Dissabte passat, l’església catòlica i la població d’Àvila celebraven el 5è centenari del naixement de Santa Teresa de Jesús, destacant la vida religiosa i espiritual de la dona, i la força de treball i moral, en impulsar l’orde de les Carmelites descalces. Mentrestant, des de l’àmbit intel
·lectual es remarcaven les dots de la Santa per l’escriptura, la poesia i la pedagogia –en un entorn en què la història i la intel·lectualitat eren dominis hermètics copsats pels homes–, i es recordava la batalla.que va haver de dur a terme per ser escoltada i presa mínimament en consideració, el què la va portar a ser marginada i menystinguda per molts, a més de ser controlada per la Inquisició. Contextualitzant la seva lluita al llarg de tota la vida, tot i les múltiples traves va intentar demostrar que les dones també eren ‘filles de Déu’ i que podien participar, com els homes, a fer un món més just i més igualitari.
Ara, cinc cents anys més tard, les coses han canviat però no suficientment; encara que el pes de les religions ha minvat i que l’acció de les dones i d’alguns homes ha permès que les coses evolucionessin, la igualtat real no existeix, el món no és més just ni més humà i els desequilibris segueixen sent aterradors per a moltes persones.
Si Teresa de Jesús naixés avui, amb el mateix caràcter i entorn, probablement esdevindria una militant feminista per seguir reivindicant tot allò que encara ens manca assolir. Les dones assumeixen actualment les dues terceres parts del treball, però només reben una dècima part dels ingressos mundials: són la cara més pobra de la pobresa.  Més enllà de les regions ‘avançades’ i de la pobresa, les desgràcies lligades al fet de ser dona són innumerables i cada dia podem veure a les notícies –i sovint enmig de la indiferència– com són víctimes de les massacres i dels raptes dels guerrillers, com són sotmeses a la barbàrie en nom d’una religió en la què no es poden reconèixer, o encara com són esclavitzades i sotmeses als homes-bèsties que ni tan sols justifiquen les seves accions violentes.
Fa uns dies, Montserrat Tura comentava en una conferència que és molt difícil ser feminista avui, quan aquelles que podrien ser-ho s’han de focalitzar en donar menjar als seus fills o en sustentar les seves famílies; aquestes dones, heroïnes des de la humilitat, que podrien ser les líders actuals, es troben sobrepassades per la necessitat ineludible de la supervivència.
En uns moments en què sembla que les noves generacions de dones preparades se senten molt iguals, molt lliures i molt respectades, que creuen que la paraula feminista denota un no sé què de pejoratiu i que pertany al segle passat, i que no tenen la necessitat de reivindicar gran cosa a part del seu lloc com a individu dins de la societat, crec que haurien de reprendre el (també) vell concepte de la solidaritat i aplicar-lo al gènere, senzillament perquè moltes altres dones ni són iguals, ni són lliures, ni són respectades, ni tan sols són tractades com a éssers humans. Com deia l’escriptora Benoîte Groult, el feminisme no ha matat mai ningú, el masclisme mata cada dia.
escriuresenseinterrupcions.blogspot.com