PUBLICITAT

RUI VEIGAS ÀRBITRE D'HOQUEI SOBRE PATINS

RUI VEIGAS: «Volia ser professional i tenia la carrera encarada»

Rui Veigas (al centre) amb Xavi Picanyol (dreta) i Josep Gómez, president del Comitè d'àrbitres de la Catalana (esquerra).
Rui Veigas (al centre) amb Xavi Picanyol (dreta) i Josep Gómez, president del Comitè d'àrbitres de la Catalana (esquerra).
PER IVÁN MOURE

Rui Veigas (Chaves, 1996) era part de la fornada que comencem a gaudir ara al Principat d’aquelles seleccions sub-17 i sub-20 que encapçalaven els germans Miquel. Exporter de l’Andorra HC, un greu accident el va obligar a retirar-se. Però no renuncia a la seva gran passió, l’hoquei sobre patins: s’ha reciclat a àrbitre.
 
–Una història dramàtica de tres anys de batalla i ho ha hagut de deixar. Què va passar?
–Una setmana abans de marxar a Portugal a jugar l’Europeu sub-20 vaig ensopegar i vaig caure d’una teulada. Cinc metres avall. Em vaig trencar el colze i no només és una recuperació molt llarga, sinó que a més hi ha qui es recupera i hi ha que no.
 
–A vostè, li va sortir creu.
–Més o menys va anar així. Vaig passar per quiròfan i any i mig després, la meva mobilitat al braç era tan limitada que vaig haver de tornar a operar-me. Un altre any i mig, però va anar millor, i fa quatre mesos vaig tornar a posar-me els patins de nou. D’entrada vaig ser molt feliç, tenia ganes de tornar a sentir-me porter, però després va ser frustrant... Ja no era el mateix. No arribava al ritme del altres, em veia molt limitat pel colze.
 
–Què tal ho ha paït?
–Diguem que no tens més remei que acceptar la realitat. Jo vaig començar als set anys i la lesió va arribar quan estava motivadíssim. Érem una fornada molt maca, amb grans jugadors, tots volíem ser professionals i teníem la carrera esportiva molt ben encarada. Era un plaer anar a entrenar i a jugar amb aquest grup. De fet, ara un juga a Itàlia, l’altre a l’Igualada, al Vendrell i altres equips de màxim nivell internacional.
 
–Ser àrbitre és, doncs, un mal menor?
–Aquesta és la meva passió, mai vull deixar-la de banda. Ser àrbitre m’ajuda a  treure’m el cuc, és una altra experiència que em servirà per aprendre més. També vull ser entrenador.
 
–Feia més d’una dècada que la Federació Andorrana de Patinatge no tenia un àrbitre. Estaran encantats, oi?
–Sí, de fet m’ho van proposar ells. Xavier Picanyol (membre de la junta) em va encoratjar, em va posar en contacte amb la catalana i a partir d’aquí, em vaig treure el primer curs.
 
–I dissabte va debutar. 
–Sí, el primer partit va ser un de femení de prebenjamí del Vilasana (provincial de Lleida) i dos benjamins del Mollerussa, però ja havia arbitrat a les 12 hores d’Hoquei Patins, cinc o sis partits de la base. 
 
–I què? Confirma que l’àrbitre és un incomprès?
–Del tot. Ets el dolent, el que mai ho fa bé, el que sempre rep els cops. Recordo haver parlat malament a un àrbitre i quan ets el de negre te n’adones que tens ganes de contestar però has de canviar. Aquí me n’adono que no ens adonem quan ens comportem malament, tot i que es normal queixar-te. Però bé, això no m’atura. A veure si algun dia arribo a xiular un partit de Champions.

Comenta aquest article

PUBLICITAT