PUBLICITAT

PEP ESCOLÀ Empresari

PEP ESCOLÀ: «El Rebost del Padrí ha estat un gran impulsor de la marca Andorra»

Pep Escolà amb l’equip de l’obrador d’El Rebost del Padrí
Pep Escolà amb l’equip de l’obrador d’El Rebost del Padrí
Pep Escolà (Lleida, 54 anys) és el gerent del Rebost del Padrí, una de les empreses de gastronomia de més presència i prestigi al Principat. L’entrevista és a ell, però insisteix en què a la fotografia que l’acompanya surti la resta del personal que hi ha a treballant l’obrador, un local al centre d’Andorra la Vella ple de sales-nevera i una cuina gegant que durant tot el dia està sempre en funcionament. Creu rotundament en el treball en equip i té clar que el mèrit d’alimentar la societat andorrana és tant d’ell com dels seus treballadors. Transparent, honest i un empresari que fins i tot s’ha atrevit a descobrir-nos com es fa per fer carburar una empresa: currar de primera hora del matí fins a última hora de la tarda. / Per IVÁN MOURE

–Els seus avantpassats són andorrans de naixement, però no els seus pares ni vostè. Per què va tornar a Andorra?

–Tinc aquí els meus tiets i cosins germans, de la família Canturri, i he passat mitja vida aquí. Des de ben petit venia per Nadal, Setmana Santa, vacances d’estiu… Sempre que podíem. Però a partir dels 10 anys em va canviar la vida, ja que va morir el meu pare i 5 després, la meva mare. Des de llavors vaig haver de combinar els estudis amb feines per poder viure i als 20 anys, després de fer el servei militar a Espanya, perquè era obligatori, vaig venir per treballar al negoci del meus tiets. Allò era cap al 1985. I aquí continuo 35 anys després, a la terra que estimo i amb el meu
passaport andorrà. Aquí vaig conèixer la meva dona, un pilar en la meva vida a la qual se li ha d’atribuir gran part de l’èxit d’El Rebost del Padrí i, per suposat, de tenir la meravellosa filla que tenim.

–Com va sorgir la idea de dedicar-se a l’alimentació?
–L’origen és una explotació agrícola que teníem entre els que vam formar l’empresa. Vam sortir al mercat per poder produir i conrear hortalisses de màxima qualitat: patata, enciam, xicoies, bolets… Veníem a supermercats i a restaurants. Potenciàvem els productes de muntanya, aquesta era la nostra idea inicial, però ben aviat vam veure que d’això no podíem viure i com dins la societat teníem dos grans cuiners, vam anar modelant la idea fins passar de fer el producte a cuinar-lo. Els nou socis que érem teníem una altra feina quan vam crear el Rebost del Padrí el març del 2003, però anàvem invertint diners perquè vam veure que hi havia molta demanda en el sector i a partir del 2005 vam començar a fer els primers plats cuinats. En aquest punt és quan realment vam començar a créixer. A dia d’avui puc dir amb orgull que el negoci continua sent la cuina central, cosa gens fàcil.

–Cuinen les matèries primeres que vostès mateixos conreen als seus horts, doncs, com fa per exemple Mercadona?
–No és ben bé així. Nosaltres, de producció pròpia, només tenim horts d’hortalisses. D’altres productes com la carn o les trumfes els comprem, però només si són d’alta qualitat i d’Andorra o, en un segon terme, d’un radi geogràfic proper. Dels Pirineus principalment. Una de les banderes d’El Rebost del Padrí és la cuina de muntanya i hem de garantir que els ingredients són de la zona.

–Parlem i veiem per tot arreu la marca El Rebost del Padrí però què és exactament?
–Tenim una línia complexa que no és habitual veure però que a nosaltres ens funciona i que és fruit d’anar reinventant-te per adaptar-te al mercat alimentari. Hem anat obrint mercat fins tenir quatre línies de negoci.
D’una banda la venda als col·lectius com escoles, llars de jubilats, petites, mitjanes i grans empreses …  D’altra banda preparem plats per vendre als supermercats i també a diversos restaurants, però per part nostra no sabreu quins són perquè signem contractes de confidencialitat. La tercera línia de negoci és el càtering, per a tot tipus d’actes que ens requereixin, des d’un piscolabis simple a un dinar o si cal, no fa gaire ens van contractar per fer el menú d’un casament. I per últim gestionem el menjar de quatre locals de restauració, que són el Passadís (Escaldes), La Font Blanca (la Cortinada), el Coll de la Botella (Pal-Vallnord) i els Serradells (Andorra la Vella).

–El logo és un padrí i a sota, la marca amb l’afegit productes d’Andorra. Un segell que ofereix garanties?
–Ara, sí. Té un prestigi i la gent compra pel valor que se li ha donat. Però t’haig de dir que quan va començar el Rebost del padrí, la marca Andorra no existia a nivell gastronòmic. No hi havia productes al mercat.

–Podríem dir doncs que el Rebost del Padrí ha estat un gran impulsor de la marca productes Andorra?
–Totalment. Estic convençut. Aquest ha estat i és el secret de l’empresa, que des del primer dia ha defensat la qualitat dels aliments que conreem a Andorra. I l’altra part del secret és la qualitat-preu. El que menges té una garantia que fa que la compra et surti barata. T’haig de dir que els restaurants per als quals cuinem venen els nostres plats tres o quatre vegades més car del que ens l’han comprat.

–El Rebost del Padrí va més enllà de fer negoci?
–Sí. Rotundament. Col·laborem en el món de l’esport donant suport a l’Andorra Hoquei Club, el VPC de rugbi, el BC MoraBanc Andorra i el Soldeu Esquí club; i a nivell cultural hem tingut presència en actes com el festival Ull Nu i d’altres com els dels Fallaires d’Andorra, els Castellers o els Geganters.
Però per nosaltres la part més important és ajudar els més necessitats. Com quan va caure el túnel dels Dos Valires, vam estar allà oferint menjar i beure de manera des-interessada a la gent que hi havia allà treballant, o durant l’incendi a l’Hotel Normandia… Fins i tot a un treballador de l’empresa que va plegar perquè es jubilava, la pensió no li arribava per menjar i el vam ajudar. I encara hi ha gent que ve a l’obrador a demanar-nos menjar… Nosaltres mai hem negat un plat calent a ningú que ho necessita.

–La cuina i la gastronomia estan molt de moda actualment, en gran part per la varietat de concursos que podem veure a la televisió. Això és bo o fa mal la professió?
–Jo no comparteixo el que s’emet, però és televisió. Tot muntat, és un espectacle i així ens ho hem de prendre. Aplaudeixo tot el que sigui promoure el menjar, sobretot el de bona qualitat, però convertir-ho en un reality show ja no va tant amb mi. I també és cert que els millors xefs són anònims de cara a la societat, aquests no surten per la televisió.
Però sí, és cert que està de moda fins el punt que no fa gaire es va expandir a Espanya alguns reportatges sobre l’explotació a la qual se sotmeten els becaris a les cuines dels xefs que s’han fet populars com ara Jordi Cruz o Ferran Adrià. I això s’ha portat a l’extrem. De tota la vida, en el món de la cuina hi ha hagut becaris treballant molt i cobrant molt poc o res, però això serveix per formar-te amb els millors. És una garantia per al teu futur.

–La cuina andorrana està al dia en les tècniques de cuina que s’apliquen avui dia?
–A Andorra tenim uns xefs i una cuina excel·lents. Es pot menjar molt bé, aquí. No tenim res a envejar del que veiem a fora, estem al dia i les tècniques de la cuina moderna que tant s’han posat de moda... També tenim gent capaç d’aplicar-les. El Rebost del Padrí, però, no té aquesta filosofia perquè treballa amb la cuina tradicional, la de tota la vida, la del producte de l’hort, l’olla i els fogons. Res més. Però tenim els nostres treballadors en constant formació, ja que quan llencem un plat nou al mercat, tothom ha de saber escrupulosament quin és el seu procés d’elaboració.

–Quants plats ofereixen?
–Uns trenta. Des d’un arròs de muntanya a raviolis, alguna amanida, canelons casolans de carn d’olla, algunes amanides, pollastre, bacallà i carns de vedella i xai, sempre d’Andorra. I en un nivell superior tenim quatre plats que tenen una demanda brutal no perquè tingui una elaboració especial, sinó per ser populars: els macarrons, el trinxat, l’escudella i la fideuà.

–La vida de Pep Escolà està associat al Rebost i també al VPC, club de rubgi del va plegar com a president el 3 de maig passat. Com va arribar a parar allà?
–El club buscava president quan Thomas Ginesta va dir que no continuava. Un dia em va venir algú de la junta i m’ho va proposar. La meva reacció va ser riure, perquè m’ho vaig prendre en broma…

–Per què a vostè?
–No ho sé, però estava tot meditat. La família del rugbi, si t’hi fixes, acostuma a tenir només una candidatura quan hi ha eleccions. Ho consensuen tot abans de fer cap moviment. Quan em van oferir a mi ser president ja s’havia parlat prèviament, igual que hem fet ara amb Paul Alieu. Quan hi ha un consens, actuen.

–Per què creu que li van oferir a vostè?
–No sabria dir-li perquè. Hi ha diversos factors... Jo tenia vincles amb el VPC perquè el Rebost del padrí és un del seus patrocinadors. Els proporcionem els menjars del tercer temps, principalment, i a més la meva filla jugava al femení. Suposo que van decidir-se per mi per la gestió que duc a l’empresa i perquè com a pare d’una jugadora i patrocinador em consideren un més de la família del rugbi, de l’entorn del club i la federació. I imagino que també van tenir en compte que un president, com a qualsevol empresa, ha de saber gestionar els diners i el personal. Jo estic acostumat a aquesta tasca.

–Ha complert un cicle de quatre anys i no ha volgut tornar a presentar-se. Perquè?
–Després d’assimilar i decidir que perquè no ficar-me a president, tenia perspectives de dedicar cada vegada més temps al club, però va ser al revés. Ha estat l’empresa la que cada vegada m’ha robat més temps per dedicar al rugbi, i en aquestes condicions el millor que puc fer és ser honest i retirar-me, si no puc implicar-me tant com voldria.

–Com està de salut el rugbi andorrà?
–Com sempre, molt bé. Aquest club sempre s’ha caracteritzat per tenir els comptes sanejats, no té deutes, i fins i tot l’he deixat una mica millor del que ja estava perquè han entrat més patrocinadors.

–Què l’ha deixat més satisfet de la seva tasca al capdavant del club?
–La base. Quan vaig entrar al club estava una mica deixada, amb el primer i el segon equip justíssim d’efectius, amb set fitxes femenines… Avui en dia tenim unes 40 noies i un bon grapat de jugadors per poder fer les convocatòries sense patir perquè falti gent. Això és gràcies a la feina feta des de les categories inferiors.

–Què lamenta no haver aconseguit durant la seva legislatura?
–Pujar de categoria. M’hauria agradat, la veritat. Però tampoc és que ho lamenti, perquè deixem el club prou encarat com per poder créixer més i jugar en categories superiors a la promoció d’honor.

–Amb Alieu, el club queda en bones mans?
–És clar, Com t’he dit abans, l’elecció no es fa perquè sí, està tot meditat. Ell coneix el club des de l’esgraó més baix, és un apassionat d’aquest esport… Ho té tot per ser un bon president. I ho serà, n’estic segur.

–Vostè seguirà vinculat al rugbi?
–Intentaré continuar anant als partits cada diumenge, si la feina m’ho permet. I si no puc anar-hi, els seguiré des de la distància. Això sí que ho puc garantir.

–Descarta tornar a ser president algun dia?
–Mai es pot dir que no, però ho veig difícil, treballant des de les set del matí fins a última hora de la nit.

–Mediten al Rebost del Padrí fer algun canvi de cara al futur a nivell estructural?
–Sí, tornarem a reinventar-nos. Principalment estem a punt d’obrir una nova línia de plats vegetarians per comerciar i d’altres canvis dels quals ja en tindreu notícies. Ara per ara és un secret.

Comenta aquest article

PUBLICITAT