Aquesta tribuna també podria tenir un altre títol cinematogràfic: Quo vadis Espanya?, però m’ha semblat més encertat el de Ben-Hur Espanya. El motiu és que d’un temps ençà, els ciutadans espanyols ens sentim com el personatge de Judà Ben-Hur (un dels papers més memorables de Charlton Heston), és a dir, encara que no haguem de treballar de galiots encadenats als rems, estem sotmesos a l’obligació d’anar a votar una vegada i una altra sense que els nostres esforços serveixin per obtenir un resultat que acabi amb la nostra condemna; això és com el mite de Sísif amb les urnes.

En l’actualitat, és fàcil distingir els espanyols optimistes dels pessimistes; els primers estan convençuts que hauran d’anar a votar a les terceres eleccions generals de desembre, mentre que els segons creuen que acudiran a les urnes en unes quartes eleccions. No van molt desencaminats els pessimistes, ja que de complir-se els pronòstics, les terceres eleccions deixarien un Congrés de Diputats molt similar al que existeix en aquests moments. Les enquestes diuen que PP sumaria cinc diputats mentre que el PSOE perdria quatre escons. Així mateix, Podem podria perdre un diputat i Ciutadans, dos. La necessitat d’un pacte de Govern seria sent la mateixa que en l’actualitat i amb idèntics protagonistes.

No és d’estranyar, que l’expresident del Govern espanyol Felipe González llancés l’agosarat suggeriment que si els actuals dirigents dels partits polítics ens porten a unes terceres eleccions, seria convenient que els cap de llista, pel seu propi bé, no es tornessin a presentar, perquè no hagin de passar per l’enorme rubor de dir-los als ciutadans que s’han equivocat dues vegades en un any i a veure si a la terceral’ encerten a l’hora de votar. No va desencaminat Felipe González a l’hora de proposar la retirada dels líders dels quatre principals partits, perquè si Mariano Rajoy, Pedro Sánchez, Pablo Iglesias i Albert Rivera han demostrat que no es poden posar d’acord perquè l’Estat espanyol tingui per fi un Govern, ja que si els seus respectius egos i ambicions personals no els permeten fer el que va dir Winston Churchill: «la democràcia és la necessitat de doblegar-de tant en tant a les opinions dels altres», és millor substituir-los.

Per tant, per evitar el col·lapse del sistema democràtic, la desafecció dels espanyols a la política en general i la fòbia d’anar a votar en particular, els militants dels partits polítics hegemònics haurien d’obligar als seus líders a dimitir i substituir-los per altres dirigents capaços de fer el que va dir Churchill: «El polític es converteix en estadista quan comença a pensar en les pròximes generacions i no en les pròximes eleccions.»

Ara bé, els militants no ho tenen fàcil per escollir nous líders, sobretot pel que fa als dos partits tradicionals, PP i PSOE. La corrupció que ha arrelat en les dues formacions polítiques, i la mediocritat dels dirigents polítics, han deixat molt pocs candidats amb cara i ulls, molts politicastres però cap estadista.

En relació a la corrupció que existeix a Espanya, cal escoltar l’opinió del periodista Iñaki Gabilondo, que al seu programa Hoy por hoy de la cadena Ser, va afirmar: «Espanya no és un país, és una fossa sèptica, és un parc temàtic de la corrupció. Estem encallats enmig de la claveguera pestilent de la corrupció i no hi ha manera de fer res ni de parlar de res ni de pensar en res amb aquesta olor nauseabunda que ens paralitza i que s’ha ficat al cervell nacional com una obsessió». A més, el veterà periodista va assegurar que: "No fem altra cosa que comparar fetideses, analitzar la composició de les escombraries o el color i les formes de la femta. Sortir d’aquesta claveguera és una prioritat nacional. Abans de qualsevol pacte, cal que el PP faci un gest desembussador, fort com la sosa càustica, que ens permeti respirar perquè això ja no hi ha qui ho aguanti".

Iñaki Gabilondo s’ha atrevit a dir públicament el que molts pensem, i és que la corrupció s’ha convertit en el tema central en el debat preelectoral de Galícia, al Parlament amb la compareixença del ministre d’Economia en funcions, Luis De Guindos, sobre el cas Soria (un exercici d’arrogància i prepotència que provoca vergonya aliena), en la vida judicial amb el pacte de Jaume Matas amb el fiscal, en la retirada de la demanda de Bárcenas contra el PP per l’esborrat dels seus ordinadors, en l’obertura de causa penal al Suprem contra Rita Barberá, en la petició de sis anys de presó per a l’expresident andalús Griñán, etcètera. La corrupció és el comú denominador de totes les notícies, i el pitjor de tot és que la ciutadania han acabat per acostumar-se i a considerar-la com una cosa inherent a la societat espanyola.

El vergonyós espectacle de l’exalcaldessa de València, donant-se de baixa del PP, però aferrant-se amb dents i ungles al seu escó de senadora per seguir gaudint del privilegi d’aforament, ha estat superat per les declaracions de Mariano Rajoy, que va tenir el quall de dir que no té autoritat sobre Rita Barberá ja que ja no és militant del PP. Tot i que la pregunta del milió és: ¿quina autoritat té Barberá sobre Rajoy? I no oblidem Susana Díaz, que també ha contribuït al sainet amb les seves declaracions de suport a Griñán i Chaves.

Director de Brachfield & Morosólogos Asociados, Barcelona