El cantant Bruno Sotos (Andratx, 1985) ha vist el seu món capgirar-se en un any. El seu pas pel reality Got Talent, on va fer plorar el matxucador Risto Mejide li ha permès signar un contracte amb una gran discogràfica i passar-se el dia viatjant d’un lloc a a un altre. Manté els peus a terra i té un apreci «especial» per a Andorra on diu que va venir quan ningú el coneixia però on sempre se l’ha tractat molt bé. Aquesta nit el tornem a tenir entre nosaltres, a les 22.00 a La Fada Ignorant, el mateix lloc on fa dos anys va tocar per a 12 persones, amb la diferència que avui, ja veurem si tothom aconsegueix entrar. Augurem un ple absolut. 

–Sabem que no para quiet, quin projecte musical té entre mans últimament?
–Doncs estic assajant amb una banda, perquè des que vaig tenir la sort de sortir a la televisió vaig signar un contracte amb Sony i això m’ha permès poder muntar una banda gran i professional. Estem enllestint-ho tot per fer un concert gran a Mallorca, a un auditori per a gairebé 1.000 persones. Serà el 2 de març. 

–Això és ben aviat. Ja veiem que està atrafegat...
–Sí, ara aquí a casa vostra, el diumenge a Barcelona, el 2 de març en aquest concert que deia i cap a Madrid l’endemà. Però guai, tot bé, és un somni. 

–De moment, només gaudir? Res d’estrès?
–No, no, en absolut.  

–I com es gestiona la fama? Ja no pot anar pel carrer sense que el parin...
–Jo sempre he sigut igual, una persona de tenir molt els peus a terra i el cap als núvols, sempre he sigut un somiador però tocant amb la realitat. El que està passant ja ho havia somiat, desitjava poder viure-ho. Ho porto bé, m’agrada tractar a la gent amb molta estima perquè així, crec, que després em tractaran igual. Ho porto molt bé això que s’aturin a fer-se una foto o a parlar amb mi. Abans anava amb la guitarra per l’aeroport i no passava res, avui dia quan porto la guitarra a l’esquena, sóc un blanc, em reconeixen. Crec que això s’ha de portar amb molta humilitat i tornant les mostres d’afecte a la gent que te les ofereix perquè és per ells que tot això està passant.  

–Avui el tornarem a veure a La Fada Ignorant, quines novetats porta?
–El meu vincle amb Andorra i amb La Fada és molt especial. Serà la quarta vegada en dos anys que hi actuaré però la primera que ho faré acompanyat. El guitarrista de la banda que comentava serà amb mi sobre l’escenari, el Juanjo Monserrat. Un noi amb un gran talent amb la guitarra però també amb la veu, us el recomano si és que encara no el coneixeu. Però aquesta no és l’única novetat, serà la primera vegada que oferiré el meu nou disc en versió acústica, l’hem gravat en acústic però encara ningú l’ha escoltat, així que tindrem una primícia. 

–Com és que ens fa aquest regal?
–Amb el Toni [Fernández, propietari de La Fada Ignorant], tenim molt bon rotllo i per això vull fer-ho allà. Serà la primera vegada que li ensenyo al públic el proper disc que sortirà a la venda. Serà molt maco. Andorra té un lloc al meu cor perquè quan ningú confiava en mi, el Toni va tenir l’amabilitat d’obrir-me les portes de casa seva i vaig anar a La Fada Ignorant a tocar per a 12 persones. Ja fa dos anys d’això. La segona vegada vam doblar els assistents i vam superar la trentena. L’última vegada que vaig anar ja La Fada es va omplir. 

–Va coincidir amb el 10è aniversari del local, oi?
–Sí, i també amb una situació una mica difícil del local i del propietari, que podia portar a un tancament del cafè-teatre. Vaig voler venir des de Mallorca a cantar per animar-lo que no ho fes i ho vam aconseguir! Aleshores em vaig preguntar, quin lloc hi ha millor per ensenyar les cançons del meu nou disc a la gent? Sens dubte, a Andorra, a La Fada ignorant. És així. Aquest és tot el secret. A més m’ho passo molt bé allà, els concerts s’allarguen molt, és com estar a casa. Sempre fem tard. 

–Quin percentatge de sort i quin percentatge de feina creu que es necessiten per triomfar?
–Al 50 per cent les dues coses. S’ha de treballar molt i dur. Jo escric cançons quan s’apareixen les muses de la inspiració, però mai venen soles, les has d’alimentar. Sempre que faig una cançó és perquè ja m’havia posat a treballar en alguna cosa i arriba la inspiració que em fa prosperar. Totes les coses bones sempre m’han passat mentre estic treballant. Després sí que és veritat que quan agafes un ritme de feina, les coses van sortint més fàcilment i un concert et porta a un altre per seguir creixent i formant-te. Però, indubtablement, en el món de la música, la sort és extremadament important perquè hi ha molta gent que ha de viure al carrer, literalment, i fa unes cançons i toca diversos instruments amb una qualitat excel·lent. 

–És un autodidacte declarat, en quin cantant et fixaves?
–En Javier Álvarez, quan era petit els companys de classe tenien fotos de Beckham a la carpeta del col·le i jo tenia a aquest cantautor i volia ser com ell. Des de fa deu anys tinc la sort d’haver-lo conegut i d’haver-hi fet amistat. 

–Confessi una cançó que escoltaria hores amb el repeat posat?
–Sombra mía de Javier Álvarez i per parlar d’un altre cantant diré també La vida loca, de Francisco Céspedes, com es pot veure, les dues són d’estils bastant diferents. 

–Em sembla que la seva música ja ha creuat l’Atlàntic. Com té els fans americans?
–La veritat és que molt bé, tinc un vídeo a YouTube que està batent tots els rècords i ja té 60 milions de visualitzacions de les quals, el 75% té l’origen a l’Amèrica llatina. És increïble. Ja estem treballant per fer una gira, sobretot a Mèxic i a Argentina. També Colòmbia està entrant a l’escenari i m’estan arribant algunes ofertes. Crec que si la vida ens segueix somrient, arribarem a creuar  l’oceà més d’una vegada. 

–Aquest 75% apunta que serà aviat. 
–Sí, la veritat és que les xifres són una burrada, jo això sí que no m’ho hagués pensat. A més, el nivell d’implicació de la gent, no te’l pots imaginar. A Espanya he tingut algun cas, a Andorra no en concec cap però és que molts seguidors d’Amèrica llatina s’han tatuat les meves cançons. És una bogeria i arriba a fer una mica de por. Molta gent m’ha escrit per explicar-m’ho. 

–Quina és la frase preferida?
–De la cançó Hoy duele [dedicada al seu pare que va morir], les línies que diuen rabia de que corras por mis venas sin poderte abrazar. Aquestes paraules han marcat a molta gent. 

–Quin consell donaria a una persona que estigués a punt d’entrar a un reality similar al de Got Talent?
–Que sigui ella mateixa i que gaudeixi el moment. La televisió té aquesta cosa que de seguida et posa al mapa, si ho saps aprofitar. Avui puc dir que visc de la música gràcies a sortir en aquest programa. Abans el número de persones que em coneixien era molt limitat, tot i que ja tenia un disc però no em podia permetre deixar la meva feina com a jardiner. Sens dubte, els animaria a anar-hi.