La psicòloga Assumpció Lluís ofereix avui el taller Les relacions de l’adolescent amb els seus iguals. L’acte tindrà lloc a l’Espai Jovent del Comú d’Escaldes-Engordany a les 20.30 hores.

–En què consisteix el taller?

–Parlarem dels iguals d’un adolescent, és a dir, dels seus amics i de la gent de la seva edat. El taller no serà purament una xerrada, faré una petita introducció del tema a partir d’articles o altres documents de suport i el gruix de l’activitat recaurà sobretot en el que expliquin els mateixos pares. La idea és que els assistents puguin compartir les seves experiències i fer preguntes sobre aquells temes que els preocupen i/o volen saber.

–Quin és el paper dels amics en un adolescent?

–L’adolescent necessita trencar una mica la relació amb els pares per fer-se adult. Quan dic trencar no em refereixo a deixar-los de parlar ni res per l’estil, sinó al fet de començar a veure que els pares no poden estar sempre solucionant-li les coses. L’adolescent ha de començar a agafar responsabilitats. I en aquest procés, els amics i els companys de la seva edat són primordials.

–Per què són tan importants?

–Perquè ofereixen una via de sortida per acabar de trobar un lloc dins de la societat. És un espai de transició necessari, on l’adolescent troba diferents models i perfils de persones. Per als adolescents, el món dels adults és molt atractiu, perquè és la novetat, però alhora, els espanta. I els amics són una via d’acompanyament en aquest impàs d’una etapa a l’altra. A més, pertànyer a un grup de persones els dona seguretat, els fa sentir en un refugi i no se senten qüestionats.

–I les connotacions negatives?

–Per pertànyer a un grup, sovint les diferències tendeixen a ser esborrades, perquè et vols integrar i acabes fent el que fa el grup o assimilant-te als seus membres. En aquest sentit, els pares es preocupen, perquè es pregunten fins a quin punt les influències dels amics poden arribar a canviar al seu fill. Però en el fons, no és del tot així. Perquè els pares representa que han educat al seu fill des del minut zero, fent que sigui una persona amb criteri i decisió pròpia. Per tant, malgrat que pugui provar coses, si l’adolescent té personalitat, acabarà escollint el seu camí i fent el que vol o li va bé. Però això a vegades no es pensa, perquè és més fàcil culpar als de fora i dir que la culpa és de les companyies.

–Llavors, quin ha de ser el paper dels pares?

–Han de deixar que l’adolescent agafi responsabilitats i coneixements. És cert que també han d’estar una mica atents i conèixer als amics del seu fill, però sense arribar a l’assetjament [riu]. És a dir, no fer un control exhaustiu. A més, no s’ha de criticar mai les companyies del teu fill, perquè produiràs l’efecte invers, encara voldrà anar més amb ells. De fet, el símptoma que sí que ha de preocupar els pares és que l’adolescent no surti mai de casa i no tingui amics durant molt de temps. Hi ha èpoques, però quan el patró es repeteix molt de temps, és que hi ha un problema. H