Viure no és fàcil
Vivim probablement en una d’aquelles èpoques en què convindria millor romandre en silenci. Treballant fort i en silenci. Donant exemple amb l’exemple. Defensant amb fets aquell model de societat diversa, però alegre amb un mateix i respectuosa amb els altres, no condicionada com ara gairebé a tothora pel preu de cada persona i de cada cosa; la societat, aquella, que sabia integrar tothom perquè recordava el camí que cadascú havia recorregut abans i donava valor a l’esforç dels altres; que si demanava un gest en concret pels més invisibles era per donar-los una oportunitat sincera, no per fer-s’hi una fotografia de rèdit polític ni per mantenir-los eternament com a bosses subvencionades de futurs votants; en què hi havia un ordre ètic, uns rèdits socials que anirien arribant i un temps, un temps sagrat per a cada cosa. Ja sabem que ara vals pel que tens i que els que no ens movem per aquests viaranys ni amb aquests paràmetres, a ulls dels altres ni valem ni tenim, però és un risc que provem d’assumir cada dia.
Hem volgut ser absolutament tan contemporanis i tan moderns que hem desatès l’esforç individual i hem permès que als nostres morros ens el substituïssin amb campanyes de publicitat –de fe– permanents que han aprofundit en sentiments de col·lectius molt determinats, amb un gran pes ideològic, plenament reconeguts, sí, però que no han vist qüestionades les seves propostes mitjançant les quals massa ràpidament s’han pres –ens han pres– la llibertat de modelar i de condicionar el pensament de tota la societat.
Hem baixat la guàrdia i hem acceptat la banalització del sexe, el consum de pornografia entre els menors d’edat, la sexualització de la infància en espais escolars i en edats que hauríem d’haver sabut protegir i, si badem gaire –i és molt dolorós d’escriure-ho– és probable que una determinada línia del feminisme més radical acabi blanquejant, justificant, fins i tot, la pedofília.
Hem deixat oberta l’aixeta de la imaginació, d’una determinada imaginació que considera que ens equivoquem aquells que creiem que no s’ha d’empentar cap al canvi de gènere, que no ens hem de moure per impulsos sinó per conviccions raonades, amb tota la informació i amb tot l’acompanyament, efectivament, però que ens convé evitar passos en fals i precipitats en el temps. Per això, el dret a la identitat de gènere per part de menors ens provocarà sempre un dubte raonable. Justament perquè creiem que ha de viure a gust per sempre qui vol canviar el seu cos per defensar el seu lloc en el món i lluitar pels seus anhels i no ens agradaria descobrir que la decisió es pren sota pressió o de forma condicionada.
Té mala pinta que agendes estrangeres globalistes governin els nostres quefers diaris i vagin arraconant els nostres parers –que tradicionalment es fonamentaven en el sentit comú i l’experiència i no pas en l’adoctrinament– o la presa de decisions dels que dieu que ens governen. En realitat, els que segueixen aquell patró, que evoca de forma tan aterrada i amagada, un determinat guió, saben per quin motiu ho fan: estem veient que agrada tant a les elits de dretes com a les d’esquerres, perquè tu com a integrant del poble que ets patiràs restriccions econòmiques, sanitàries, alimentàries, energètiques, no pas elles.
Si les generacions més joves no es decideixen a entrar en acció i a ser realment crítiques, si no s’espavilen a abandonar el ramat i el pensament únic, amb pocs anys ja no tindran marge de maniobra per discutir cap dels postulats dels que avui governen el món occidental.
Amb poques hores de diferència i amb poques imatges n’hem tingut prou per observar com aquesta darrera assemblea general de les Nacions Unides ha esdevingut històrica per als països que s’alineen amb el Objectius de Desenvolupament Sostenible, malgrat les contradiccions flagrants en matèria de mobilitat, de proliferació de la contaminació i de manca d’estalvi energètic que protagonitzen en tots els seus moviments; davant per davant, l’altre gran imperialisme que fa girar el món sota una suposada capa de convicció social i comunitària però que en realitat ha convertit Europa en el seu camp militar i de proves estratègiques a través de l’excusa d’Ucraïna.
Uns i altres s’aprofiten de la nostra vulnerabilitat com a europeus. Perquè han decidit que Europa no tingui pau, que no visquem en pau.
Hauríem de ser valents i demanar responsabilitats a tantes veus ecologistes i organitzacions no governamentals que –no ho hem sabut fins ara– havien estat rebent subvencions, finançament ocult i ajudes de tota mena del conglomerat rus per combatre l’energia nuclear, les centrals nuclears (i ara continua la melodia anant en contra de les centrals tèrmiques) mentre s’abraçaven al gas rus, tot plegat per acabar, dècades després, sent uns titelles d’uns i d’altres. Ells ho sabien. Era pa per avui, fred per demà.
Les coses van com van. Una àmplia base electoral, aquí a casa nostra, encara vol un cap de Govern que agradi als poders econòmics tradicionals, als de sempre: camps de neu; bancs obedients i transparents; sector immobiliari i, sempre que es pugui, immobilista; inversió estrangera a dolls... En front, els diversos intents del centre-esquerra, la força parlamentària actual o les extraparlamentàries que es preparen per assaltar tribunes de diaris i platós de televisió, buscaran de sintonitzar amb els sectors més indòcils del país, decisius en els darrers metres de qualsevol cursa; aquells que busquen la seva reivindicació social.
En el record, que només vam disposar d’un període de dos anys (2009-2011) per canviar els nivells de desigualtat social a Andorra en nom de la qual et posiciones i et rebel·les políticament quan pertanys a l’esquerra democràtica.
S’ha de pensar sempre i sempre més en el nivell de vida dels ciutadans que no pas en si es dispara o no la despesa pública. S’hauria de frenar justament ara, en època de rescissió i d’inflació, aquesta enrocada i malaltissa voluntat recaptatòria de comuns i de Govern i baixar decididament els impostos per permetre que flueixi el diner i que la nostra societat es recuperi.
És impossible que ens vinguin a arreglar des de fora, des d’Europa, el que hem trencat des de dins. Andorra ha de quedar supeditada només als nostres interessos i a les nostres necessitats com a poble, com a entitat col·lectiva, no al de les elits globalistes. Si no hi fem res, deixarem de ser víctimes i ens convertirem en còmplices.