El cantant Patxi Leiva presenta avui el seu nou disc Alea jacta est al Fòrum de la Fnac. Amb aquesta, el reusenc publica la seva tercera producció discogràfica. Autodidacta de mena, el cantant porta des dels 14 anys pujant a tot tipus d’escenaris però, malgrat les més de dues dècades d’experiència, encara reconeix posar-se nerviós quan toca en un concert davant del públic. / Per MARC SOLANES

 

– Sí, a les 18.30 hores. Tocaré diverses cançons en acústic per als assistents que s’hi vulguin atansar. Dono el tret de sortida a un projecte que, malgrat no s’estrenarà fins al 2017, vaig voler fer aquest esdeveniment a la meva terra, Andorra, on resideixo des de fa més de 19 anys. Portem tot l’any treballant a tota màquina per fer realitat aquest treball i aquesta presentació penso que em donarà la força necessària per, no només començar l’any amb bon peu, sinó també acabar-lo amb un somriure.

 

–És una fira d’estils. Country-folk, bossanoves, rock and roll, balades, rumba, pop, cumbia, nanes per anar a dormir... És podria classificar com una recopilació de les meves millors cançons.

 

–Efectivament. He agafat deu de les cançons que he composat que més m’agraden i les he recopilat en un àlbum. Hem retallat les cançons per adaptar-les al mercat, és a dir, per respondre a les exigències de la ràdio, que reclamen cançons curtes a l’hora de punxar-les.

 

–Tot i que només és el segon disc d’estudi (hi ha un altre de directe), crec que sí. 

 

–La setmana passada, a Pyrenées. No obstant, va ser en un format de versionar cançons. De vegades faig aquest tipus d’actuacions que, tot i no explotar-les massa, ajuden a connectar amb la gent.

 

–No els he comptat, però més de 100 segur. Fa anys, amb el duet Zipi y Zape, vaig arribar als 120 en una sola temporada. Des de llavors que he perdut el compte dels que faig. No és que automatitzi però quan ho interioritzes i assumeixes que forma part de la teva feina no et sap greu treballar. 

 

–Exacte. Quan et dediques només a això és igual si toques molts cops i t’acabes esgotant.

 

–Ser jo mateix. Que quan treballes no has de fingir davant dels altres, com passa amb altres feines. No tens la necessitat d’acontentar el públic ja que si hi assisteixen al concert és perquè els agrada tal com ets.

 

–Que l’únic que saps segur és que no saps que passarà l’endemà. La incertesa, que de vegades acaba tenint un punt de morbositat ja que cap bolo ni actuació són semblants entre ells, de vegades acaba desembocant en situacions molt precàries.

 

–Ostres. Per adonar-me que Andorra és un bon país, he hagut de viatjar fora. Et diria que per opinar sobre el que és el Principat n’has de sortir per veure-ho amb claredat. Estem en un país que dona certes oportunitats en l’àmbit de la cultura però que, en el meu cas, no és suficient. Si vols créixer, has de barrejar moltes coses, aprendre i ensopegar moltes vegades, pel que es converteix en essencial sortir del país.

 

–Sí. En el meu cas, però, que canto en català, castellà i francès, he descobert que cantant a l’estranger et converteix en quelcom més exòtic. Quan he anat a França, Rússia, Armènia, l’Amèrica del Sud... he notat que la rebuda ha estat molt bona per aquest punt d’exotisme que et comento. 

 

–No em classifico amb cap, això ho feu els periodistes! (riu). Malgrat tot, a mesura que passa el temps, aquesta pregunta és cada vegada més coherent. Com a músic, tenir un estil pot ser bo o no. La gent com jo, a la que els estils li importen ben poc, el que li interessa és transmetre un missatge i, a partir d’aquest, escollir un estil musical que s’hi adapti més. 

 

–És veritat. És una cosa molt fàcil però alhora immensament complicada. Sincerament, el calaix on s’inclogui la meva música m’importa ben poc...

 

–Ara l’has encertat! Aquí és on hauria d’estar inclòs jo. Una barreja d’estils totalment diferents que es poden unificar en un sol àlbum. Ja sé que no està ben vist parlar bé d’un mateix, però a mi m’agrada escoltar el meu disc quan estic al cotxe, no se’m fa pesat per la varietat que presenta, i això és el que m’interessa.

 

–Doncs no, Una vegada més, es tracta d’un CD autoeditat. En total, la seva producció ha costat 40.000 euros i hem produït 1.000 unitats, que es venen a 15 euros cadascuna. Si ho divideixes, la venda de discs acaba sortint deficitària...

 

–Sí, però encara està per veure si anirem cap amunt o cap avall. Amb el temps, potser ens acabem adonant que som una companyia indie, independent de la resta! (riu).

 

–El sector musical està clarament en hores baixes. Quan hi ha crisi, la cultura és la principal perjudicada. Tot i aquest panorama, cal lluitar per buscar el teu lloc i no desistir.

 

–No, com he dit abans és un negoci deficitari. Malgrat tot, ara s’entén el llançament d’un disc com a carta de presentació de l’artista, com a garantia. 

 

–Jo crec que tot és un cercle i tornarem als productes físics. Tornarem a gaudir dels CDs i els radiocassets com ho fèiem anys enrere.