JACKY TERRASSON Pianista de jazz
JACKY TERRASSON : «Tinc necessitat de crear, i no puc estar lligat a un text musical»
Després d’haver-se perdut de vista durant un temps, El pianista Jacky Terrasson i el trompetista/fiscorn Stéphane Belmondo es van retrobar fa sis anys en un concert fet a duo al sud de França. Gravat entre la tardor del 2015 i l’abril passat, el disc Mother és la culminació lògica del seu retrobament. El duet actua dimecres, dia 5, a l’Auditori Nacional, a les nou del vespre, en el marc de la Temporada cultural francesa. / Per ESTHER JOVER MARTIN
–Vostè i Belmondo són bons amics de fa molts anys.
–Sí, des de fa 30 anys! És la primera vegada que gravem un disc junts, i espero que no sigui l’últim. És un àlbum molt íntim, amb moltes balades, històries, amor, converses...
–Per què han titulat el disc Mother?
–Bé, primer s’havia de dir d’una altra manera, però vaig perdre la meva mare i el vam titular així com a homenatge a ella.
–Vostè va descobrir el jazz quan era un nen, amb 12 anys.
–Sí, perquè he tingut la sort de créixer en una família on la música ha estat molt important. El meu pare adora el piano, sempre hi ha hagut un piano a casa, i jo m’hi vaig asseure per primera vegada amb quatre anys. Al principi tocava clàssic, improvisava, jazz... No era tant la música sinó passar temps amb l’instrument, que adorava.
–Els estudiants de piano no solen decantar-se més per la música clàssica, més formal? El jazz és anarquia!
–Però jo també adoro la música clàssica, l’he estudiat molts anys. En paral·lel, hi ha la noció de llibertat, la improvisació, que és essencial per a mi. Tinc necessitat de crear, d’expressar coses en el present i, forçosament, un no pot estar lligat a un text musical.
–Els seguidors de jazz són molt, molt fidels a l’estil!
–Sí, però també passa amb altres estils!
–Vostè és mig francès, mig estatunidenc. Se’n duu el millor del jazz de cada país.
–Sí! El meu pare és francès i la meva mare, nord-americana. És una sort de tenir una doble cultura. El jazz el vaig descobrir gràcies a la meva mare, i el meu pare em va descobrir el piano i la música clàssica.
–Ha vist La La Land? Em recorda al protagonista.
–Encara no! La tinc pendent. Però m’han dit que és fantàstica.
–Com serà el concert amb Stéphane Belmondo?
–Molt intimista. Explicarem la nostra vida, les nostres històries musicals!
–També tindrem ganes de ballar?
–I tant! Tot està permès.
–És la primera vegada que actua a Andorra?
–Crec que no! He actuat moltes vegades a Espanya però a Andorra no ho recordo.
–Aconsellin’s músics de jazz que un ha d’escoltar abans de morir?
–No, no puc! N’hauria de dir de jazz, de música clàssica, de pop, de música brasilera, argentina, africana... No m’atreveixo a fer cap llista. Estic obert a tot!
–Vostè i Belmondo són bons amics de fa molts anys.
–Sí, des de fa 30 anys! És la primera vegada que gravem un disc junts, i espero que no sigui l’últim. És un àlbum molt íntim, amb moltes balades, històries, amor, converses...
–Per què han titulat el disc Mother?
–Bé, primer s’havia de dir d’una altra manera, però vaig perdre la meva mare i el vam titular així com a homenatge a ella.
–Vostè va descobrir el jazz quan era un nen, amb 12 anys.
–Sí, perquè he tingut la sort de créixer en una família on la música ha estat molt important. El meu pare adora el piano, sempre hi ha hagut un piano a casa, i jo m’hi vaig asseure per primera vegada amb quatre anys. Al principi tocava clàssic, improvisava, jazz... No era tant la música sinó passar temps amb l’instrument, que adorava.
–Els estudiants de piano no solen decantar-se més per la música clàssica, més formal? El jazz és anarquia!
–Però jo també adoro la música clàssica, l’he estudiat molts anys. En paral·lel, hi ha la noció de llibertat, la improvisació, que és essencial per a mi. Tinc necessitat de crear, d’expressar coses en el present i, forçosament, un no pot estar lligat a un text musical.
–Els seguidors de jazz són molt, molt fidels a l’estil!
–Sí, però també passa amb altres estils!
–Vostè és mig francès, mig estatunidenc. Se’n duu el millor del jazz de cada país.
–Sí! El meu pare és francès i la meva mare, nord-americana. És una sort de tenir una doble cultura. El jazz el vaig descobrir gràcies a la meva mare, i el meu pare em va descobrir el piano i la música clàssica.
–Ha vist La La Land? Em recorda al protagonista.
–Encara no! La tinc pendent. Però m’han dit que és fantàstica.
–Com serà el concert amb Stéphane Belmondo?
–Molt intimista. Explicarem la nostra vida, les nostres històries musicals!
–També tindrem ganes de ballar?
–I tant! Tot està permès.
–És la primera vegada que actua a Andorra?
–Crec que no! He actuat moltes vegades a Espanya però a Andorra no ho recordo.
–Aconsellin’s músics de jazz que un ha d’escoltar abans de morir?
–No, no puc! N’hauria de dir de jazz, de música clàssica, de pop, de música brasilera, argentina, africana... No m’atreveixo a fer cap llista. Estic obert a tot!