CARMEN MACHI ACTRIU
CARMEN MACHI: «La cultura hauria de ser gratis perquè és l’aliment que et sosté»
Carmen Machi (Madrid, 1963) actua demà a la 49a Temporada de teatre d’Andorra la Vella presentant el monòleg Juicio a una zorra, de Miguel del Arco, en què es posa en la pell de la mítica Helena de Troia. El text es va estrenar al Festival de Mèrida 2011 amb la idea de fer-ne quatre funcions, però ja fa cinc anys que es representa d’escenari en escenari. / Per ESTHER JOVER MARTIN
–5 anys interpretant Helena de Troia!
–Però no cinc anys seguits! Ha anat fent temporades. Però és una funció que dóna molt de goig reprendre, i sempre que tinc temps la faig.
–I com és anar-se retrobant amb l’Helena de tant en tant? La viu diferent cada vegada?
–[riu] Què bonic! Sí, la sento distinta, perquè com a dona també estic diferent, i jo li dono, i ella em dóna, tenim una relació. Però totes les funcions evolucionen, amb l’excepcionalitat que aquesta és un monòleg i estic sola amb el personatge. De vegades està més serena, d’altres vegades està més nerviosa. Ja fa temps que no faig la funció, i l’última vegada que la vaig fer havia trobat molta placidesa, perquè ha madurat, té més edat.
–A Helena la van segrestar, els homes van declarar una guerra amb ella d’excusa... I la zorra és ella!
–La veritat és que la profunditat de l’espectacle, la intel·ligència del text de Miguel del Arco, li retorna la dignitat a un personatge que ha estat menyspreat, humiliat i vilipendiat per la història, que mai ha tingut veu ni vot. A ella no l’hem sentit parlar mai, no sabem què pensa... Va ser molt interessant veure com opina un personatge que ha estat protagonista de la història però que és víctima absoluta d’herois, de guanyadors, de tramposos... La funció no és un al·legat feminista, però és molt femenina. Els que han estat herois per a la història, l’Helena els deixa per terra.
A l’Helena l’han aixafat vilment, l’han acusat dels fets més infames, de ser adúltera, mala mare, de provocar la guerra més famosa de la Història, i tot perquè era una dona bellíssima. Era una dona objecte i, suposadament, gens intel·ligent. Miguel del Arco la fa molt intel·ligent, amb molt sentit de l’humor, amb una gran capacitat de riure’s del seu dolor, i una gran capacitat de patiment, perquè és un personatge etern, que no mor mai, i això és un dolor terrible.
–Ha vist moltes Helenes de Troia al teatre o al cinema?
–No, no, és un personatge silenciat, no sabem què pensa. L’única pel·lícula que recordo és Troia, i Helena hi parlava poc! Estava ella per mirar-la i per jutjar-la. A Juicio a una zorra ho explica molt bé: ella s’ofereix a ser jutjada pel públic, però explicant la història amb les seves paraules, com es va sentir, què va viure, no s’inventa res, però ho explica amb la seva veu. Fins ara, els guionistes mai li han donat paper! Està per ser mirada, sense veu.
–Parlant de dones objecte, aquest any ha estat promocionant una pel·lícula en què interpreta una prostituta, La puerta abierta.
–Ah, La puerta abierta, és que aquest any he rodat tres prostitutes! És molt marcià [riu]. Em pensava que em preguntaves per Villaviciosa de al lado [riu], i també he fet Rumbos. Però t’agraeixo que em preguntis per La puerta abierta perquè és una pel·lícula molt important per a mi, a nivell emocional, sentimental... Amparo Baró l’havia de rodar amb mi, tot i que, afortunadament, ho ha fet la grandíssima Terele Pávez. És un film en què debuta la directora, Marina Seresesky, que ha creat un personatge fabulós. Ella volia parlar de la prostitució des de casa, amb bata i sabatilles, aquella dona que entra al confort de la llar. És molt dur i molt interessant veure com viuen aquestes dones que ho tenen tan complicat, perquè la societat ha donat l’esquena a la prostitució d’una manera increïble. Són éssers humans que s’han acostumat a l’escopinada. Però la pel·lícula no explica la vida al carrer, sinó què passa quan arriben a casa. Un film molt especial que parla de dones meravelloses, però amb molt de dolor i sordidesa.
–I les altres dues?
–El mateix. La de Villaviciosa de al lado, que està rebentant la taquilla, és una prostituta vital, generosa, bona, encantadora, divina, amb caràcter, que porta un puticlub on toca la loteria, i el poble també li dóna l’esquena i la repudia. A Rumbos també. És igual el gènere en què estigui tractada la prostitució, perquè et trobaràs el mateix. En el 90% dels casos la prostitució s’alimenta d’homes, i ens torna a passar com amb l’Helena, i si és terrible ho és per a tots.
–Esdevenen persones marginals.
–Jo visc al centre de Madrid, i està normalitzat, però sempre és dur de veure i d’observar. Se les mira d’una manera estranya, diferent.
–Durant molts anys va ser la reina de la comèdia interpretant un personatge televisiu encantador, el d’Aída, una heroïna de barri, que era tan dramàtica com divertida. Quan va deixar la sèrie, la continuaven veient com a Aída?
–Sempre m’ho pregunteu, i ho entenc, però mai m’he sentit encasellada, ni que m’he hagut de treure el personatge de sobre. Mai he pensat que perjudicaria a la meva carrera el fet que se m’identifiqués amb un personatge. L’he interpretat durant una dècada, però alhora feia d’altres coses, i abans de fer televisió ja feia teatre. La gent separa molt la comèdia i el drama, però és el mateix: es tracta de fer-ho amb veritat. No he sentit mai la necessitat de demostrar que sabia fer drama, perquè ja ho feia abans! No ets millor actriu per fer drama, ni és cap problema interpretar 10 anys un personatge. Estic molt contenta d’haver donat vida a un personatge meravellós, dramàtic dins d’una comèdia, una dona magnífica que admiro, que només m’ha donat satisfaccions, seria tonta i ingrata si digués el contrari. El que passa és que arriba un moment en què tanques una porta per fer altres coses, però no era contraproduent per la meva vida.
–Està clar que a vostè de feina no li’n falta, però hi ha molts companys que ho passen malament. La crisi ha tocat fort la interpretació.
–Sí, sí, sóc afortunada, però podia no haver-ho estat. La realitat és que està tot molt complicat. Però m’avorreix parlar de l’IVA cultural... És una peça més de l’engranatge, perquè la crisi ha estat complicada per a tots. En el nostre sector, les produccions podien ser de vuit actors, i ara els muntatges es fan amb dos o tres actors perquè és una ruïna. L’IVA està en tot. I la cultura hauria de ser gratuïta, estar subvencionada, perquè és l’aliment que fa créixer un país, un ésser humà, per sostenir-te de peu, i el teatre i el cinema són cultura, encara que no ho vulguin veure. Hi ha molts actors a l’atur, però en el teu sector també, i tothom ho passa malament. La indústria del cinema genera molta ocupació i contribuiria a baixar molt l’atur. Però no em vull enervar...
–Juicio a una zorra és un monòleg.
–Sí, però és una producció que es va fer per al Festival de Mèrida, en què un director havia de fer un monòleg amb una actriu, o una directora amb un actor. Un dels set monòlegs era el nostre, però va agradar molt i no han parat de demanar-la: era per a quatre funcions i ja en portem més de 2.000!
–5 anys interpretant Helena de Troia!
–Però no cinc anys seguits! Ha anat fent temporades. Però és una funció que dóna molt de goig reprendre, i sempre que tinc temps la faig.
–I com és anar-se retrobant amb l’Helena de tant en tant? La viu diferent cada vegada?
–[riu] Què bonic! Sí, la sento distinta, perquè com a dona també estic diferent, i jo li dono, i ella em dóna, tenim una relació. Però totes les funcions evolucionen, amb l’excepcionalitat que aquesta és un monòleg i estic sola amb el personatge. De vegades està més serena, d’altres vegades està més nerviosa. Ja fa temps que no faig la funció, i l’última vegada que la vaig fer havia trobat molta placidesa, perquè ha madurat, té més edat.
–A Helena la van segrestar, els homes van declarar una guerra amb ella d’excusa... I la zorra és ella!
–La veritat és que la profunditat de l’espectacle, la intel·ligència del text de Miguel del Arco, li retorna la dignitat a un personatge que ha estat menyspreat, humiliat i vilipendiat per la història, que mai ha tingut veu ni vot. A ella no l’hem sentit parlar mai, no sabem què pensa... Va ser molt interessant veure com opina un personatge que ha estat protagonista de la història però que és víctima absoluta d’herois, de guanyadors, de tramposos... La funció no és un al·legat feminista, però és molt femenina. Els que han estat herois per a la història, l’Helena els deixa per terra.
A l’Helena l’han aixafat vilment, l’han acusat dels fets més infames, de ser adúltera, mala mare, de provocar la guerra més famosa de la Història, i tot perquè era una dona bellíssima. Era una dona objecte i, suposadament, gens intel·ligent. Miguel del Arco la fa molt intel·ligent, amb molt sentit de l’humor, amb una gran capacitat de riure’s del seu dolor, i una gran capacitat de patiment, perquè és un personatge etern, que no mor mai, i això és un dolor terrible.
–Ha vist moltes Helenes de Troia al teatre o al cinema?
–No, no, és un personatge silenciat, no sabem què pensa. L’única pel·lícula que recordo és Troia, i Helena hi parlava poc! Estava ella per mirar-la i per jutjar-la. A Juicio a una zorra ho explica molt bé: ella s’ofereix a ser jutjada pel públic, però explicant la història amb les seves paraules, com es va sentir, què va viure, no s’inventa res, però ho explica amb la seva veu. Fins ara, els guionistes mai li han donat paper! Està per ser mirada, sense veu.
–Parlant de dones objecte, aquest any ha estat promocionant una pel·lícula en què interpreta una prostituta, La puerta abierta.
–Ah, La puerta abierta, és que aquest any he rodat tres prostitutes! És molt marcià [riu]. Em pensava que em preguntaves per Villaviciosa de al lado [riu], i també he fet Rumbos. Però t’agraeixo que em preguntis per La puerta abierta perquè és una pel·lícula molt important per a mi, a nivell emocional, sentimental... Amparo Baró l’havia de rodar amb mi, tot i que, afortunadament, ho ha fet la grandíssima Terele Pávez. És un film en què debuta la directora, Marina Seresesky, que ha creat un personatge fabulós. Ella volia parlar de la prostitució des de casa, amb bata i sabatilles, aquella dona que entra al confort de la llar. És molt dur i molt interessant veure com viuen aquestes dones que ho tenen tan complicat, perquè la societat ha donat l’esquena a la prostitució d’una manera increïble. Són éssers humans que s’han acostumat a l’escopinada. Però la pel·lícula no explica la vida al carrer, sinó què passa quan arriben a casa. Un film molt especial que parla de dones meravelloses, però amb molt de dolor i sordidesa.
–I les altres dues?
–El mateix. La de Villaviciosa de al lado, que està rebentant la taquilla, és una prostituta vital, generosa, bona, encantadora, divina, amb caràcter, que porta un puticlub on toca la loteria, i el poble també li dóna l’esquena i la repudia. A Rumbos també. És igual el gènere en què estigui tractada la prostitució, perquè et trobaràs el mateix. En el 90% dels casos la prostitució s’alimenta d’homes, i ens torna a passar com amb l’Helena, i si és terrible ho és per a tots.
–Esdevenen persones marginals.
–Jo visc al centre de Madrid, i està normalitzat, però sempre és dur de veure i d’observar. Se les mira d’una manera estranya, diferent.
–Durant molts anys va ser la reina de la comèdia interpretant un personatge televisiu encantador, el d’Aída, una heroïna de barri, que era tan dramàtica com divertida. Quan va deixar la sèrie, la continuaven veient com a Aída?
–Sempre m’ho pregunteu, i ho entenc, però mai m’he sentit encasellada, ni que m’he hagut de treure el personatge de sobre. Mai he pensat que perjudicaria a la meva carrera el fet que se m’identifiqués amb un personatge. L’he interpretat durant una dècada, però alhora feia d’altres coses, i abans de fer televisió ja feia teatre. La gent separa molt la comèdia i el drama, però és el mateix: es tracta de fer-ho amb veritat. No he sentit mai la necessitat de demostrar que sabia fer drama, perquè ja ho feia abans! No ets millor actriu per fer drama, ni és cap problema interpretar 10 anys un personatge. Estic molt contenta d’haver donat vida a un personatge meravellós, dramàtic dins d’una comèdia, una dona magnífica que admiro, que només m’ha donat satisfaccions, seria tonta i ingrata si digués el contrari. El que passa és que arriba un moment en què tanques una porta per fer altres coses, però no era contraproduent per la meva vida.
–Està clar que a vostè de feina no li’n falta, però hi ha molts companys que ho passen malament. La crisi ha tocat fort la interpretació.
–Sí, sí, sóc afortunada, però podia no haver-ho estat. La realitat és que està tot molt complicat. Però m’avorreix parlar de l’IVA cultural... És una peça més de l’engranatge, perquè la crisi ha estat complicada per a tots. En el nostre sector, les produccions podien ser de vuit actors, i ara els muntatges es fan amb dos o tres actors perquè és una ruïna. L’IVA està en tot. I la cultura hauria de ser gratuïta, estar subvencionada, perquè és l’aliment que fa créixer un país, un ésser humà, per sostenir-te de peu, i el teatre i el cinema són cultura, encara que no ho vulguin veure. Hi ha molts actors a l’atur, però en el teu sector també, i tothom ho passa malament. La indústria del cinema genera molta ocupació i contribuiria a baixar molt l’atur. Però no em vull enervar...
–Juicio a una zorra és un monòleg.
–Sí, però és una producció que es va fer per al Festival de Mèrida, en què un director havia de fer un monòleg amb una actriu, o una directora amb un actor. Un dels set monòlegs era el nostre, però va agradar molt i no han parat de demanar-la: era per a quatre funcions i ja en portem més de 2.000!