MÒNICA ÁLVAREZ Psicòloga del Servei d’Atenció de les Víctimes de Violència
MÒNICA ÁLVAREZ: «La nostra llei considera els nens víctimes igual que la dona»
Mònica Álvarez es va incorporar el mes de novembre al Servei d’Atenció de les Víctimes de Violència per atendre a menors que conviuen amb el maltractament domèstic. / PER NÚRIA SEGURA INSA
–Els menors són víctimes de violència de gènere o observadors?
–A l’àmbit legal se’ls considera víctimes a tots. Abans es feia aquesta diferenciació entre víctimes directes i indirectes, però ara no. Des del conveni d’Istanbul (que va entrar en vigor el 2014) i la nostra llei 1/2015 es considera als menors víctimes igual que la dona.
–Quin contacte té el nen amb aquesta situació?
–Pot ser a través de moltes vies d’exposició d’aquesta violència. Potser han vist l’agressió directament, han sentit crits des de la seva habitació, veuen les conseqüències que té en la mare i com es queda ella després de les explosions de violència. Hi ha moltes formes d’exposar els nens a la violència, però sempre en són víctimes.
–Els casos que tracten provenen de denúncies?
–El Servei de les Víctimes de Violència de Gènere és voluntari i és un servei que no necessita denúncia. Això és molt important, la denúncia no és una condició per entrar al servei ni per mantenir la intervenció.
–Llavors, com us arriben?
–Pot ser per iniciativa de la dona, que veu clar que no està bé i llavors es dirigeix a l’equip o bé per derivació d’altres serveis com la Policia, els hospitals o altres serveis socials. S’estan establint protocols amb les principals institucions del país.
–I a partir d’aquí, com actuen?
–En l’equip hi ha tres referents que valoren la situació de la dona i decideixen el pla de treball que s’ha de fer en aquest cas conjuntament amb la dona. Dins d’aquest pla de treball, potser es requereix atenció psicològica amb l’altra psicòloga de l’equip, intervenció psicològica des del punt de vista materno-infantil, que seria amb mi, o el tema jurídic que seria amb la jurista. Tot el tema social, laboral o habitatge el treballen amb les referents.
–Quina feina es fa amb els menors?
–Els nens i nenes han viscut amb aquest rol masclista i el mantenen. Per tant, es tracta d’anar desmuntant estereotips. A més, tenen situacions ambivalents, han viscut situacions molt dures generades pel seu pare. Tenen sentiments negatius cap al seu progenitor, però d’altra banda, és el seu pare i l’estimen. Intentem treballar amb aquesta ambivalència.
–Quina repercussió té això en ells?
–A vegades pot derivar en una depressió, en un trastorn d’ansietat, o un problema de salut mental, però no sempre depèn del nen.
–Els hi costa entendre la situació?
–Sempre costa perquè ningú s’espera que el pare o la mare puguin fer mal. Veure això i identificar-ho, acceptar-ho sempre és dur. El que no costa tant, a vegades, és que el nen trobi estratègies per tirar endavant.
–Abans que existís aquest servei, com se’ls atenia?
–Fins ara no es feia res. En matèria de violència de gènere a poc a poc s’ha anat descobrint moltes més coses. Fa uns anys, ningú tenia els nens com a víctimes i no rebien cap servei. D’un temps cap aquí, ja tots els serveis a escala internacional han incorporat aquest tipus de figures i en l’àmbit legal, també. En la nostra llei es contempla no només que són víctimes, sinó que tenen tot el dret de rebre tota l’assistència necessària.
–Hi ha un perfil d’agressor i víctima?
–Qualsevol es pot convertir en un agressor o víctima. Hi ha casos de tots els nivells socials, culturals i econòmics tant pel que fa com a agressor i víctima.