La democràcia sempre preval
El Tribunal Constitucional espanyol acaba de dictar una sentència segons la qual la llei de consultes aprovada l’any passat pel Parlament de Catalunya és inconstitucional. Aquesta llei va ser aprovada amb el vot favorable de 106 diputats, mentre que 28 van votar-hi en contra, fet que demostra l’ampli suport polític i ciutadà a una norma que preveu la celebració de consultes populars sense caràcter directament vinculant per copsar quina és l’opinió dels ciutadans en relació a qualsevol afer d’interès general. Amb aquesta llei, el govern català volia organitzar la consulta sobre l’estatus polític de Catalunya que va tenir lloc el dia 9 de novembre de 2014.
La impugnació d’aquesta llei per part del govern espanyol ens va obligar a buscar un altre mecanisme i el vam trobar mitjançant un procés participatiu. En conseqüència, el dia 9 de novembre de l’any passat més de 2,3 milions de ciutadans van expressar lliurement a les urnes el seu parer sobre el futur polític de Catalunya. De la mateixa manera que no es poden posar barreres al mar, tampoc no és possible bloquejar la democràcia i el dia 9 de novembre vam ser capaços de demostrar-ho en un acte que va ser exemplar pel seu civisme.
Aliè a aquesta realitat ja consumada fa tres mesos, l’alt tribunal considera ara que no és pertinent preguntar als ciutadans la seva opinió en relació a cap qüestió rellevant, encara que no tingui cap efecte legalment vinculant. Aquest fet dóna la raó als que pensen que la democràcia espanyola és de baixa qualitat i situa Espanya a una distància encara considerable en relació a les altres democràcies europees. Sense cap mena de dubte, l’escassa tradició democràtica que Espanya ha patit durant els darrers 200 anys ha configurat un imaginari polític en el qual la separació de poders és fràgil i està sotmesa a la pressió política de cada govern espanyol.
És per aquesta raó que la sentència no ens ha agafat per sorpresa, almenys a una bona part de la població de Catalunya. Ja fa anys que el TC espanyol va perdre el seu tradicional rol d’àrbitre i s’ha convertit en un òrgan més polític que no pas jurídic. Cal no oblidar que l’actual president d’aquest tribunal era membre del Partit Popular de Mariano Rajoy i ho va ocultar durant el procés de selecció per a ocupar aquest càrrec, un fet que genera dubtes legítims sobre la seva imparcialitat a l’hora de resoldre qüestions de caràcter polític.
Sigui com sigui, ni aquesta sentència ni cap altra decisió provinent de les esferes del poder espanyol no podran aturar la voluntat del poble català de decidir lliurement i democràtica el seu futur polític. El proper dia 27 de setembre els catalans votaran per conformar el Parlament de Catalunya. Per primera vegada des del 1980 aquestes seran, però, unes eleccions diferents perquè tindran un innegable caràcter plebiscitari. Ja que els govern espanyol i els seus tribunals impedeixen fer un referèndum acordat i pactat, tal com s’ha fet al Canadà i al Regne Unit amb absolut respecte i normalitat, els catalans no tenim altra sortida que utilitzar unes eleccions parlamentàries com a instrument per veure quin és el suport popular per configurar un Estat català. Els principals partits compromesos amb aquesta possibilitat ho explicitaran al seu programa electoral, de manera que podrem saber quin és el suport a aquesta opció. Si el resultat és clarament favorable a la creació d’un Estat català independent el nou govern tindrà un mandat democràtic per complir. Completarem les estructures d’Estat per garantir una transició normalitzada i esperem negociar amb l’Estat espanyol i amb la Unió Europea (UE) el calendari i els termes de la constitució del nou Estat europeu, si aquesta és la voluntat inequívoca del poble de Catalunya.
Aquest futur Estat català vol seguir formant part de la UE i es comportarà com un soci fiable i lleial envers les institucions i els governs europeus. Els catalans han estat, històricament, uns defensors entusiastes de la construcció europea. Per això és ridícul quan alguns expressen que tenim la voluntat d’aixecar fronteres; ben al contrari, esperem formar part d’una Europa més forta i més unida, però des del respecte i la sobirania que tenen la resta d’Estats europeus, alguns dels quals amb població, superfície o producte interior brut similars o inferiors a Catalunya.
La impugnació d’aquesta llei per part del govern espanyol ens va obligar a buscar un altre mecanisme i el vam trobar mitjançant un procés participatiu. En conseqüència, el dia 9 de novembre de l’any passat més de 2,3 milions de ciutadans van expressar lliurement a les urnes el seu parer sobre el futur polític de Catalunya. De la mateixa manera que no es poden posar barreres al mar, tampoc no és possible bloquejar la democràcia i el dia 9 de novembre vam ser capaços de demostrar-ho en un acte que va ser exemplar pel seu civisme.
Aliè a aquesta realitat ja consumada fa tres mesos, l’alt tribunal considera ara que no és pertinent preguntar als ciutadans la seva opinió en relació a cap qüestió rellevant, encara que no tingui cap efecte legalment vinculant. Aquest fet dóna la raó als que pensen que la democràcia espanyola és de baixa qualitat i situa Espanya a una distància encara considerable en relació a les altres democràcies europees. Sense cap mena de dubte, l’escassa tradició democràtica que Espanya ha patit durant els darrers 200 anys ha configurat un imaginari polític en el qual la separació de poders és fràgil i està sotmesa a la pressió política de cada govern espanyol.
És per aquesta raó que la sentència no ens ha agafat per sorpresa, almenys a una bona part de la població de Catalunya. Ja fa anys que el TC espanyol va perdre el seu tradicional rol d’àrbitre i s’ha convertit en un òrgan més polític que no pas jurídic. Cal no oblidar que l’actual president d’aquest tribunal era membre del Partit Popular de Mariano Rajoy i ho va ocultar durant el procés de selecció per a ocupar aquest càrrec, un fet que genera dubtes legítims sobre la seva imparcialitat a l’hora de resoldre qüestions de caràcter polític.
Sigui com sigui, ni aquesta sentència ni cap altra decisió provinent de les esferes del poder espanyol no podran aturar la voluntat del poble català de decidir lliurement i democràtica el seu futur polític. El proper dia 27 de setembre els catalans votaran per conformar el Parlament de Catalunya. Per primera vegada des del 1980 aquestes seran, però, unes eleccions diferents perquè tindran un innegable caràcter plebiscitari. Ja que els govern espanyol i els seus tribunals impedeixen fer un referèndum acordat i pactat, tal com s’ha fet al Canadà i al Regne Unit amb absolut respecte i normalitat, els catalans no tenim altra sortida que utilitzar unes eleccions parlamentàries com a instrument per veure quin és el suport popular per configurar un Estat català. Els principals partits compromesos amb aquesta possibilitat ho explicitaran al seu programa electoral, de manera que podrem saber quin és el suport a aquesta opció. Si el resultat és clarament favorable a la creació d’un Estat català independent el nou govern tindrà un mandat democràtic per complir. Completarem les estructures d’Estat per garantir una transició normalitzada i esperem negociar amb l’Estat espanyol i amb la Unió Europea (UE) el calendari i els termes de la constitució del nou Estat europeu, si aquesta és la voluntat inequívoca del poble de Catalunya.
Aquest futur Estat català vol seguir formant part de la UE i es comportarà com un soci fiable i lleial envers les institucions i els governs europeus. Els catalans han estat, històricament, uns defensors entusiastes de la construcció europea. Per això és ridícul quan alguns expressen que tenim la voluntat d’aixecar fronteres; ben al contrari, esperem formar part d’una Europa més forta i més unida, però des del respecte i la sobirania que tenen la resta d’Estats europeus, alguns dels quals amb població, superfície o producte interior brut similars o inferiors a Catalunya.