Itziar Castro (Barcelona, 1977) va ser una de les figures destacades que han passat per Ull Nu aquest cap de setmana. Va presentar Pieles, fora de concurs, i va aconseguir la segona millor assistència d’espectadors, després de l’imbatible Estiu 1993. Parlem amb ella sobre aquesta cinta, la seva trajectòria i la polèmica per la seva entrevista a Harper’s Bazar. 

–La van nominar al Goya a millor actriu revelació després de 20 anys de carrera. La va sorprendre?
–Sí però és un dels premis que més m’agrada perquè és un dels pocs guardons on es premia la revelació i a mi, ser rebel, amb b alta sempre m’ha fet gràcia. A més, és l’única vegada que hi pots estar nominat i em feia especial il·lusió guanyar-lo però la Bruna [Cusí] se’l mereixia també. Al final, nunca es tarde si la dicha es buena. 

–Com és que de totes les seves fascetes artístiques, l’hem acabat coneixent per la vessant de la interpretació?
–És el pilar de la meva carrera artística, sempre he volgut ser actriu, des que sóc petita. Tota la resta és el farciment del pollastre. Sóc una actriu que canta, seria com la Núria Feliu, una cantactriu. També m’agrada molt ballar, he fet musicals i ballo des dels 3 anys, de fet va ser el primer que vaig començar a fer, però m’agrada interpretar la cançó que està sonant. I quan escric poesia, també m’agrada posar-li veu. 

–També diu sovint que l’interessa el tema de la producció i que li agradaria fer-ho per aconseguir coses diferents.
–De fet jo he fet molta producció de teatre i altres coses petites perquè tampoc tinc diners per produir coses grans [riu] però sí que  espero algun dia poder produir perquè m’interessen projectes com els de Nicole Kidman i Reese Whiterspoon [productors de Big Little Lies] per fer el que realment els apassiona, o també ho ha fet Antonio Banderas, prendre les regnes de projectes que una altra persona no produiria. Sempre ho faria per una cosa que a mi m’interessi, no tant per la part econòmica. 

–La direcció també l’ha tastada en el món del teatre. 
–Sí, i en petits projectes audiovisuals i càstings. La direcció és una de les coses que m’apassionen, m’agrada treure el millor de la gent. He fet càstings amb gent que no són actors i els acabes traient l’essència, és una feina que s’apropa al coach d’interpretació, és interessant aconseguir resultats que ni la mateixa persona sap. Tinc molts curts escrits que m’agradaria fer però mai tinc temps però espero posar-m’hi algun dia. Ara m’han demanat dirigir una peça de teatre i crec que sí que ho faré. 

–Algun detall més d’aquesta última proposta?
–Me l’han demanat per Madrid, encara no està tancat, però serà una cosa de dones. Hasta aquí puedo leer. 

–Tornant a la direcció, quins trets aprecia com a actriu d’aquesta figura?
–Això crec que és com les parelles, que de cada persona valores una cosa diferent. M’agrada quedar-me amb el més positiu de cadascú. Quan fas una sèrie de televisió, com ara que estic fent Vis a vis, és curiós perquè cada capítol el fas amb un director diferent i cadascú té la seva coseta: uns més íntims, altres més espectaculars. 

–I al director de Pieles, l’Eduardo Casanova, què li troba?
–Una de les coses que més hem valorat tots els actors és que té tot molt clar, des de com han d’anar els colors i on han d’estar col·locats els objectes, fins al to en què has de dir cada frase. Però, alhora, deixa que tu investiguis fins a arribar on ell vol, però té una visió tan exacta del què desitja que l’entens molt ràpidament. Per exemple, a Pieles, a la Macarena Gómez que és molt expressiva amb els ulls, li tapa. L’Ana Polvorosa, una dona preciosa que sempre va divina, li posa l’anus a la boca o a mi, que sóc molt esperpèntica, em fa molt intimista. Va aconseguir treure’ns a tots de la nostra zona de confort però que funcionéssim perquè s’explica molt bé. 

–Què la va atraure del guió de Pieles per dir que hi volia participar?
–Jo havia fet el curt anterior amb ell i l’Ana Polvorosa, Eat My Sheet, que és d’on neix la pel·lícula. Quan fèiem el curt pensàvem que allò era massa radical i que no ens el comprarien enlloc però es va fer viral. Quan l’Eduardo em va dir que anava a fer la pel·lícula i que havia fet un personatge pensat per a mi i que es deia com jo, vaig pensar que m’estava fent un regal molt gran, el regal dels meus vint anys de carrera. Vaig començar a llegir i el personatge fa coses molt bèsties i complexes i tenia respecte per on m’estava ficant però era tan bonic el gest i el personatge comença d’una manera que l’odies i després l’estimes, vaig pensar que valia la pena. I l’ha valgut, fins a arribar als Goya. 

–És estrany interpretar a algú que es diu igual que vostè, i més sabent que havien escrit el personatge ad hoc?
–Sí, però quan vaig llegir el guió vaig veure que no era jo, encara que el fet de compartir el nom és el que més m’ha costat de la pel·lícula. Assimilar que el meu personatge estava escrit per a mi i es deia igual però que era una persona molt llunyana a mi. Som nit i dia.

–En què es fixa quan rep un guió?
–Sóc una dona fàcil [riu]. Perquè m’agrada treballar, de vegades he dit que no i a l’últim moment ho he fet i m’ha acabat aportant moltes coses bones. Quan rebo els guions miro si la història m’atrapa, més que en el meu personatge, em fixo en el global de la història. Després de la primera lectura, començo a buscar entre línies i a investigar per posar-me a la seva pell 
–Va anar a la gal·la dels Goya amb el ventall vermell, hauríem de fer-ne d’altres colors per reivindicar la diversitat?
–Sí, i tant. 

–Està cansada de rebre guions per a dones grasses?
–És obvi que la meva carta de presentació és el físic. Els guions especifiquen molt les característiques de tot tipus. Això és una arma de doble fil perquè també és veritat que hi ha menys actrius del meu perfil. Alguns actors, pel que han anat fent, estan molt vinculats amb un gènere i a mi això no em passa, em permet tocar molts àmbits, que és el que a mi m’agrada. Quasi prefereixo l’etiqueta de gorda, que l’etiqueta de còmica o dramàtica. 

–Com tracta els haters a les xarxes socials?
–Normalment no responc a ningú però la setmana passada La Razón ha fet un retuit d’un article del meu nu i entrevista per a Harper’s Bazar amb un titular tergiversat. Molta gent ha entès amb aquest titular que jo estava fent apologia del meu pes i jo he dit que no estic fent apologia de res, ni dic que això sigui salut. Si entreu a llegir l’article original, sabreu perquè s’ha fet. La gent pot opinar el que vulgui, però que La Razón manipuli un article d’un altre mitjà i que això faci que els haters surtin més, sí que em sembla malament i és aquí on dic: «Això no ho he dit jo». M’agrada jugar amb l’humor i rarament m’enfado, algun dels haters m’ha demanat disculpes.