que en sentíem a parlar, ja està a punt de ser majoritària a Catalunya i a Europa. Ara mateix representa el 20% dels casos però es veu que es transmet amb tanta facilitat que abans de finals d’any ja serà la predominant. Per sort, segons diuen els estudis que es coneixen fins ara, tot i que encara són incomplets, sembla que l’òmicron es transmet amb molta facilitat. Molt més que la Delta i molt més que la britànica, que era la predominant el Nadal de l’any passat. Ara bé. Els primers estudis apunten que potser no és tan perillosa com la resta de variants que hem conegut fins ara perquè infecta els bronquis (d’aquí la facilitat de transmissió) però no tendeix a baixar als pulmons com feien les altres. Amb aquestes credencials les complicacions potser no seran tantes. Això no treu que una explosió de casos pugui tensar en excés els nostres sistemes sanitaris i per això cal prendre totes les prevencions del món. 
El que passa és que aquesta nova onada (la sisena) arriba quan la població ja està molt cansada de tot plegat. La majoria de gent ja està vacunada (menys els negacionistes que han fet de l’egoïsme la seva principal divisa) i això ajuda a fer que els casos de coronavirus que es van registrant siguin més lleus. Ara bé. La vacuna no priva del contagi ni de contagiar, amb la qual cosa totes les barreres que es posin al virus han de ser benvingudes. Deia que aquesta nova onada arriba en el pitjor moment perquè d’aquí cinc dies és Nadal. L’any passat ja ens vam privar de moltes coses i de moltes reunions familiars per evitar contagiar els nostres. Enguany la cosa és diferent. Tot i que l’òmicron empeny de valent no veig massa gent disposada a suspendre les trobades familiars de Nadal (sí que es fa en els casos de sopars i dinars d’empresa, però això ja són figues d’un altre paner). Atès que sembla que qui més qui menys optarà per córrer el risc. De fet ningú ens assegura tampoc que l’any vinent puguem seure al costat de pares i padrins perquè potser no serà el coronavirus però un càncer, una malaltia o un accident ens poden privar de la companyia que volem durant aquests dies. Per tant, el que cal és prendre’s la cosa amb prudència. De dinar s’ha de dinar i de sopar també. Evidentment això es fa sense mascareta però no està de més que la ventilació sigui l’adequada. Dinar amb la finestra oberta o entreoberta, ventilar abans i després, posar-se la mascareta mentre es fa sobretaula i sortir a donar un tomb en família si el temps ho permet són petits gestos que poden ajudar a evitar contagis.
Com que no soc futuròleg (em penso que m’hi guanyaria pas la vida) no sé si d’ara al Nadal s’anunciaran noves restriccions. Si es fan potser seran molt quirúrgiques per no afectar en excés l’economia ni la vida de la gent. Però encara que no es facin la prudència i el sentit comú sempre seran les millors receptes que es poden aplicar en el cas que ens ocupa. Ja hem vist que aquest virus no ens el traurem de sobre així com així. El mes de març ja farà dos anys que va arribar i a la Xina ja hi era present des del desembre del 2010 o des de molt abans (la seva credibilitat a l’hora de donar dades més aviat és baixa). Sigui com sigui però amb tants mesos de conviure amb la pandèmia alguna cosa hem après de tot plegat i qui més qui menys ja sap què ha de fer per exposar-se el mínim a la possibilitat d’un contagi. Dit això no voldria acabar aquest article amb un to pessimista perquè malgrat tot s’atansa el Nadal. Que tothom el gaudeix de la manera que pugui i de la millor manera possible, ja sigui anant a missa del gall (si es que en fan), veient els Pastorets de Folch i Torres o rellegint del Conte de Nadal de Charles Dickens. Malgrat tot, això, per molta pandèmia que hi hagi sempre ho tindrem al nostre abast perquè com deia Foix «ho sap tothom i és profecia».