Martin Blanco (Buenos Aires, 1974) fa més de deu anys que volta per les valls andorranes i assegura que va ser al Principat on va descobrir el seu estil. És un dels dos finalistes a ocupar el pavelló andorrà a la Biennale de l’any vinent. La decisió es prendrà el 3 de juliol, una vegada els artistes presentin un avanç de la seva obra. El trobem a l’espai que el Govern l’ha cedit als reformats Tallers d’Art de la Massana. 

–Què li semblen els espais renovats dels Tallers d’Art?
–M’agraden molt. Aquest és el més gran i és prou ampli per al meu projecte però depèn molt de la tècnica que facis servir. 

–De moment encara està sol. La idea no seria interactuar amb altres artistes?
–El Ministeri està intentant trobar una fórmula perquè vingui més gent. L’espai està molt bé, la gent se l’hauria d’estar disputant perquè tingués més vida. Quan treballes, encara que necessites el teu espai, perquè sovint aquesta és una professió solitària, va molt bé estar amb contacte amb gent que està en una situació similar a la teva. 

–Abans on treballava?
–A casa. Normalment treballo sobre paper, dibuixant tinc un estil molt obsessiu. En paper puc tenir subtileses que altres tècniques no em donen i potser amb un dibuix puc estar quatre mesos. No faig dibuixos de mida gran i després quan faig art digital, només necessito l’ordinador, així que no és molt d’espai. 

–Com serà el projecte pel concurs de la Biennale?
–No puc explicar gaire perquè ens demanen que sigui fins a cert punt confidencial. Però farà 2,10 metres d’alt per 10 de llarg. Una part estarà sobre la paret i una altra, sobresortirà i farà una mena de semicercle. El suport estarà tot dibuixat i pintat i, a més, hi haurà un parell de projeccions de vídeo que hi interactuaran. Hi ha qüestions tècniques que he d’acabar de tancar però la idea no és delimitar fins a on arriba el dibuix i reservar un espai a la projecció, sinó barrejar-les, tot i que l’obra pot funcionar sense les projeccions també. De cara a la decisió que s’ha de prendre al juliol, la meva idea és arribar a tenir cinc metres enllestits. Crec que vaig bé de temps, encara que trigo bastant a dibuixar. En principi, la instal·lació es dirà Autoestima 2.0, però no estic del tot segur. 

–Aquest títol, cap a on apunta?
–Vull parlar de com interactuem entre nosaltres com a conseqüència de la tecnologia, com pensem que estem a prop de tothom i gairebé estem més sols que abans, i com afecta això a la nostra autoestima, per què ens alegrem segons els likes que hem rebut. Personalment, intento estar una mica al marge de les xarxes socials però hi ha llocs on s’ha de ser. Crec que és una moda, potser sóc una mica antediluvià en aquest aspecte. La veritat és que a mi no m’aporta res veure per Instagram el que un tio es menjarà.  

–Diria que, en general, tota la seva obra és bastant fosca i pessimista pel que fa a l’ésser humà?
–Tinc una mirada bastant pessimista del món que ens envolta, no m’agrada gens el que veig. No vull sonar com si fos intel·lectual, perquè ni ho soc, ni ho vull ser. Intento estar informat del que passa al món i tot és molt superficial, només forma, el fons no importa. Crec que amb les propostes feministes recents passa el mateix, és igual si cobren un 25% menys o si les matem a pals però que no se li passi pel cap a un polític deixar de dir tots i totes, diputats i diputades. Està bé parlar de la forma però sí també fas alguna cosa al fons. Ara sembla que tothom és llicenciat en semiologia, agafen una piulada de 140 caràcters i tothom veu el matís de la paraula utilitzada. La vida segueix sent la mateixa, la vida està al carrer però estem meravellats per les xarxes. Els 15 minuts de fama dels que parlava Warhol, ara són 30 segons. Quant dura un trending topic a Twitter? Tinc 43 anys i he conegut una altra manera de viure i aquesta em fa una mica de por. 

–Ha parlat de dones fa un moment, la majoria de figures humanes que apareixen a la teva obra ho són. 
–Sí, però no està fet amb una intenció o com a part del concepte teòric de l’obra, crec que ha estat casual. No ho puc justificar, potser és inconscient. 

–Un altre aspecte que es repeteix a la seva obra és aquesta mena de cortina rugosa sobre la imatge .
–M’agrada molt treballar amb textures, sobretot en digital perquè en tradicional no hi estic tan còmode aplicant-les. Busco que no es noti tant la diferència entre el fons i la figura. Per això, part de la textura que hi ha al fons, la tenen els personatges. El meu estil és fosc, sempre he estat influenciat per l’estètica del terror en tots els vessants: literatura, música, escolto heavy-metal, cine o còmics, tot el que he consumit va en aquesta línia. 

–L’angoixa ens defineix com a éssers humans?
–M’agrada tractar aquest sentiment perquè tot i que els animals segurament tinguin angoixa però la manera com els humans la canalitzem és una de les coses que ens defineix com a éssers. De vegades, em sembla que és fàcil parlar de què la vida és bonica. Tot i que, segurament, al final, la vida és una barreja de tot. I si ja hi ha gent que parla de totes les coses bones, a mi m’interessa l’altra part, que crec que ens defineix millor. La meva visió de l’ésser humà és que per naturalesa som dolents, encara que quan veus un nen és difícil justificar-ho però crec que quan arriben a una edat que han après massa bé com funcionar en la societat, deixen de ser bons. La solidaritat no existeix però sona molt bé. Hi ha qui diu que sono moralista però no és la meva intenció. Hi ha un parell d’obres en les que aparec jo mateix, perquè evidentment jo també sóc part d’aquesta societat que no funciona. 

–Durant la seva formació artística i posterior trajectòria, sempre ha tingut aquest estil fosc o va anar evolucionant?
–Vaig estudiar Belles Arts a la universitat, a Argentina. En realitat, no fa més de deu anys que tinc un estil reconeixible. Va ser precisament a Andorra, al voltant del 2007 quan em vaig adonar que les obres tenien un fil conductor. I aquest va ser el punt per començar a desenvolupar-ho més conscientment. Sempre m’havia agradat molt el surrealisme, vaig estar molt influenciat com a estudiant per aquest moviment i crec que encara tinc tocs. Sento que l’estil m’ha trobat a mi, i no al revés. A la universitat has de tocar de tot per a absorbir tècniques i estils però després em sentia artísticament adolescent, no trobava la meva identitat i estava perdut. 

–Actualment, amb quina tècnica i quines eines treballa?
–He dibuixat tota la vida i vaig començar amb el digital el 2003. Em van caldre gairebé cinc anys amb el Photoshop per sentir-me suficientment còmode amb l’eina com per fer una obra. La meva tècnica digital consisteix a barrejar moltes fotos, entre 20 i 30. Les faig servir per a les textures del fons i per a personatges. Jugo molt amb tots els mètodes de fusió de capes al Photoshop i, evidentment, els objectes i personatges reconeixibles que hi apareixeran. Una vegada que està tot composat, començo a pintar a sobre, digitalment. Hi ha obres on hi ha més o menys pintura. Però, normalment, n’hi ha molta. El Photoshop és l’únic programa que faig servir, però actualment, comparat amb les primeres versions, el programa és com si n’integrés uns altres 20. S’ha fet molt gran i versàtil.  

–Les fotografies de les quals parteix, són fetes per vostè mateix en estudi?
–De vegades sí, però també n’agafo de stock, que vaig comprant. Depèn de l’obra. 

–La llum també la pinta vostè?
–Sí, o superposant fotos fins a obtenir més llum o directament amb pinzell. Encara que hi ha vegades que intento que la llum concordi directament amb les diferents fotografies de base. 

–I com definiria el seu estil en suport físic?
–Molt net i amb molta influència del surrealisme. No m’interessa ser hiperrealista, bàsicament perquè no tinc la paciència, però de vegades, algun detall hi pot fer pensar. Fa temps que penso que, en tradicional, he arribat al sostre de tècnica i el proper pas era l’hiperrealisme, però no passarà i, segurament, no milloraré la tècnica. Però sí, la velocitat. Dibuixo deu vegades més ràpid que fa cinc anys. 

–Sempre treballa amb llapis de grafit?
–Sí, és amb el que m’he sentit sempre més còmode. De vegades barrejo una mica de pintura, però una vegada a l’any. No m’agrada gens el carbonet, sóc una mica obsessiu, no m’ha agradat mai embrutar-me les mans per treballar, al contrari de la figura estereotípica de l’artista al taller. Però crec que la pulcritut també es reflecteix en l’estil. Potser té a veure que mai he viscut en cases grans i sempre havia d’estar atent a no ocupar massa espais i no embrutar. Em netejo les mans cada 15 minuts quan dibuixo, per no passar el greix al paper. Encara no he arribat al nivell de Laurie Lipton, una bèstia del dibuix que s’ha fet u giny perquè la mà mai toqui el paper mentre dibuixa. 

–Quant de temps inverteix per dibuix?
–De mitjana, un parell de mesos però no m’hi passo deu hores a sobre. Ara també estic escrivint i enfeinat amb l’editorial i no es pot fer tot. Ara tinc dues professions. 

–Què suposaria que l’escollissin per anar a la Biennale?
–Teòricament, ho suposa tot. A la pràctica, hem vist que hi ha artistes que hi han anat i no ha passat res. Per tant, no sé què suposa anar a la Biennale ben bé. Depèn de mil factors: de tu, de la teva obra i de la sort. També depèn de com ho visqui cadascú, què significa per a mí que passi alguna cosa o que no passi? Segurament una cosa diferent que per a un altre. En principi, exposar a la Biennale et pot canviar la vida. A l’última edició, per la instal·lació de l’Eve van passar 50.000 persones. La meva obra no té aquest públic encara que estigui a Internet. És un salt molt bèstia a nivell mediàtic, augmenta exponencialment el públic potencial però també poses l’obra al costat de tots els galeristes i col·leccionistes. Sonarà o no la campana però és un pas molt important perquè és posar un peu allà on la gent talla el bacallà.

–I com afronta aquests mesos de preparació abans de la selecció?
–Treballant molt i donant el 1000%. De les coses que no puc controlar, no me’n preocupo perquè m’atabalaria tant que no podria agafar el llapis. Ara el proper pas és el 3 de juliol, quan comunicaran el seleccionat. Vull arribar-hi buit, amb la sensació d’haver-ho donat tot i de tenir l’estòmac ple de cafè. La meva meta és arribar destrossat a aquesta data després d’haver fet molta feina. Vull sentir que no hauré pogut fer més. 

–Per quin altre tipus de procés de selecció ha passat?
–Així tan bèstia, cap. Normalment els artistes fem l’obra i després li donem sortida, fins ara ho havia fet així. Depenent de l’època aquest procés pot ser més accelerat o menys. En els últims sis anys, quan entro en dinàmica de producció, el cervell no s’atura. Per sort, no paren d’arribar idees. Soc Gèminis, que influeix amb que el cap no pari mai però, de vegades arribes a un moment que t’has buidat, perquè produir implica treure el que portes a dins. Per això, prefereixo anar a una velocitat de creuer per no arribar al punt de cremar-se. També perquè mai saps què et pots trobar, si arriba una oportunitat gran, no et pot trobar esgotat i buit.

–Haver-se d’enfrontar a una data i a una selecció condiciona el resultat?
–Que sigui una selecció no em preocupa perquè al final, d’una manera o d’una altra, sempre hi ha una selecció. No he entès el debat per la competència del procés, sempre estem competint, no és d’ara. Quan li presento un dossier de les meves obres a un galerista, estic competint amb tota la resta. L’única diferència és que aquí ens veiem les cares i saps amb qui estàs jugant. No és un reality o una acadèmia d’Operación Triunfo, cadascú està al seu taller fent el seu projecte. El comissari decidirà amb els resultats finals que tingui al davant. La data potser sí que pressiona però hi ha molt de temps, més que a l’edició passada. 

–Com és fer art a Andorra?
–Mai m’havia imaginat viure en un lloc així però m’encanta, m’hi trobo molt còmode. Per a mi, fer art aquí és igual que a qualsevol altre lloc. Les limitacions a dins del taller te les poses tu o els límits que li acabes posant a la teva obra final, depenen de tu. Jo dibuixo, tampoc necessito res extraordinari per crear, una taula, un paper, un llapis. Segurament viure a Manhattan o aquí afecta les possibilitats de moure l’obra però tampoc necessàriament cal moure l’obra al lloc on vius, amb Internet això ha canviat.