Energia, aquesta és la paraula que millor defineix a l’Albert Llovera, un pilot de ral·li que sap com superar-se i fer front a les situacions adverses de la vida. Un accident l’any 1985, durant una competició d’esquí, el va fer perdre la mobilitat de les cames, fet que el va obligar a deixar una de les seves passions, l’esquí, però un Llovera implicat que mai es rendeix va trobar en el ral·li quelcom que alimenta el seu esperit arriscat i enèrgic. Ha competit internacionalment i ha sigut el primer pilot amb mobilitat reduïda que ha compartit podi amb altres pilots que no tenen cap mena de limitació motora.

–Criat al si de l’esport d’elit i amb més de 30 anys d’experiència, què és el més important que l’ha ensenyat aquesta professió?
–De tot n’he après. He tingut la gran sort de poder competir per Andorra internacionalment. Això em va fer créixer molt de pressa com a nen, perquè, jo tenia 16 anys i em passava tres mesos entrenant fora. Arran de l’accident que vaig patir, la meva vida es va troncar, perquè jo em pensava que anava a viure de les meves cames i les meves cames van deixar de moure’s. Tinc la lesió en un part del tronc molt alta, la gent això ho desconeix perquè com que faig tantes coses, pensen que no mou les cames, però, en realitat, només moc els braços.

–Com va ser el moment de decidir tornar a començar, ja no com a esquiador sinó com a pilot, després de l’accident a Sarajevo l’any 1985?
–Vaig anar conduint i vaig veure que ho feia força bé, anava molt ràpid i bastant segur. Ho vaig poder fer perquè l’esquí és molt semblant al ‘motorsport’. Els esquis són els pneumàtics. Les suspensions de qualsevol màquina són els genolls de l’esquiador. Una baixada de gegant, el primer descens, és com una màniga en el circuit. En definitiva, tenen moltes similituds. 

–Sempre li ha agradat el pilotatge?
–Sí, més de moto que de cotxe, però, en el meu cas com que no podia conduir moto, doncs em vaig decantar pel cotxe.

–Aquesta versatilitat l’ha anat adquirint a poquet a poquet per circumstàncies de la vida o creu que és un talent natural que li ve de sèrie?
–És cert que sento que tinc un talent natural, però sí que soc molt polivalent i m’hi poso molt ràpid amb cada especialitat. Soc molt centrat i precisament per això els equips em venen a buscar. No tinc l’etiqueta de pilot pagador, sinó, al contrari. Els projectes els muntem conjuntament, que és el que els agrada més. Jo m’involucro molt en un equip. No soc el pilot que arriba, puja al cotxe i només parla amb l’enginyer, no, jo parlo amb tots, m’és igual qui sigui. M’agrada treballar en equip, així puc fer les coses.

–En algunes d’aquestes competicions va pujar al podi amb companys que no han tingut cap mena de discapacitat i de dificultat en la mobilitat, quin ha sigut el podi més especial per vostè?
–Tots m’agraden, no tinc una cosa especial. El que sí que puc dir és quan guanyes un campionat, no només per tu, sinó pel teu equip. De fet, el que surt a la foto sempre és el pilot, però darrere tens molta gent treballant.

–Quina és la cosa més difícil de ser pilot?
–Els patrocinis, suposo, perquè és una especialitat que es mou amb tants diners, que al final necessites negociar moltíssim. I també ho faig jo, no tinc un mànager, sinó que això també ho negocio jo. Cada patrocinador em coneix directament. I això és important, perquè avui en dia jo ja no venc o faig un intercanvi d’una adhesió al cotxe per la publicitat. Si no que faig tot un paquet per poder fer conferències, introduir-me en cada empresa que em patrocina, que em coneguin, que sigui un d’ells també, encara que no treballi allà. L’únic problema que tinc és que estic 200 dies fora de casa, entre conferències, màrqueting i la feina que faig amb els meus patrocinadors, que són empreses familiars que fabriquen adaptacions per gent amb discapacitat.

–Què representa per a vostè tornar al Ral·li?
–Representa que has fet bé les coses, encara que no hagués anat bé a l’última edició. Significa que tornen a confiar en tu, que et donen una altra oportunitat, perquè saben que no va dependre de mi l’inconvenient que vam tenir en l’última competició, que va entrar una pedra tot just per un lloc en un moment en què per la posició en la qual estava el protector no va fer la seva feina. Va ser una casualitat de la vida, però ells ho saben i tornen a invertir en tot el que faig, a més que creuen en el que faig. Tampoc hi ha gaires pilots que condueixin amb les condicions que jo tinc, vaig ser el primer pilot a conduir amb una lesió i he obert una porta, perquè avui dia hi ha uns 50 pilots a Europa amb diferents discapacitats, i estem competint directament amb pilots que no tenen cap limitació.

–Com arriba a aquesta competició del Dakar?
–Bé, ara estic ultimant la programació que tenia per aquestes dates. Per preparar la competició intento fer el dia a dia el més normal possible. Entreno cada dia i intento ser el més saludable possible, perquè també són dates que tot són sopars, trobades i sortir, llavors intento racionar-ho el més possible.

–Quins canvis han fet per tal de millorar el camió de cara a la competició?
–Hem millorat el sistema d’acceleració, hem creat uns suports nous per introduir una peça original del camió a dintre dels meus comandaments, que és el potenciòmetre, i aquest ens permet estrènyer el gatell per tenir més acceleració o menys. L’any passat se’ns va trencar una peça i també el 2020, quan vaig quedar 15è, vaig tenir problemes en dues etapes per això. Ara hem decidit de no fer cap arranjament, sinó inventar un suport per poder ficar el potenciòmetre original a dintre dels meus comandaments. Això ens donarà una llibertat de no tenir un problema intern. També hem millorat el sistema de motor i les suspensions també, tinc una que és més tova i una més dura. Tot depèn de l’etapa com sigui, puc posar aquests clics allà o no.

–Com és la resposta de la seva musculatura a totes aquestes adaptacions?
–Tinc un desgast molt gran de cartílag. Porto quatre operacions amb els últims cinc anys a les mans, perquè ja tenen un desgast molt elevat. L’artrosi arribarà també, perquè parlem que jo faig servir només musculatura molt petita. Els braços no són com les cames, ni els femorals, ni els quàdriceps. Un pilot convencional s’arrepenja a tot arreu, en el meu cas no és així. I també les competicions tenen un desgast molt elevat, perquè cada dia són entre 600 i 900 quilòmetres.

–Quines són les eines físiques i mentals més valuoses que té?
–Les físiques, els entrenaments perquè entreno tot l’any només pensant en el Dakar. Encara que corri algun ral·li, com he fet aquest any. Però els entrenaments físics que faig amb el Miguel Ángel Rodrià són sempre pensant en el Dakar directament. És una sort, tot això, de tindre algú com ell al meu costat, perquè com que viatjo tant, jo solament entreno un dia a la setmana amb ell. La resta dels entrenaments els faig sol. Però me’ls deixa fer sol, perquè el sap que si tinc 30 segons de recuperació i haig de tornar a començar, ell sap que jo torno a començar. No em rendeixo. La meva eina més potent és continuar fent fins al final, sempre em passa com a pilot i em passava quan esquiava, els millors resultats els trec quan la competició arriba al seu punt crític. De fet, el dia que vaig tenir l’accident, era un dia que plovia molt i hi havia boira densa, la gent no arribava a la meta, però jo vaig voler donar més del compte.

–L’any 2011 va publicar el llibre ‘No Límits’, quin va ser el principal objectiu pel qual el va publicar?
–El principal objectiu va ser perquè a les conferències, que en faig moltes, tenia la gran sort que tothom em demanava llibres, però mai m’havia plantejat fer-ho, fins que les empreses amb les quals treballo ho van plantejar com una mena de patrocini per a les carreres també. Ara ja hi ha quatre edicions, i Planeta l’ha deixat de fer perquè volien que fes un altre i els vaig haver d’aclarir que jo no em dedicava a escriure llibres.

–Com va sorgir l’oportunitat de fer el documental sobre vostè, ‘Albert Llovera, las Alas del Fénix’, el qual va estar nominat als Premis Goya?
–Són la mateixa gent amb què fem el dossier de promoció, perquè treballem conjuntament des de fa molts anys. Ells fan pel·lis i em van demanar l’opinió per representar a les persones amb mobilitat reduïda i em compensaven la feina amb vídeos meus. Llavors vam fer un que era sobre el Mundial de Ral·lis i ells em van demanar permís per portar-lo als premis Tiflos, amb la sort que vam guanyar el premi, i aquest era 50% en metàl·lic i 50% amb una inversió, amb un documental. I així vam crear el primer documental meu i va tenir molt èxit. L’experiència, per mi, va ser brutal, perquè el món del cine no el coneixia del tot.