S’aixeca la borina i apareix en un petit pujol rocós la silueta d’un campanar i d’un regitzell de casetes, algunes reformades i d’altres no. El poble és batejat amb el títol de «poble amb encant» i és que entre carrerons de totes mides apareixen mostres de la especial cura que tenen els seus vilatans en cuidar l’estètica de cada cantonada. Un bon dia, se’t saluda des d’un balcó, però d’allò més autèntic.
Apareix pel carrer de la costa un petit cotxe utilitari que espanta els gatets de la primera camada de la temporada.
«Apaaarta!», diu l’amable conductor. De cop i volta la fragància estiuenca s’enrareix; penso que el veí de Cal Metralleta ha passat mala nit. I continuo amb el meravellós passeig on descobreixo una plaça on els cotxes, la majoria de matricula andorrana i barcelonina, estan estacionats com qual tetris meravellós. Què agradable visió i quin cant d’orgull envers la humanitat que m’omple veure autoctons i forànis de temporada agermanats i compenetrats. La veïna de Cal Pastor treu el nas pel balcó; quan les nostres mirades es topen agafa el caminador i fuig cap endins, no em dóna temps de dedicar-li el bon dia. Però és igual, més tard li portaré unes tomates de l’hort.
Vaig a la vora del riu per saludar el meravellós sol  i de fons, entre els cants de les orenetes que semblen curiosament exaltades, escolto un «Mecagun déu! Ves a cagar!». I tot seguit l’arrancada d’un cotxe que deixa cinc centímetres de pneumàtic al paviment. Res a dir, és el de cal perillós i la seva sinergia familiar.
Oh! Les cabretes de cal Xino i l’avi Naudí! Van netejant les voreres de la carretera! Ai! Quina gràcia... Deixen al seu pas tot de boletes negretes!
De cop i volta l’avi Naudí rellisca i cau, hauré de trucar al 112. Bé, no passa res, està conscient, orientat i sols té un membre que està completament rotat.
«Vagi, vagi, estic bé, ja em quedo ací estirat! Que passi un bon dia!», em diu.
Quins homes,els pirinencs! Durs com les pedres de les muntanyes enterren a vàries generacions abans de passar tan sols un constipat!
Retorno a la plaça de la Fraternitat per extasiar-me. A cada pas que faig escolto amb més intensitat les alegres converses matinals, quasi tan intenses com les orenetes a la matinada.
«De qui coi és el Cayenne aquest! Collons amb els nautes!»
«Si tu no treus el teu Nissan jo no puc treure la punyetera bici! Hòstia!»
«A mi que m’expliques, l’imbècil del Cayenne va arribar ahir! Vaig a fer sonar el claxòn!» Bippppp!biiiiip!
«Ja baaaixo, ja baixooo».
Tan bonic i tan autèntic tot plegat que continuo escoltant més veus d’altres puntes de la plaça. A hores d’ara ja s’hi ha sumat algun tractor que transporta una bola de palla que balla potser massa i un grup d’adorables adolescents del casal d’estiu que jo diria que cacen Pokemons, ji jiji .
Sembla que el tractorista té dificultats per explicar que té pressa a la resta de feliços contertulians.
«No, tranquil sols li dic això per què porto massa pes i no he collat bé el fardell «.
«I a mi que cony m’explica! Si el del Nissan i el de la moto d’allà no fa maniobra jo no puc pas volar!»
«Oita! Els de colònies em sembla que estan a punt de caçar un Pokemon precisament al tractor. Ups! ai! Que rodola! Que rodola!»
«Compte! Crido! Booolaaa! «
I com una pel·lícula d’acció la bola de palla trepitja a tres cotxes deixant-los sense sostre per acabar als peus just per no esclafar a l’àvia que a hores d’ara millor no li digui bon dia. Ha baixat per posar ordre. De cop i volta silenci; tots es giren per veure si està viva l’octogenària i per darrera apareix l’amo del Cayenne per rebre tot just un calbot de la vilatana per excel·lència. Ni la Guàrdia Civil ni els Mossos mai tindran tanta autoritat.
Basat en fets reals.