Estephania Estrabaud i Pere Pons formen part del cos de Bombers i de les especialitats d’infermeria i forestal, respectivament. / Per ESTEFANIA GRACIA

 

–Estephania Estrabaud: Per vocació. Fa 16 anys que treballo amb els bombers d’Andorra. Al principi jo feia de telefonista, però conforme passava el temps anava veient que la seva feina m’agradava més i que em cridava molt l’atenció, així que vaig decidir presentar-me a les proves. I ara ja porto gairebé nou anys treballant en el cos com a bombera. 

 

–Pere Pons: Jo vaig acabar els estudis d’Enginyeria Forestal i vaig començar a treballar en una feina relacionada amb els estudis, però amb el temps, vaig anar donant voltes i vaig conèixer a gent que estava dins del cos de Bombers, vaig veure la feina que feien i vaig voler fer el pas per poder-hi entrar. A més, m’agrada perquè és una feina més activa, no estàs tot el dia en un despatx assegut davant d’un ordenador.

 

–E. E.: Sí, aquesta activitat també és un factor que em va atreure. Està molt bé tenir una feina més calmada on pots estar asseguda, però jo buscava una mica més d’acció. Tot i això, no et pares només en ser bombera, perquè estant al cos també m’he tret la carrera d’Infermeria. 

 

–E. E.: Sí, en el meu cas, soc bombera-infermera. Dins del cos hi ha la secció sanitària, que s’ha creat amb aquesta especialitat i de moment som tres els qui tenim aquesta especialitat d’Infermeria. Hi ha tres membres més que l’estan estudiant, i a la llarga, la idea és poder tenir un bomber-infermer en cada torn. Aquesta especialitat fa uns dos anys que està reconeguda pel ministeri. 

 

–P. P.: Sí, primer es van crear les seccions i fa un parell d’anys es van reconèixer com a especialitat. És també un plus econòmic que tens. En el meu cas, jo soc responsable de la secció forestal. On tractem temes d’àmbit forestal, com els incendis d’aquest sector. 

Al tenir aquesta especialitat podem assessorar, tenim contacte amb altres bombers de la Generalitat i compartim guàrdies. És important que puguem mantenir contactes, també ens posem al dia en temes de material i formació. Perquè tot i que aquí els incendis forestals no passen molt sovint, hem d’estar preparats i tenir previsions per si algun cop es produeixen.  

 

–E. E.: També feu jornades...

 

–P. P.: Sí, organitzem alguna cremada a Andorra i ens venen a ajudar o anem a allà a fer-ne alguna. Sempre estem col·laborant i tenim contacte per si algun dia ens han d’ajudar o nosaltres a ells.

 

–E. E.: En el meu cas, actuem sobretot quan hi ha alguna persona inconscient o que ha patit un infart. Normalment m’activen a mi o als companys que tenen l’especialitat d’Infermeria, perquè si no va el SUM, al tenir la formació ja podem veure la gravetat i valorar si han de venir més serveis o no. 

 

–P. P.: La veritat és que com tenen més formació i rodatge sempre et dóna més tranquil·litat anar amb un company que té l’especialitat d’Infermera. 

 

–E. E.: També fem molta formació a nivell de muntanya, participem amb les pràctiques d’allaus, d’enderrocs, de suport... Estem en col·laboració amb les altres especialitats. 

A més, fa poc ens hem tret l’especialitat de medicina d’emergència de muntanya, és un curs internacional i amb aquest podem anar als rescats. 

 

–P. P.: És una de les avantatges de poder formar part del cos. Si tens inquietuds i ganes de fer més coses tens l’opció d’estar-te formant constantment, sempre hi ha partides de formació anuals, tens les portes obertes a poder fer cursos, xerrades...

 

–E. E.: Per a mi, van ser dures! [riu].

 

–P. P.: Eren dures. Ara no ho sé tant segur, perquè les han canviat. 

 

–E. E.: Les últimes promocions no se com són, però quan les vam fer nosaltres, recordo que hi havia la prova de conducció i era eliminatòria. O sabies conduir, o no. 
 

–P. P.: Per a mi, aquesta era la prova més dura, és una prova que ara ja no es fa. Però cal posar-se en situació, tu t’acabaves de treure el carnet de camió i et feien conduir un camió –llavors vell– del cos que tu no havies agafat mai... Et feien fer un circuit amb el vehicle i recordo que, per exemple, les marxes anaven molt dures... Era complicat.

 

–E. E.: És cert, les marxes no passaven... Cada vegada que rascaves et restaven punts! [riu].

 

–E. E.: No sé si fàcil, però per a mi la menys complicada va ser la de natació. Et fan fer un circuit i buscar un maniquí a baix de la piscina i fas 25 metros en un cert temps. 

 

–P. P.: Fàcils, fàcils, no n’hi ha cap! [riu]. 

 

–E. E.: Sempre diem que les proves físiques són les més dures, però les escrites també deixa-les anar... Les llengües encara, però tota la història d’Andorra i aquests aspectes més concrets, no són fàcils. 

 

–P. P.: Per a mi, els coneixements d’Andorra potser van ser una de les proves més fàcils. Però ara ho han canviat, han posat un temari específic de Bombers i és diferent.

 

–E. E.: Hi ha un barem diferent pel que fa a les proves físiques, però la primera vegada que jo em vaig presentar, tot era igual, tant per a home com per a dona. Ja en la segona convocatòria, com el cos havia entrat en la normativa europea, alguns dels barems de les proves variaven entre homes i dones. Les proves són les mateixes però canvien alguns aspectes com el pes o el temps.

 

–P. P.: En teoria, no hauria de ser així, perquè quan vas a un servei no veus qui és. Veus a un company teu que va amb un casc i veritablement no diferències si és un home o una dona. Però a l’hora de la veritat, és cert que no té la mateixa força un home que una dona.

 

–E. E.: També és veritat que no treballem mai sols, sempre es treballa en equip, mínim som dos persones. Però de totes maneres, jo m’espavilo [riu]. 

 

–P. P.: Quan hi ha una sortida, es crida a algú sense tenir en compte si és home o dona, surt qui en aquell moment està de servei, en cap moment es deixa de cridar a algú pel seu gènere.

 

–E. E.: És cert. 

 

–E. E.: El cos de Bombers sempre ha sigut majoritàriament un món d’homes. Per la força i demés, però desprès s’estan donant compte que val més manya que força [riu]. A més, cada dia som més! A Andorra no es veu tant perquè és un país petit, però a Catalunya mateix, cada cop hi ha més bomberes.

 

–P. P.: Jo crec que és un tema de físic i vehicles pesats. S’han de tocar moltes eines i molta maquinària. 

 

–E. E.: T’ha d’agradar ser manetes. 

 

–E. E.: Jo recordo el primer accident que vaig atendre. Va ser al Serrat, un minibus va perdre els frens i va bolcar. Va haver-hi dos o tres morts. Va ser molt impactant. En el mateix moment del servei no reacciones, perquè estàs per la feina, però després, quan ja has acabat et pares a pensar i veritablement t’impressiona. Em va cridar molt l’atenció el silenci que hi havia, la gent no cridava, no deia res... va ser molt impactant. 

 

–P. P.: Jo no ho recordo molt bé, perquè amb els anys se’t va oblidant. Però sí recordo la sensació aquesta que al principi tot t’impacta molt més i desprès, amb el temps, sembla que la impressió es va diluint una mica. 
 

–P. P.: La formació és molt de conceptes, teòrica, eines, maniobres... Però ningú t’explica com fer front a aquestes situacions emocionals.

 

–E. E.: Tot i fer pràctiques, quan has de treballar i afrontar la realitat és molt diferent. 

 

–P. P.: Pots fer una simulació d’un accident de cotxe on hi ha víctimes i ferits, però quan t’hi trobes de veritat, és una altra història. Això t’ho poden explicar els companys, però fins que no t’hi trobes, no ho veus i ho sents tu mateix. 

 

–E. E.: Fa molt temps que es diu que es farà la llei.

 

–P. P.: Jo des que vaig entrar al cos he estat sentint que es faria la llei. Tot i això, sembla que ara la cosa va avançant més seriosament. Hi ha un esborrany i és cert que s’estan fent coses. 

 

–E. E.: Jo crec que no ens afectarà.

 

–P. P.: El dia a dia funciona actualment sense la llei. Funciona amb decrets i diuen que aquests penjarien de la llei, per tant, no crec que ens afecti en gran mesura. Tot i això, no és un tema que preocupi massa entre els companys, perquè el dia a dia ja es va desenvolupant. 
 

–E. E.: Potser la llei preocupa més per temes d’assegurances i altres aspectes legals.

 

–P. P.: També per temes de salari...

 

–P. P.: Ha coincidit que els darrers incendis han sigut gairebé tots de xemeneia, perquè hi ha un manteniment.

 

–E. E.: És obligatori fer el manteniment.

 

–P.P.: Depèn també de l’ús que en facis, però es recomanable fer una neteja anual. Tot i això, no sé si els incendis que hi ha hagut han estat causats per una manca de neteja, però és cert que a l’hivern hi ha més incendis d’aquest tipus. 

 

–E. E.: En el cas de focs forestals, es produeixen més cap a l’estiu o la tardor.
 

–E. E.: Des que reben l’avís a la central, hi ha uns protocols marcats de sortides. Surt el camió escala, el de foc, l’ambulància i un altre vehicle lleuger (un gip) amb el cap de guàrdia. 

 

–P. P.: Aquest protocol és per un incendi a Andorra. El camió de foc surt amb cinc persones i el d’escala amb dos. Llavors es valora si es necessiten més recursos o no i si cal que vinguin efectius de la Massana, de Canillo...

 

–P. P.: Quan és un incendi d’un habitatge sí, però si per exemple és un foc ocasionat en un contenidor, només surt el camió de foc. O si és un subterrani, pot ser que el camió escala marxi o es quedi per donar suport. 

 

–P. P.: Mai està de més tenir a més gent. Amb els serveis diaris i habituals anem fent amb els que som, però en casos més greus, com en l’incendi del Tiffany’s, faltava personal.

 

–E. E.: Es va haver de cridar a gent de fora que no estava de guàrdia per poder cobrir-lo. 

 

–P. P.: També es van fer moltes hores seguides, i normalment no s’ha de treballar tantes hores, perquè al final pots acabar amb un sobre esforç i cops de calor, però és cert que són ocasions molt puntuals. 

 

–E. E.: Quan es produeix un incendi de grans dimensions sempre falta gent i mans. 

 

–P. P.: Tot i que per al dia a dia un o dos bombers més també ens anirien bé, si més no, com a reforç.

 

–E. E.: Va en funció de les jubilacions... I per llei, la jubilació obligatòria és als 60 anys, i la prejubilació als 55. 

 

–P. P.: Pot ser les entrades de nous membres haurien de ser més regulars, el fet d’haver d’esperar tant de temps a que entri gent fa que la plantilla es vagi envellint, si cada any vas entrant a gent nova la plantilla es va renovant. Perquè amb el pas del temps el nervi i les ganes no són les mateixes.
 

–E. E.: S’hauria de ser més previsor i fer més rotacions. 

 

–E. E.: El parc de Bombers d’Andorra la Vella s’ha anat renovant. Era una mica antic a nivell de vehicles, però ara comptem amb camions nous i material.

 

–P. P.: Hi havia vehicles que portaven 20 anys al parc. Eren camions que no tenien molts quilòmetres però es quedaven antiquats, i a l’hora d’utilitzar-los es notava. 

 

–E. E.: A nivell de vehicles anem a millor. Perquè pel que fa a les ambulàncies també estan força bé. Ara en vindran dos més.