PUBLICITAT

Pere Marquina Triatleta

«Ajudem en tot moment a aconseguir l’objectiu»

Per Joan Josep Blasco

Pere Marquina, fent de llebre a la Mitja marató de Barcelona
Pere Marquina, fent de llebre a la Mitja marató de Barcelona

Demà es disputa la Mitja Marató de Barcelona i el membre del Club Triatló Andorra 226 torna a fer de llebre, portant la ploma ben visible a l’esquena amb el temps a complir, d’1.25 minuts. Tots aquells corredors que vulguin realitzar la marca o rebaixar-la, ja saben el que han de fer, seguir-lo de ben a prop i que no se’ls escapi.


 
–Que s’ha de fer per seguir a un atleta que fa de llebre?

–La sortida està dividida en una sèrie de calaixos segons el temps que es vulgui fer i portem una ploma amb el crono amb què completarem el recorregut. El meu és d’1.25 hores, el que vol dir que he de fer una mitjana de 4.02 minuts per quilòmetre. El més difícil és quadrar-ho pel perfil del traçat. Tenim uns punts de referència que ens ajuden i que ens permeten veure si anem bé. S’ha d’estar atent. 

–No és estressant durant tants quilòmetres haver d’estar pendent de tot això?

–No és com si fes jo sol la cursa, és clar. Ser una referència per a la resta és una responsabilitat, perquè els atletes et segueixen per fer marca. Les llebres som un bon recolzament per a ells, també anímic. Costa molt més mantenir el ritme per a la resta que no pas fer una mitja marató tu sol per fer marca. Surts més lent del que seria normal.

–Molta gent li va al darrere?

–Sempre són un bon grup. Són gent que volen fer un temps en concret i que es refien de tu.

–Molesta gaire portar la ploma a l’esquena a l’hora de córrer?

–Sobretot si fa vent. Si t’enganxa de cara és un llast, perquè costa molt avançar.

–Sempre ha aconseguit complir amb el crono que porta a l’esquena?

–L’any passat va ser l’únic que no. Arribava massa just. Venia d’un mes de vacances a l’Argentina, quan allí és estiu,i poc més d’una setmana després es disputava la cursa. A més arrossegava un petit esquinç. Ja vaig avisar als organitzadors que potser no ho podria complir. Vaig aguantar fins al km 14 o 15. En aquests casos el que fa és aturar-te, treure’t la ploma i continuar. Així vaig fer-ho i vaig acabar amb 1.26. Els atletes amateurs som humans i sempre podem tenir un mal dia. A tots ens pot passar. Aquest any arribo bé de forma i espero que no hi hagi cap problema.

–Parla molt durant la cursa?

–Entre les llebres ens comuniquem molt, pel ritme a seguir i pels avituallaments, per agafar aigua per als corredors. Donem ànims als atletes per a que puguin rebaixar la marca i els ajudem en tot moment a aconseguir l’objectiu.

–Quina és la reacció que tenen quan han creuat la meta i han vist que han assolit la fita?

–Ho agraeixen molt. La nostra és una responsabilitat, però que suposa una gran satisfacció quan ho quadres i han aconseguir fer el temps que volien.

Comenta aquest article

PUBLICITAT