El programa de reeducació dels agressors de violència de gènere creu en l’essència de l’ésser social i capaç de viure en comunitat que es pressuposa a tots els éssers humans. És una creença ambiciosa, valenta i dolorosa. Perquè fa mal adonar-se’n que els homes que maltracten psicològicament i físicament les dones no porten un cartell anunciant aquesta pràctica sinó que són gent aparentment normal. 

Si el programa és valent, també ho són aquests 16 homes que voluntàriament estan participant en aquest Programa per a la Promoció de les Relacions No Violentes, perquè tot i el mal i el patiment inexcusable que han inflingit sobre un altre ésser humà que confiava en ells, s’han atrevit a plantar cara a aquesta part d’ells que necessita canviar. 

La feina dels treballadors socials i psicòlegs que acompanyen aquests agressors durant el procés de reeducació és lloable, com també ho és el fet que exigeixin més duresa als batlles a l’hora de condemnar per maltractament. El fet que un col·lectiu com aquest que coneix bé el problema des d’un punt de vista professional i que el tracta cada dia sol·liciti penes més dures potser hauria de ser un indicatiu per a tota la societat i el legislador n’hauria de prendre nota. Som potser encara massa laxes amb els càstigs als maltractadors? Tot sembla indicar que sí. 

Per als treballadors socials que estan dia a dia al costat dels agressors i de les seves víctimes i que volen millorar la vida de tots dos, hi ha una situació encara molt clara: el qüestionament a la dona que ha estat maltractada. El dubte sobre si es tracta d’una situació tan extrema com la que la dona relata o el que encara ressona en la nostra consciència col·lectiva de «hauria fet alguna cosa», tot i que ja pocs s’atreveixin a verbalitzar-ho, continua posant pals a les rodes d’aquest projecte de reeducació ambiciós que creu en les persones, en totes. També en els agressors.