David Micó Compositor i cantant
DAVID MICÓ: «Escaldes és un referent per als artistes d’Andorra»
Amb més de 25 anys d’experiència sobre els escenaris, l’exlíder de V Columna, David Micó, va actuar ahir a la plaça Coprínceps d’Escaldes-Engordany dins el marc de Músiques del món. El cantant va oferir un concert en què van sonar les cançons del seu darrer treball, Original Sato, amb el qual ha recuperat l’essència rockera. / Per MÒNICA TORRES / Foto: MARICEL BLANCH
–Aquest any el festival ha apostat molt pels artistes andorrans. Com ho valora?
–Molt positivament. Escaldes és un referent per als artistes d’Andorra, sempre ho ha sigut. Confien molt en nosaltres i, a més, ens proporcionen un gran equip de música i un bon escenari. És un goig tocar aquí.
–Com canvia un concert a un local interior, com l’Auditori, vers un a l’aire lliure com la plaça Coprínceps?
–A l’interior els músics s’han de reprimir molt perquè si no saturem el so i no quedà bé. I el que busquem nosaltres és un so de qualitat i oferir bons espectacles.
–Ahir no hi va haver homenatge a V Columna, com ja és habitual. Només cançons de l’últim disc.
–No. Vam voler fer un concert tots junts però no hi va haver manera de posar-nos d’acord. Crec que ho deixarem aparcat durant bastant temps. Ara la intenció és esprémer Original Sato, començarem a tocar cap a la tardor.
–Per què Original Sato?
–M’agraden molt les paraules. De vacances a L’Havana vaig descobrir aquesta, sato, que és com anomenen als gossos petaners del carrer, i em va encantar la idea. La idea de la gent que es busca la vida, la supervivència.
–Es considera un supervivent?
–Més que considerar-me un supervivent, admiro la gent que té aquesta capacitat de supervivència. Les persones que són fortes i capaces de tirar endavant encara que les coses no els siguin fàcils, com els gossos del carrer.
–Era una manera de recuperar l’essència rockera i deixar a una banda el jazz llatí del primer disc?
–També. Vaig fer una mica d’incursió en el jazz llatí per pujar una mica de nivell, però l’únic que vaig aconseguir va ser adonar-me que el que sempre m’havia agradat era el rock and roll.
–La col·laboració amb Carlos Lozano (Persefone) ha estat constant en aquest disc. Segur que amb ell ha estat més fàcil recuperar el rock.
–Sí. És un gran músic amb molts recursos tècnics i és molt fàcil treballar amb ell perquè té un caràcter magnífic. Ha estat molt generós perquè s’ha vist obligat a baixar un esglaó i renunciar al seu característic metal.
–‘Aunque el frío queme, aunque el miedo muerda, aunque el sol se esconda y se calle el viento’. Com es barreja el rock amb Benedetti?
–Loquillo ja en va fer experiments i li van quedar molt bé. Quan vam començar a compondre, el disc estava quedant molt nostàlgic i amb No te rindas vam trobar el fil conductor per ser més optimistes.
–Aquest any el festival ha apostat molt pels artistes andorrans. Com ho valora?
–Molt positivament. Escaldes és un referent per als artistes d’Andorra, sempre ho ha sigut. Confien molt en nosaltres i, a més, ens proporcionen un gran equip de música i un bon escenari. És un goig tocar aquí.
–Com canvia un concert a un local interior, com l’Auditori, vers un a l’aire lliure com la plaça Coprínceps?
–A l’interior els músics s’han de reprimir molt perquè si no saturem el so i no quedà bé. I el que busquem nosaltres és un so de qualitat i oferir bons espectacles.
–Ahir no hi va haver homenatge a V Columna, com ja és habitual. Només cançons de l’últim disc.
–No. Vam voler fer un concert tots junts però no hi va haver manera de posar-nos d’acord. Crec que ho deixarem aparcat durant bastant temps. Ara la intenció és esprémer Original Sato, començarem a tocar cap a la tardor.
–Per què Original Sato?
–M’agraden molt les paraules. De vacances a L’Havana vaig descobrir aquesta, sato, que és com anomenen als gossos petaners del carrer, i em va encantar la idea. La idea de la gent que es busca la vida, la supervivència.
–Es considera un supervivent?
–Més que considerar-me un supervivent, admiro la gent que té aquesta capacitat de supervivència. Les persones que són fortes i capaces de tirar endavant encara que les coses no els siguin fàcils, com els gossos del carrer.
–Era una manera de recuperar l’essència rockera i deixar a una banda el jazz llatí del primer disc?
–També. Vaig fer una mica d’incursió en el jazz llatí per pujar una mica de nivell, però l’únic que vaig aconseguir va ser adonar-me que el que sempre m’havia agradat era el rock and roll.
–La col·laboració amb Carlos Lozano (Persefone) ha estat constant en aquest disc. Segur que amb ell ha estat més fàcil recuperar el rock.
–Sí. És un gran músic amb molts recursos tècnics i és molt fàcil treballar amb ell perquè té un caràcter magnífic. Ha estat molt generós perquè s’ha vist obligat a baixar un esglaó i renunciar al seu característic metal.
–‘Aunque el frío queme, aunque el miedo muerda, aunque el sol se esconda y se calle el viento’. Com es barreja el rock amb Benedetti?
–Loquillo ja en va fer experiments i li van quedar molt bé. Quan vam començar a compondre, el disc estava quedant molt nostàlgic i amb No te rindas vam trobar el fil conductor per ser més optimistes.