La nova fadrina, la setmana passada al poliesportiu escaldenc Foto: TONY LARA

–Digui'ns la veritat: ara que és fadrina, ¿la treuen més a ballar?

–No, no, no. He de dir que sempre ballo amb el meu marit. Sempre.

–A la seva edat, ¿com se li ocorre postular-se per a fadrina?

–Uns companys del Casal de la Gent Gran m'ho van proposar. No ho tenia clar, però m'hi vaig animar. S'hi va presentar una altra senyora.

–I va guanyar. ¿Sorpresa?

–La veritat, quan vaig veure tanta gent coneguda al Prat del Roure ja em vaig imaginar que guanyaria. Però m'alegro d'haver tingut competència.

–I fadrí, ¿no n'hi ha?

–Només fadrina, què hi farem. Però ara al meu marit li diuen fadrí. A ell li fa il·lusió. ¿Bé ho és, oi, fadrí consort?

–A la pubilla li fan passar un examen i unes proves d'urbanitat. ¿També li ho posen tan difícil, a la fadrina?

–L'únic que et demanen és que siguis major de 65 anys. Ni preguntes ni res.

–Per compensar les molèsties, a ella li regalen el vestit. ¿A vostè, també?

–Només la banda. Molt maca, per cert. L'he de dur sempre que exerceixi com a fadrina, perquè represento la parròquia. El vestit, en canvi, el triem nosaltres.

–Fa 41 anys que es va instal·lar a Andorra. Si mira enrere, ¿què veu?

–Un país que ha canviat una barbaritat. A millor, és clar. Només hem de veure'ns nosaltres, la gent gran: tenim una llar, hi estem ben atesos, ens cuiden molt bé i ho passem molt bé. No ens en podem queixar.

–La pensió mitjana del jubilat andorrà és de 477 euros. N'hi ha per queixar-se...

–Això és veritat. Jo, perquè tinc una petita jubilació d'Espanya, i amb la mica d'aquí i la mica de baix vaig fent. Però si només tingués aquesta aniria ben justa de calerons. I ara que tot està tan car, més.

–¿I com s'ho fan, els que només cobren aquests 477 euros?

–Aquí no en parlem. La gent s'ho calla i fa la viu viu. Per molt que en parlis, no pots resoldre res... Això sí, és una misèria.

–¿Qualsevol temps passat, ¿va ser millor?

–El passat és maco recordar-lo, però per molt que hi pensem no restarem anys. Hem de viure el present. I què vols que et digui, tampoc no s'hi està tan malament.

–Woody Allen diu que el present és l'únic lloc on et pots cruspir un bistec.

–Home, si tingués 15 anys menys, tampoc no em queixaria, la veritat.

–La crisi actual, ¿la pitjor que recorda?

–El jovent diu que ja no troba feina amb la facilitat am què ho fèiem nosaltres. En aquest sentit sí que veig que el país va a menys. Però passa a tot arreu, no només a Andorra.

–L'excònsol Martí ja és cap de Govern. ¿Què li demanaria, per a la legislatura que acaba de començar?

–No sóc gens exigent. I aquest noi [Martí] ens va girar la parròquia com un mitjó. La gent n'està molt satisfeta. Em sembla que prou feina tindrà a solucionar el problema del pont dels Dos Valires.

–Per acabar: si fóssim al 1970, ¿tornaria a Andorra?

–Segur que sí. Ens ha anat bé, sempre hem tingut feina i aquí hem pujat els fills i la família. Hi tenim els amics, i això és casa nostra. Ens costaria molt haver de marxar.

Per a més informació consulti l'edició en paper.