Pere Riba és un apassionat de l’il·lusionisme que durant molts anys es va dedicar a sorprendre a amics i familiars, tot i que no va fer cap espectacle de manera formal, el que sí que va fer, és posar un sobrenom al seu paper com a mag: El Pere la pera. Així, aquest andorrà va gaudir de la seva afició de la millor manera. Actualment, en Pere viu de la seva jubilació que va poder obtenir per treballar als comuns d’Escaldes-Engordany i d’Andorra la Vella i, malgrat afirmar que «està bé», declara que les pensions al Principat haurien de replantejar-se.

–Com va sorgir l’afició a l’il·lusionisme?
–A mi sempre de petit em va cridar l’atenció, però tot va tornar a començar perquè un dia li vaig preguntar a la meva filla què volia pel seu aniversari, i ella em va comentar que volia una mena de joc de màgia. El millor de tot és que ella, des d’aleshores, es dedica al món de l’espectacle, però en aquell moment vam anar a buscar-li el regal a una botiga d’il·lusionisme i a partir d’aquí, vaig descobrir tot un món.

–Quins van ser els inicis d’aquesta afició?
–Jo tenia una afició que partia de la màgia, tot i que m’agrada més dir-li il·lusionisme. Vaig començar buscant coses per anar fent fins que em vaig trobar un moment donat amb una infraestructura bastant àmplia i com que tenia una mica més de coneixement sobre el tema, així vaig decidir muntar un espectacle de màgia en què el meu paper de mag tenia com a sobrenom: El Pere la pera. Tot i que sempre m’he dedicat d’una manera molt informal. Per a mi valia la pena quan veia la cara o el gest de sorpresa de les persones que tenia davant.

–L’afició mai es perd.
–Només van ser uns anys, tot i que no va ser cap cosa formal, no vaig arribar a muntar un espectacle oficial, va ser més una cosa per ‘amor a l’art’, amb amics i particulars. El meu entorn em demanava si el podia fer en esdeveniments i dies assenyalats, i així va ser com va néixer l’espectacle.

–A banda d’aquesta afició, és exfuncionari comunal. Quina feina va desenvolupar i en quin comú?
–Vaig venir aquí a Andorra l’any 1980, i vaig començar a treballar al Comú d’Escaldes-Engordany com a agent de circulació. Aquesta feina la vaig desenvolupar durant vuit anys. Després vaig decidir dedicar-me a la pintura i la decoració d’interiorisme, però els alts i baixos d’Andorra em van fer abandonar la idea. Així que vaig començar a treballar al Comú d’Andorra la Vella com a xòfer d’higiene, més tard vaig ser cap de l’equip de servei de recollida de nit, fins que aquest servei es va privatitzar. Finalment, vaig estar a l’àrea de pàrquings i aquí ja em vaig jubilar.

–Actualment, està jubilat, com està el tema de les pensions al Principat?
–Estic satisfet, però en gran part és per les ajudes que rebo, a més de la jubilació, perquè si no no es podria viure. Després de 40 anys aquí al país, el càlcul de l’ingrés per jubilació es va quedar en una cosa molt justa i insuficient. No es pot viure, amb això se sobreviu, però gràcies a les ajudes puc fer una vida una mica normal.

–Quines ajudes rep?
–Rebo el complement de Govern i una petita ajuda per l’habitatge, que per petita que sigui, és una gran ajuda. Ara, a partir del passat 1 de gener, es van haver de reprogramar una altra vegada i confio que la resposta sigui favorable, perquè el lloguer a Andorra és molt car.

–Com creu vostè que es milloraria una mica aquesta situació amb les pensions baixes?
–Penso que es podria plantejar fer els punts que la CASS demana, que són mínim 5.000 punts per cobrar el mínim, siguin més barats, ja que cada cop són més cars, i per comprar 10 punts necessites un sou elevadíssim. Si fossin més barats els punts, podríem comprar més, així una persona que hagi treballat 30 o 35 anys ininterrompudament al país, almenys podria cobrar les parts com a mínim per un sou base i que aquest, evidentment, sigui suficient.