PUBLICITAT

TONI SASPLUGAS I JOAN CARLES ARPÍN

TONI SASPLUGAS I JOAN CARLES ARPÍN: «És absolutament prioritari pacificar el trànsit»

Arpín i Sasplugas, abans de la conversa sobre mobilitat.
Arpín i Sasplugas, abans de la conversa sobre mobilitat.
La mobilitat a Andorra no està en estudi, però alguns col·lectius voldrien que fos un pensament nacional, una reacció a un model actual que fomenta la velocitat i els vehicles a motor. Sostenibilitat i convivència. Parlem amb Toni Sasplugas, secretari general de l’Automòbil Club, i Joan Carles García Arpín, del col·lectiu ciutadà Grup ciclistes i vianants d’Andorra. / PER RAFA MORA
 
–Es parla més que abans de la mobilitat, de ser més efectius, de l’ús del cotxe o d’alternatives, sempre també lligat amb la sostenibilitat?
–Joan Carles García Arpín: Partim d’una anomalia a Andorra. Si mirem, som el cinquè país del rànquing mundial amb número de vehicles. Som un país petit però un dels més motoritzats del món, en vehicles per habitant. Tenim més vehicles que habitants. Em sembla que en dates del 2014 teníem uns 70.000 habitants, i 78.000 vehicles, i turismes són més de 50.000, la qual cosa sembla impensable. Als centres urbans és un problema en hores punta, que ja ho patim, però també en carreteres interurbanes perquè ens barregem tots, la gent d’aquí amb els turistes. És en aquests moments quan més es visualitza, però a nivell diari també. Però és que a més, és un vehicle amb una persona, i és tot poc efectiu. Tenim un problema.
 
–Això sembla una mentalitat.
–Toni Sasplugas: No crec que sigui un problema. És un fet, una dada. El que passa és que no estem acostumats a utilitzar una alternativa, sinó a moure’ns en cotxe. I amb el meu cotxe. Perquè així tenim autonomia, perquè no tenim una xarxa de transport públic gran o ben organitzada, ni tenim cultura del transport públic, i tot forma part de la nostra idiosincràsia. A partir d’aquí, tenim les carreteres plenes de cotxes. I quan vénen turistes multipliquem per cinc els cotxes.
 
–El país està fet així, amb parròquies altes i d’altres a baix que obliguen a molts a agafar el cotxe.
–T. S.: És que ara per ara la millor alternativa és el cotxe, a nivell de practicitat. A més, hem fet molt bones infraestructures perquè moure’s en cotxe sigui fàcil, i hem dedicat molts diners. Tenim infraestructures impressionants i això fomenta l’ús del vehicle. Som un país altament motoritzat i fins que l’alternativa de mobilitat no sigui tan còmoda com el cotxe, difícilment farem el pas a utilitzar-la. Qui utilitza el bus o la bicicleta per una qüestió de consciència, d’estalvi o de medi ambient, és molt poca. És un militant. El dia que anar en transport públic sigui més còmode que en cotxe, canviarà.
 
–És una opció anar en bicicleta?
–T. S.: Com a alternativa potent de mobilitat urbana, penso el mateix que amb el transport públic. Si l’administració posa eines, posa carrils segurs i de manera segregada del trànsit, és al final la manera més agradable d’anar a treballar, sobretot si treballes i vius a fons de valls. Tenim un país amb un clima pirinenc, però no som a Noruega i allà hi van, en bicicleta. Tenim tres mesos que neva però la resta de l’any un clima fantàstic per utilitzar la bicicleta per anar a treballar, a anar a l’escola i fins i tot a passejar-te el cap de setmana. 
 
–Vostès, els dos, han anat a parlar al comú d’Andorra la Vella sobre aquestes coses i fins i tot a demanar un canvi. Quina ha estat la resposta?
–J. C. G.: Sembla ser una resposta positiva. Desconec què hi havia abans, però la recepció que hem tingut dóna peu a l’optimisme. Tot i que tenim interioritzats certs models de vialitat que costa desfer-se d’ells. Fins ara tot s’ha centrat en el cotxe. Això és culpa de l’administració però també ho és de la societat, perquè tots som partícips i tenim la mateixa responsabilitat. El canvi ha de venir de la part administrativa, però també de la part reivindicativa social. Hem de ser una societat madura, hem de saber què és bo per a les persones i per a la nostra convivència, i hem de reclamar que canviïn les coses, i així de la mà de l’administració fer un canvi en la mobilitat que tenim ara.
 
–I la societat andorrana creuen que vol canviar això?
–J. C. G.: Jo crec que sí. Però sí és cert que és un país en què costa molt reivindicar, expressar-se, hi ha molt poca cultura de reivindicació. Suposo que per allò que és un país petit, que què diran, i tot això. No sé si són tòpics o no, però jo els veig.
 
–T. S.: Sí, hi ha poca cultura de la reivindicació, estic d’acord.
 
–J. C. G.: Sempre tenim por, i hem de deixar de banda ja aquesta manera de pensar. A vegades et veuen com si fossis un revolucionari. Ens dediquem a la nostra petita parcel·la però no volem saber res del bé comú. Cadascú s’ocupa d’allò seu i hem de canviar aquest pensament.
 
–T. S.: Sí, però l’administració també ha de proposar. Caminar és natural de l’home, i anar en bici és molt agradable. Si es creen les eines, serà un boom. Si es fan bé les infraestructures, perquè si ara caiem en la trampa de fer per fer... Jo de tota manera no percebo la voluntat de l’administració de millorar en aquest sentit, sinó que hi ha la voluntat, obstinada, d’alguns polítics. No s’ha generat una consciència, sinó que són casos aïllats de polítics que pensen així i que hi volen treballar i que ens convoquen per parlar. De moment són Sancho Panza i el Quixot. A veure si aquest missatge el traslladen a la classe política i l’administració.
 
–I això creuen que és possible?
–T. S.: Si surt a la premsa, el polític pensa que ha d’actuar. Si aquest tarannà de sensibilitat que hi ha ara es recull ràpidament i es fa tot amb presses, farem nyaps perquè farem infraestructures mal fetes sense estudis, i diran que s’han fet carrils bici però que no hi va ningú... L’administració ha de creure i acollir a tots els col·lectius i fer les coses bé, perquè si no, no avançarem.
 
–I quins serien els canvis?
–T. S.: Conduïm molt ràpid, hem creat autopistes en zones urbanes... compartir vies amb bicicletes... no val pintar una ratlla, pot ser la ratlla que separa la vida de la mort. S’han de fer carrils bici segregats del trànsit ràpid i pesat, tampoc no fer voreres bici, perquè el vianant vol anar despistat. S’ha d’impulsar un eix de mobilitat a fons de valls agradable, segur, net, (que com que passen les bicis, no es netegen...), segregat, senyalitzat. A les reunions hem demanat cura. Perquè de simulacions polítiques de carrils bici perquè electoralment queda molt bé ja en tenim exemples com el de la Massana o el del riu d’Andorra la Vella. Això va en contra de tothom. Això s’ha d’evitar.
 
–J. C. G.: L’ordre a l’hora de plantejar la infraestructura hauria de ser: zona peatonal, carril bici com alternativa com passa en altres ciutats, transport públic i automòbil. S’ha d’invertir la piràmide. I a més penso que a Andorra tenim un avantatge, que com que sempre anem tard en tot, podem mirar el que funciona en altres llocs. Només cal observar els altres i aplicar les coses de manera correcta. Però discrepo amb això de segregar els carrils, perquè és un límit. Des del lobby automobilista s’ha venut molt el perill de les carreteres, que només han de ser per als cotxes, que no caminem, que no anem en bici, i si es fan carrils bicis segregats dient que són segurs es farà l’efecte crida i és una sensació de falsa seguretat perquè molts carrils no són segurs perquè no estan integrats, els encreuaments són perillosos, hi ha molts problemes i això en qualsevol ciutat es veu. Però, primer, comencem per la pacificació del trànsit.
 
–T. S.: Comencem per aquí, però no ho aconseguirem d’avui per demà. Hi ha una generació perduda, o dos. Costarà molt canviar aquest ADN que tenim de pilot de Fórmula 1, perquè està molt arrelat. Les velocitats en zona urbana a Andorra són una autèntica aberració. La velocitat mitjana ha augmentat en 30km/ fàcil. És una bogeria. És absolutament prioritari pacificar el trànsit. Des de l’Automòbil Club la nostra vocació com a entitat és tenir una millor mobilitat, volem corregir el que no s’ha fet bé. Faig aquest discurs en favor d’això. No s’ha de criminalitzar el conductor.
 
–J. C. G.: És qüestió de començar a les escoles. Canviar les metodologies en aquest sentit perquè són decimonòniques, però també aplicar zones 30, que no són un caprici, sinó que un accident a aquesta velocitat gairebé mai dóna resultat de mort. Està demostrat. Però no vol dir que s’hagi d’anar sempre a 30km/h, sinó que s’adapti la circulació. Les bicicletes són un vehicle més i la convivència és la clau. 
 
–D’acord amb tot, però es fan iniciatives com el Pedaland amb bicis elèctriques i tampoc no funciona.
–T. S.: Jo crec que és abans l’ou que la gallina. Si no hi ha infraestructura, no calen invents com el de les bicis elèctriques perquè no tenim la cultura. Una prova pilot amb sis bicicletes és normal que no funcioni. Només va servir per treure la conclusió de que si no tenim infraestructures, la gent no agafa la bici. Lògic.
 
–Parlem del turisme ciclista.
–T. S.: A mi això em té sorprès. Som capaços d’invertir molts milions d’euros en el Tour, la Vuelta, els Mundials de btt, que està molt bé, però després dediquem zero voluntat i zero euros a crear una infraestructura perquè el ciclista que vol anar a Arcalís, on acaba el Tour, hi pugui anar. Per a on va el turista que ve a fer els ports de muntanya? Agafa un cotxe entre port i port? Estem enganyant els turistes.
 
–J. C. G.: Ens equivoquem en la manera d’abordar el turisme. Volem que vinguin però no millorem el país per als que vivim aquí. Trobarien un país més amable, més humà. El turista vol venir a estar a gust.
 
–Parla dels de casa i penso ara en nens amb bicicleta, o jugant a pilota al carrer. Seria molt normal però a Andorra vostès com a pares que els diuen als fills?
–T. S.: Si tens dos dits de front, al teu fill li dius que la bicicleta, ni tocar-la i que de jugar a pilota, dissabte al Parc del Segre. Per això s’han fet parcs aquí, que són com guetos. Els ciutadans han de poder utilitzar tots els espais.
 
–Llavors, en un símil amb els cicloturistes, els seus guetos són els ports de muntanya?
–T. S.: Així és.
 
–J. C. G.: És que no pensem de manera integral, sinó de manera parcial, anem fent coses sense pensar en el conjunt. El turisme i la mobilitat s’han d’afrontar de forma global.
 
–Estan demanant als polítics que canviïn el país de dalt a baix?
–T. S./J. C. G.: Totalment.
 
–No serà tot tan negatiu. Almenys han trobat a l’administració algú, David Astrié en aquest cas, que escolta i aspira a fer canvis en mobilitat.
–T. S.: Jo ho visc amb una il·lusió desmesurada perquè trobar algú que comparteixi i es cregui idees de canvi en aquest sentit, és un gran què.
 
–J. C. G.: És una llavor, però esperem que no sigui ‘postureo’.
 
–T. S.: De moment, això sí, estem parlant d’un brot verd. Un. I punt. La resta no és res. Només aquest conseller del comú d’Andorra la Vella. 
 
–La mobilitat també aposta ara pel cotxe elèctric. Què els hi sembla?
–J. C. G.: Sempre serà més beneficiós un cotxe elèctric, però compte, perquè amb l’autonomia que tenen gairebé obliga a tenir un altre vehicle per viatges llargs, i llavors el parc automobilístic serà el mateix o més.
 
–T. S.: Jo crec que és el futur imminent. La indústria automobilística serà elèctrica o no serà. Les flotes urbanes seran 100% elèctriques. És un procés natural i ens ajudarà. Però la mobilitat més sostenible passa per traure cotxes. Penso que el Govern ja ho té plantejat així. Però ha d’haver-hi un canvi de paradigma. De mica en mica. Quan es faci un pas en conducció, ja anirem canviant. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT