ASSUMPCIÓ GONZÁLEZ INFERMERA
ASSUMPCIÓ GONZÁLEZ: «La malaltia crònica és un èxit del sistema»
Assumpció González és infermera i s’encarrega de l’estratègia i desenvolupament del Programa de Prevenció i Atenció a la Cronicitat de Catalunya, és la cap del Programa Pacient Expert Catalunya i responsable de l’Àrea d’Atenció Comunitària, Prevenció, Autorresponsabilitat i Foment de l’Autocurea centrada en la persona. La Fundació Crèdit Andorrà l’ha convidat a parlar de les malalties cròniques i l’experta ha explicat com les han d’afrontar els pacients. / Per ESTHER JOVER MARTIN
–Què ha après al llarg d’una dècada al capdavant del Programa Pacient Expert?
–El canvi de model de salut que ens porta el segle XXI. Un pas d’un model reactiu, centrat en la malaltia, fragmentat i paternalista, cap a un model de salut proactiu, centrat en la persona, integrat i deliberatiu.
–Detalli-ho una mica més.
–Ens referim a actuar abans que s’esdevinguin tots els processos crònics. Fins ara el model ha estat molt centrat en el pacient, és a dir, en la malaltia, i ara ens hem de centrar en la persona, i en tot el seu entorn personal. Com la persona accepta la malaltia i hi conviu. Integrat vol dir que tots els professionals que prestem servei a aquesta persona ens hem d’interrelacionar, i deliberatiu és que la presa de decisions ha de ser compartida, acompanyada, perquè és la persona qui ha de prendre les decisions de què vol fer i què no vol fer.
–Les persones amb una malaltia crònica no decideixen?
–Bé, les organitzacions hem de començar a codissenyar les estratègies amb les persones que tenen malalties cròniques, hem de fer les coses amb les persones per tenir més èxit en els programes a desenvolupar.
–Què és el més bàsic per a afrontar una malaltia crònica?
–Quan a una persona li diagnostiquen és un cop molt fort. La fase d’acceptació l’hem de tenir molt en compte perquè fins que la persona no pren consciència de la malaltia que té, que hi pot conviure, que s’ha de cuidar, i si un no és capça de cuidar-se a si mateix és difícil trobar solucions positives. Un ha de prendre consciència que cuidar-se bé farà que pugui viure molts més anys amb qualitat de vida.
–Què és la teoria de les cinc C?
–El que he après al capdavant del Programa Pacient Expert, i que són les fases per les quals passa una persona amb un diagnòstic de malaltia crònica: coneixement, consciència, competència, confiança i corresponsabilitat. Quan ha passat per aquest procés evolutiu, es produeix el fenomen de la socialització de la malaltia.
–Socialització?
–Per a una persona, una malaltia crònica pot ser estigmatitzant. La vertadera consciència és quan en el procés de canvi pots dir: «Sóc diabètic, i què? M’he de cuidar». He de canviar hàbits i costums de vida, assumir la meva autoresponsabilitat. No és un estigma! Les malalties cròniques són un èxit del sistema perquè la gent viu més anys.
–Què ha après al llarg d’una dècada al capdavant del Programa Pacient Expert?
–El canvi de model de salut que ens porta el segle XXI. Un pas d’un model reactiu, centrat en la malaltia, fragmentat i paternalista, cap a un model de salut proactiu, centrat en la persona, integrat i deliberatiu.
–Detalli-ho una mica més.
–Ens referim a actuar abans que s’esdevinguin tots els processos crònics. Fins ara el model ha estat molt centrat en el pacient, és a dir, en la malaltia, i ara ens hem de centrar en la persona, i en tot el seu entorn personal. Com la persona accepta la malaltia i hi conviu. Integrat vol dir que tots els professionals que prestem servei a aquesta persona ens hem d’interrelacionar, i deliberatiu és que la presa de decisions ha de ser compartida, acompanyada, perquè és la persona qui ha de prendre les decisions de què vol fer i què no vol fer.
–Les persones amb una malaltia crònica no decideixen?
–Bé, les organitzacions hem de començar a codissenyar les estratègies amb les persones que tenen malalties cròniques, hem de fer les coses amb les persones per tenir més èxit en els programes a desenvolupar.
–Què és el més bàsic per a afrontar una malaltia crònica?
–Quan a una persona li diagnostiquen és un cop molt fort. La fase d’acceptació l’hem de tenir molt en compte perquè fins que la persona no pren consciència de la malaltia que té, que hi pot conviure, que s’ha de cuidar, i si un no és capça de cuidar-se a si mateix és difícil trobar solucions positives. Un ha de prendre consciència que cuidar-se bé farà que pugui viure molts més anys amb qualitat de vida.
–Què és la teoria de les cinc C?
–El que he après al capdavant del Programa Pacient Expert, i que són les fases per les quals passa una persona amb un diagnòstic de malaltia crònica: coneixement, consciència, competència, confiança i corresponsabilitat. Quan ha passat per aquest procés evolutiu, es produeix el fenomen de la socialització de la malaltia.
–Socialització?
–Per a una persona, una malaltia crònica pot ser estigmatitzant. La vertadera consciència és quan en el procés de canvi pots dir: «Sóc diabètic, i què? M’he de cuidar». He de canviar hàbits i costums de vida, assumir la meva autoresponsabilitat. No és un estigma! Les malalties cròniques són un èxit del sistema perquè la gent viu més anys.