Aquests dies van plens de fitxatges de futbolistes a la primera divisió espanyola, podem veure aquelles presentacions de jugadors que si en fessin només una i els hi anéssim canviant la cara i el nom del club totes elles serien iguals.
Tots ells tenen moltes ganes de jugar a l'equip que els ha fitxat, i tots somiaven en arribar-hi algun dia. Sigui quin sigui l'equip, sigui qui sigui el jugador.
Realment tanta devoció per la nova empresa per la que treballen és d'admirar, en realitat aquell refrany de “Qui paga, mana”, és realitat, i amb escreix.
A casa som botiguers, el meu pare va heretar del meu avi una petita botiga, de la qual ara jo en porto les regnes, i us asseguro que mai hem tingut cap treballador que arribés el primer dia amb tanta devoció per l'empresa com ho fan els futbolistes. Possiblement sigui perquè, evidentment, no els podem pagar tant com qualsevol club als seus jugadors, i possiblement també perquè tot plegat forma part del circ del món del futbol.
I és que de la mateixa manera que els fitxen entusiasmats, quan se'n van estan entusiasmats per l'altre club que els fitxarà, i així es va movent el cercle del futbol, els mercenaris de la pilota.
Si abans us explicava que no hi ha cap dels treballadors que hem tingut que haguem fitxat amb aquesta energia positiva, al menys mentre passen els anys, molts d'ells s'han quedat estimant la casa com si fos seva, i alguns que han marxat encara venen un cop al mes a sopar amb els pares. Potser no fa falta tantes ganes de començar noves etapes, sinó les ganes de consolidar-les.