L’electricitat s’ha convertit en un bé bàsic de primera necessitat del qual és impossible prescindir. Tan es així que s’ha encunyat un nou concepte que s’anomena pobresa energètica, que és la situació que pateixen les llars amb persones o famílies que són incapaços de pagar els serveis mínims d’energia que satisfacin les seves necessitats domèstiques bàsiques o que es veuen obligades a destinar una part excessiva dels seus ingressos a pagar les factures energètiques dels seus habitatges. Aquest problema relaciona directament aspectes socials, com són la pobresa i l’exclusió social, amb problemes ambientals i de política energètica, com és el preu de l’energia domèstica o l’eficiència energètica.
Aquest fenomen és proper perquè malauradament es dona a Espanya, encara que no és exclusiu del territori veí. La suma d’impostos i les tarifes de les companyies situen el preu de l’electricitat com de les més cares d’Europa, sobretot si és té en compte que els salaris són dels més baixos.
A Andorra sovint se senten queixes pels monopolis, però malgrat que  quasi tota l’energia és importada, les tarifes són molt més assequible que en altres països. La factura de l’electricitat que els residents a Andorra reben s’assembla, en l’import, a la de països com Bulgària, Montenegro o Moldàvia, taxes incloses. Malgrat aquest escenari no s’ha de deixar de banda la dependència en aquest àmbit i que la producció pròpia és encara molt minsa. Actualment l’energia solar no supera el 0,2% del consum actual i els estudis demostren que el potencial fotovoltaic de l’energia solar al Principat és de 266 GWh/any. El consum elèctric del país se situa entorn als 580 GWh, el que significa que el sol podria arribar a cobrir el 45,86% del total. Sembla bastant clar quina ha de ser l’aposta.