Els anys van passant, i cada cop costa més fer allò que es feia quan eres jove. L’edat passa factura i en tots els sentits, el primer és que ja no treballes i per tant, vius d’una pensió que, si no tens com complementar-te, no et permet dur un ritme de vida massa sobrat. Sovint les pensions al nostre país no permeten ni tan sols arribar als mínims, i és que en un lloc on els lloguers difícilment baixen dels 800 euros, tenir una pensió de 1.000 (sent optimistes en molts casos) no et permet cap excés ni cap imprevist. I és una edat en què les necessitats associades a la salut i el benestar no són precisament barates.
Després de tota una vida treballant, molts padrins es veuen amb la necessitat de dependre dels seus fills o néts, un cop jubilats, i aquesta no ha de ser una situació gens agradable. Si realment l’estat del benestar és una realitat, això no hauria de passar, i arribar a la seixantena hauria de ser una tranquil·litat i no pas un neguit.
Ahir teníem notícia de nous projectes de l’Executiu per intentar que els avis que tenen una situació més complicada puguin respirar una mica més tranquils. Són petits passos per intentar que tots plegats, quan arribem a la bellesa, puguem tenir una situació més digne. Xavier Espot i el seu equip han previst una vintena d’actuacions per la millora de la qualitat de vida de la gent gran, entre les quals hi ha l’augment d’ajudes a les persones vídues o que viuen soles, que són ara gairebé 800. Un petit pas, però important, que ha d’ajudar a aquest nombre de persones a viure una mica més feliços. I és que s’ho tenen ven guanyat i és ara quan toca gaudir plenament de la vida, de la família, dels amics i de tot allò que aporti felicitat, i lògicament no es pot fer tot això des de la dificultat econòmica.