Als setze el rugbi la va enganxar. Ara, amb 24, juga amb el VPC femení i està completament implicada en obrir aquest esport a les noies, i que cada cop siguin més les que s’animin a practicar-lo i hi juguin habitualment. Per quantitat, de moment només poden jugar a 7 i l’objectiu a llarg termini és fer-ho a quinze. Va arribar a jugar durant uns mesos en tota una institució a França com és l’Stade Toulousain.

 

– Quan es va començar a interessar pel rugbi?

– La primera vegada que vaig jugar-hi deuria tenir uns onze anys. A primària vam fer una trobada de totes les escoles. Després, amb setze, amb una amiga meva vaig començar a entrenar. Sempre he tingut més ganes que no pas por per aquest esport. Tenia una gran curiositat i em va enganxar al moment. Vaig veure clar que era la meva passió. Abans havia provat l’esquí, handbol, patinatge artístic i dansa i no havia tingut mai aquesta sensació, cap m’havia cridat tant. 

 

– Perquè a les noies els costa tant atrevir-se amb el rugbi?

– És un tema cultural. A Andorra no hi ha la mateixa tradició que per exemple a França, on et pots trobar en una mateixa família que l’avi, el pare i el fill han jugat a rugbi. Aquí no es viu així a casa. A més, des de fora sembla un esport violent, però quan ets dins veus que no ho és. Ara, per sort, es comença a desenvolupar el rugbi femení.

 

– I què fa falta per a què acabi d’arrencar al país?

– Més promoció per part de tots. A Andorra no s’estava fent i es nota. S’ha de treballar la base perquè abans ens trobàvem que quan teníem un equip competitiu amb força noies, marxaven a estudiar fora i tot quasi s’acabava. Ara tenim un equip júnior que està guanyant experiència i una quarantena de fitxes en total. Ja no ens trobem amb els problemes d’abans, però s’ha de continuar fent una tasca intensiva en captar jugadores i que amb els anys continuin amb nosaltres.

 

– L’estereotip que és un esport d’homes va quedant enrere, com va passar amb el futbol i altres disciplines...

– Havia de canviar i que també hi hagués més implicació de les noies. En un esport així no pots entrar per la porta gran, ho has de fer per la petita i de mica en mica anar fent feina per canviar mentalitats. La mediatització amb els Jocs Olímpics ens ha ajudat molt per variar la imatge i que a França donin partits per televisió de rugbi femení. A més, molts clubs ja tenen equips femenins i que els tinguin alguns com l’Stade Toulousain, amb la repercussió que té per la seva importància, ajuda molt. Animo a totes a que el provin perquè no és gens perillós. Amb el primer placatge veus que no passa res. Abans hi havia aquesta visió que és un esport només d’homes, però és clar que també ho és femení.

 

– Amb el VPC estan competint a 7. Quan creu que podran fer-ho a 15?

– El primer que hem de fer és consolidar una base. Volem algun dia poder jugar a 15, però per aconseguir-ho encara queda temps. És un objectiu a llarg termini. Encara queda molt camí i veure quina és l’evolució quan les júniors actuals passin a sèniors. Passaran anys per fer-ho a 15. Si la progressió és com l’actual, uns sis o set.