Assegura tenir la consciència ben tranquil·la i haver actuat sempre com li ha demanat el cos. Reconeix que potser «alguns tenien més ganes que jo» de que acabés tot amb aquest soroll mediàtic, i abandera no haver-se sentit «un membre més» de l’equip comunal gairebé des del principi. El dia 25 va presentar la seva renúncia al càrrec de conseller del comú de Canillo, decisió aprovada dimecres passat i que ha generat un foc creuat entre ell i el cònsol major, Josep Mandicó. 

 

–No esperava que tot anés així, la veritat. Ha estat un final que no m’hagués imaginat de bon principi, ja que tot feia pensar que seria una bassa d’oli i no ho ha estat. El final ha estat, com dic jo, com una corona d’espines. 

 

–No tenia res a pair, sincerament, perquè la consciència la tinc ben tranquil·la i les coses les he fet de la millor manera que he pogut i m’han deixat. Això sí, em va sobtar la frase del senyor Mandicó, la de «no n’hi ha prou amb fer veure que treballes, s’ha de treballar». El vaig respondre ja per twitter perquè no entenia aquesta afirmació, ja que per treballar primer t’han deixar treballar. No m’ho esperava d’ell i només es defensa amb el tema del salari i és mentida. 

 

–Sí, totalment. És mentida perquè l’aspecte salarial a mi no em preocupava i ja li vaig transmetre aquesta idea les vegades que em vaig reunir amb ell al despatx. Vaig aprovar favorablement a la implantació d’aquesta rebaixa de salari, tot i que s’ha d’entrar en si estava ben aplicada o no i al possible efecte retroactiu que el va planificar i on jo sí que reconec que no estava del tot d’acord.

–Es va aplicar a la nòmina del 25 de febrer per les absències del gener. Dit això, la rebaixa del 50% es va aprovar en el Consell del dia 11 del mateix mes, així doncs, amb caràcter retractiu i erroni. A més vaig proposar que ningú cobrés la tretzena paga i se’m va tirar tothom a sobre.

 

–Els cops que em vaig reunir amb el senyor cònsol ja li vaig transmetre que a dins de les comissions de treball no hi havia bon ambient, no se’m tenia en consideració, no se’m deixava participar com jo volia i, cada cop que intentava aportar alguna cosa, se’m criticava. 

A més, sempre que he intentat canviar l’horari de les comissions perquè jo no hi podia assistir per motius de feina no se m’atenia la petició quan, amb altres consellers, sí es feia i es canviava l’horari. Uns tractes de favor que poden venir arrossegats ja des del principi perquè tinc la sensació que, en el seu dia, el senyor Mandicó em va trucar per omplir la llista de 14, perquè ho va fer set dies abans. Dedueixo que no trobava ningú per acabar d’omplir la llista i per això em va trucar. De bon principi ja vaig notar que no formava part del sector més important de l’equip de treball. Per exemple vaig proposar ser el president d’alguna comissió de treball i se’m va rebutjar. Molt poques vegades m’he sentit un membre més de l’equip.

 

–Crec que aquesta afirmació va fer mal al cònsol, però ja li havia dit dies abans al seu despatx. Em va demanar fins a tres vegades que no marxés, però tenia clar que jo no podia acabar una legislatura no havent estat còmode. Va deixar anar l’acusació de les meves absències, però jo sempre que faltava, a l’endemà, preguntava al coordinador que se n’havia parlat per poder estar al corrent. Jo sempre he intentat anar al màxims d’actes que he pogut i el ciutadà ho sap perfectament. Sempre se m’utilitzava per anar als actes –perquè hi havia gent que no hi volia anar–, sempre m’oferia a fer casaments al cap de setmana i demanava el canvi d’hora de la comissió per poder-hi assistir.

 

–Em sento decebut pel senyor Mandicó. Com a capacitat per liderar un equip i com a cònsol major m’ha decebut. Insisteixo, he fallat més que mai, ho reconec, però senzillament, perquè, tot i intentar-ho, no hi podia anar a moltes comissions per motius estrictament laborals i els horaris estaven imposats. 

–Una persona molt propera al ciutadà i molt valuosa. Estic convençut que farà una bona tasca i amb responsabilitat. Li desitjo molts encerts. 

 

–Dóna peu a imaginar-s’ho, ho entenc, però són suposicions i, en cap moment, m’ha trucat ningú per escollir-me formar part d’una candidatura de cara a les comunals. He tingut alguna conversa informal, d’acord, i no tanco cap porta però, ara per ara, no hi ha res de res. Ja vaig dir que, de moment, és un no, que m’apartava, però sóc molt ambiciós, tinc ganes de treballar per la parròquia, no he pogut explotar ni aportar tot el que volia durant aquests tres anys i mig.

 

–Si algú em ve a buscar perquè confia en mi i en la meva aportació, m’agrada el projecte i l’equip de treball que hi pugui haver, no li diré que no. Això sí, que quedi clar que no ho faig perquè el senyor Mandicó perdi unes eleccions o per restar-li vots, sinó per poder treballar, que el ciutadà trobi altres opcions per poder votar i Canillo deixi de ser monocolor. 

 

–Ser número u ho descarto perquè encara em queda. Ara, si se’m presentés l’oportunitat d’anar com a segon, signaria ara mateix.