La prohibició expressa del Ministeri de Cultura de prohibir la difusió excessiva de l’ubicació del Roc de les Bruixes està agafant tons de  vodevil. És del tot lògic la preocupació del ministeri per protegir uns gravats rupestres que es troben enmig del bosc, que no estan senyalitzats i és pràcticament impossible trobar-los sense un guia. El departament de Patrimoni no organitza visites dirigides i considera una irresponsabilitat tornar-lo a senyalitzar. El 1995 el Comú de Canillo ho va fer i van aparèixer grafitis a la roca. Per tant, no s’arriba a posar portes al bosc però s’advoca per mantenir en secret el lloc on es poden localitzar aquests gravats. Òbviament és impossible garantir-ne la integritat d’uns gravats que no estan vigilats i que estan a l’abast de qualsevol que tingui males intencions, però alhora és del tot impossible evitar-ne que la gent hi arribi. És desproporcionat amenaçar amb un expedient sancionador a una empresa a qui l’administració acusa de difondre a internet la situació dels gravats rupestres que suporten, una part datada amb desavinences entre el neolític i els segles II i III, depenent de l’expert, i l’altra, amb tota seguretat, dels segles XII-XIII.
Es tracta d’un patrimoni de la humanitat, d’unes pintures que han de poder ser gaudides per tothom i que també han de ser protegides per evitar que uns vàndals facin grafitis a les roques, com va passar el 1995.
La prohibició, com afirma el cònsol de Canillo, no fa més que incrementar l’interès per veure aquests gravats. No es tracta de permetre visites massificades o de fer propaganda. El risc zero no és possible, però s’ha de defensar que el patrimoni és de tots. Voler evitar una difusió excessiva és moure’s en una ambigüitat que només genera més confusió  i una controversia que no ajuda gens.