El compositor, pedagog i intèrpret català, a l'institut de música, ahir Foto: ÀLEX LARA

COMPOSITOR. El festival InNova ret homenatge a un dels gurus espanyols de la música contemporània. A les 18 hores, a la Llacuna

–Malèvitx va pintar el Quadrat blanc sobre fons blanc. Algun espavilat haurà compost una simfonia muda. ¿M'equivoco?.

–No. John Cage té una peça titulada 4.33: el pianista surt, seu davant del piano durant exactament quatre minuts i 33 segons, i es retira.

–¿No pretendria que a sobre l'aplaudíssim?

–Evidentment, buscava la polèmica. I si li demanaven què volia –i ho esperava– et clavava un speech de dues hores.

–¿I què volia?

–Ell parlava d'aquest moment d'expectativa que es produeix quan el pianista és a punt de tocar. És com posar-li un marc al silenci, deia, amb l'auditori esperant que passés alguna cosa.

–¿I què havia de passar?

–Un cop de porta, el so d'un avió...

–¿Pura provocació?

–També, és clar. Més a la vora tenim el cas de Carles Santos: en un moment en què molts anaven als concerts per figurar, ell els donava una nata musical. Venia bé per despertar-los.

–Per provocador, Napoleó: deia que la música era el menys desagradable dels sorolls.

–D'un paio que va fer tant de mal tampoc no n'esperaria una sensibilitat musical especialment aguda.

–Mestres Quadreny va compondre una peça per a serra mecànica. ¿Com no ens hem d'espantar quan sentim a parlar de musica contemporània?

–L'art no és tot necessàriament fàcil. N'hi ha que requereix una certa educació perquè incorpora claus que no són evidents. Fixem-nos en la pintura: hi ha qui s'extasiarà dues hores davant d'un quadre, i qui hi desfilarà a pas lleuger.

–El pop de masses, Yesterday, per exemple, ¿és la música per als musicalment poc formats?

–No ho hem de plantejar en aquests termes. Música ho és tant les sonates de Beethoven com aquesta cançó dels Beatles, una melodia especialment inspirada. Igual que literatura ho és l'Ulisses de Joyce i també una novel·la negra. La primera, però, no és l'abast de tothom. Perquè, repeteixo, no tot l'art és fàcil.

–¿Música contemporània, avui, és sinònim d'electrònica?

–És una fase. El nou sempre crida l'atenció. Però no ens enganyem: no tot l'experimental és bo pel sol fet de ser experimental.

–És coetani de la Nova Cançó. ¿Quina relació hi ha tingut?

–Era veí de Serrat al Poble Sec. Ell vivia al carrer poeta Cabañas; jo, a Tapioles. Vam seguir camins diferents, però jo també he tocat en cabarets...

–¡Que diu, ara! ¡¿En cabarets?!

–Al Rialto, sí. I en tablaos flamencs de la Costa Brava. Per guanyar-me la vida. Però si parlem de Serrat, trobo que té molt bon gust: Ara que tinc vint anys, Paraules d'amor... són cançons que m'agraden molt. És un altre gènere, però els músics clàssics no ens hi hem de girar d'esquena.

Per a més informació consulti l'edició en paper.