Lluís Burgués és metge generalista en tasques d’atenció primària des del 1979. Ha ocupat diversos càrrecs en la sanitat pública andorrana: director de sanitat (1994-1995), director mèdic de l’Hospital de Meritxell (2001-2005) i va ser president del Consell assessor de Salut i Benestar durant dos anys (2011-2013). Des del 21 de març de 2013 ocupa la direcció del SAAS. És un bon moment per una trobada relaxada al seu despatx i per analitzar la seva tasca.

 

–El balanç que fem és bastant positiu, tant des del punt de vist personal com gestor. M’incorporo a la meitat de la legislatura passada,amb bona part de la feina de l’adaptació a la nova reforma sanitària feta i amb la sort d’haver participar en el seu disseny. Com a conseqüència d’aquesta reforma sanitària es fa el Model Andorrà d’Assitència Sanitària (MAAS), que  és el que s’està implantant ara. 

 

–Unes accions, les de la implantació del nou model, que no estan sent molt visibles pel ciutadà. 

–Però són accions transcendents que permet que el SAAS pugui transformar–se en una institució més moderna, més adaptada a la MAAS, més centrada en l’atenció al pacient i en criteris qualitatius i d’eficiència. Em preocupa que la gent no entengui que hi ha molta feina interna feta i que aviat es veuran els resultats. Crec que és molt important que la transició en aquesta nova legislatura sigui el més suau possible i, sobre tot, molt comprensiva. Tenim un sistema sanitari basat en la lliure elecció, en el ecopagament i en la confiança entre el prestador de serveis i el pacient i s’ha de mantenir com sigui amb el nou model. El nostre sistema sanitari té molt marge de millora, contràriament al francès o a l’espanyol, immersos en retallades de prestacions i de drets. Això sí, l’efecte contagi ens perjudica en creure que aquí s’estan fent coses similars quan no és el cas.

 

–S’està fent una prova pilot, des del novembre amb els pacients de diabetis mellitus 2, una patologia que necessita el treball de molts especialistes i molts professionals sanitaris. La idea és que en el transcurs d’aquesta prova pilot es posi en marxa la història clínica digital nacional que permetrà que tots els prestadors de serveis, que els seus pacients desitgin que estiguin integrats en la història clínica, puguin treballar en una història clínica comú. Això augmentarà la coordinació i la qualitat de la informació i la assistència a cada pacient.

 

–La prova està programada per un any de durada. Les primeres conclusions s’obtindran a principis del 2016, però mentrestant s’estan fent modificacions en el model MAAS per agilitzar el procés. S’ha iniciat sobre paper, esperant la informatització de la història clínica comú que, evidentment, no servirà només per la prova pilot, sinó que serà apte per qualsevol altre patologia.

 

–Aquests processos són lents i més depenent dels molts actors que formen part. Parlem d’un projecte ambiciós on participen tots els prestadors de serveis. No és fàcil. Ens interessa que l’instrument i la infraestructura siguin potents i que tinguem les màximes garanties de confidencialitat i seguretat.

 

–La nostra idea és que, en la història clínica informatitzada, un usuari pugui anar a l’hospital i el metge consulti amb el mòbil el seu historial. Evitarà la duplicitat de proves complementàries, facilita que qualsevol metge pugui accedir a l’historial del pacient i es tingui més seguretat a l’hora de prendre decisions terapèutiques. 

 

–Aquest desenvolupament de la informatització de la història clínica nacional és, ara per ara, la gran prioritat pel SAAS. També, adaptar la institució als requeriments del MAAS i començar-nos a posicionar a nivell de quins productes assistencials es necessiten desenvolupar pel futur pla de salut del 2020.

–Les persones més properes a mi i, fins i tot, les del propi Govern, ja saben que estic molt a gust al SAAS i que la meva intenció era seguir aquí. A més, crec que no hagués estat bo que un ministre de sanitat fos un sanitari. Trobo fantàstica l’elecció de Rosa Ferrer, perquè té vocació de servei, sentit comú, capacitat de comunicació i fa les coses per convenciment. Hem tingut relacions positives i clarificadores entre els dos.

 

–És que no crec que el país necessités un sanitari en el ministeri de salut, ho dic sincerament. Es que no hi va haver oferiment ni en cap moment em vaig reunir amb el cap de Govern. Vaig veure que sortia al meu nom i no em va sorprendre, perquè en aquest país la rumorologia forma part de la seva idiosincràcia. Em va fer gràcia i tot.

 

–Ja havia tingut implicació en una de les branques del cas. La meva relació personal i professional amb ell ha estat molt bona. Té uns coneixements sobre el finançament del sistema sanitari extraordinaris i ens estan sent molt útils pel desenvolupament del nostre model. Sincerament, no conec el cas Innova amb profunditat per poder valorar el que ha passat. 

 

–El cas està judicializat i no sabem res més. S’ha pres declaració a la resta de persones implicades i estem a disposició de la Batllia. Per això, per estar a judici, no puc afegir gaire més.

 

–En aquest pla de salut mental es decidiran quins recursos es necessiten,  quins es podrien assumir aquí i quins i no i serà quan es valorarà si realment és útil tenir una estructura residencial a Andorra per aquest tipus de pacients i on s’ubicaria. Tot i això, encara està molt lluny i no acaba d’estar del tot definida la idea de reunir a tots els malalts de salut mental en un mateix edifici al país. 

–Ara està atenent a uns 30 pacients als seus domicilis. La intenció és potenciar les estructures del SAT i millorar la relació entre hospital i atenció primària perquè algunes coses es puguin fer de forma ambulatòria.

 

–El PADES és un programa d’atenció domiciliària i equipaments de suport. No ho tenim estructurat i és una de les coses que, a través de la història clínica informatitzada, volen ficar-se en marxa. No està protocolaritizat perquè els registres són molt diferents, perquè la coordinació entre els diferents professionals no és prou adequada i és una de les coses que s’han de establir de cara al 2016.

 

–Som molt potents en la celeritat en fer el diagnòstic. Tenim tractament oncològic quirúrgic d’algunes patologies, i d’altres no, i tenim un bon seguiment dels especialistes de tot el procés de diagnòstic, tractament i cirurgia. Aquí es fan només els tractaments de quimioteràpia perquè no tenim instal·lació de radioteràpia. Tampoc tenim pensat introduir–ho perquè requereix tenir una població molt elevada i no és el cas d’Andorra. 70.000 habitants no justifica una instal·lació d’aquest tipus i, a més, en el nostre entorn hi ha llocs molt potents en aquest tractament com Barcelona o Toulouse, que es tenen tres equips duplicats de radioteràpia de diferents tipus. Amb aquests centres de proximitat i tant sofisticats, no seria útil tenir-ne un a Andorra.