És membre de la companyia Teatre LaBú que avui ofereix l’obra ‘Bianco’, a les 16.30 hores al teatre les Fontetes a La Massana. Bianco és una funció que ens fa reflexionar sobre la dificultat que tenim de desprendre’ns de coses del nostre passat. Anna Ros n’és directora artística i actriu.  L’obra va guanyar l’octubre el premi com a millor representació del Festival Internacional de Teatre per a la Infància 2017 de Bucarest. 
 
–De què tracta Bianco?
– Parlem de valors universals i de com ens afecten els canvis de la vida. És un espectacle sense paraules i de poesia visual. Suggerim emocions i sentiments a través d’imatges visuals. 

–Com afecta el fet que no hi hagi text? 
–Com que no hi ha un text ni una història explicada, cada un es fa la seva pròpia història. El fet que només hi hagi imatge i música et deixa volar la imaginació. Li dona més llibertat a l’espectador que crea la seva història a través de les idees i expressions que els hi donem. 

–Què és poesia visual?
–Per mi és la recerca de la bellesa en les arts escèniques. Aquesta bellesa és el meu punt de vista i des d’on miro les coses. Això és el que busquem amb imatges visuals. 

–L’espectacle parla de la dificultat que tenim d’adaptar-nos als canvis, ens costa?
–Moltíssim. Els éssers humans necessitem aferrar-nos a les coses, tenir la nostra quotidianitat i un camp base. Tenir-ho tot controlat. Quan hi ha canvis bruscos com pot ser la mort d’un ésser estimat, de residència a un altre país o es trenca una relació, estem poc preparats per enfrontar-los i ens provoca estrès i inestabilitat emocional. 

–Com es reflecteix això a l’obra?
–Tracta d’una noia que viu en un hostal que està tancat, però ella posa el cartell d’obert.  Fa anys que no arriba a ningú i, de sobte, ve un viatger que li fa veure que ha de deixar aquest espai i fer un canvi. 

–La noia supera la crisi?
–El noi li demostra que ha d’evolucionar per anar a un altre lloc. Això dramàticament està simbolitzat amb la porta de fora. 

–Per què el nom de Bianco?
–A l’espectacle hi ha molt de blanc, hi ha molta neu del món de fora, que és d’on ve el viatger. Dins és l’hostal, el passat de la noia, els seus objectes als quals ella s’aferra i el camí nou és amb llum. Cada cop que obre la porta, entra una llum blanca amb neu. 

–El fet que ell sigui un viatger, això és un sinònim de l’evolució, que ens hem de moure?
–Exacte. Jo plantejo que és un viatger perquè ens hem de moure i no ens podem quedar estancats. Ho situo en un hostal, antic, vell i ronyós, però cadascú ho ha de situar on vulgui. Ha de dur la història al seu terreny. 

–L’espectador es fa pròpia l’obra? 
–Vam fer una campanya escolar i la mare d’un nen ens va escriure al Facebook. Ens va dir que el seu fill de set anys havia vist l’obra i li havia explicat emocionant i plorant, que li havia provocat molta tristesa. Ells són d’Argentina i fa un any que han vingut a viure a Catalunya a un poble molt petit i estan sols.