David Pujol (Andorra la Vella, 1970) és una mena d’home-orquestra del món audiovisual: realitzador, guionista, productor i també director de cinema i documentals. Acaba d’estrenar Salvador Dalí, a la recerca de la immortalitat, un projecte a mig camí entre la pel·lícula d’entreteniment i el documental més pedagògic. Aquest cap de setmana es podrà veure a més de 65 sales de l’Estat espanyol i és possible que a la tardor arribi a Andorra. Pujol i el seu equip s’han submergit als arxius audiovisuals de la Fundació Gala-Salvador Dalí per trobar els materials més desconeguts del geni que permeten entendre el seu vessant més humà.  

–Dalí és una figura molt internacional, imagino que el documental veurà món?
–Sí, al setembre i a l’octubre farà un recorregut internacional: Anglaterra, Estats Units, França, la Xina, Canadà i diferents indrets de Sud-amèrica. 

–Arribarà a Andorra?
–No està confirmat però crec que la distribuïdora té relacions amb un cinema del país. Estic convençut que sí que acabarà arribant a Andorra.  

–A la recerca de la immortalitat forma part d’una trilogia sobre Dalí?
–Sí, però l’hem fet d’una manera inversa. El documental que estem presentant ara és la segona i la tercera part de la seva vida, que va des del 1929 fins al 1989. La tercera part que desenvoluparem serà, en realitat, sobre els primers anys de la seva vida, des del naixement (1904) fins que va a estudiar a Madrid, més o menys. 

–No és la primera vegada que treballa per a la Fundació Gala-Salvador Dalí. 
–No, abans havia fet La darrera gran obra, que fa referència al seu teatre-museu de Figueres i que va ser premiat internacionalment amb el Primer Premi Avicom 2015. Després també vam presentar La vida secreta de Portlligat, que va tornar a guanyar a l’Avicom i també a un festival de Buenos Aires. 

–Què explica A la recerca de la immortalitat?
–L’obsessió de Dalí per perdurar al llarg del temps, que va acabar aconseguint a través de l’obra i dels museus.

–És un intent de mostrar més l’home que l’artista?
–Sí, la idea és desmuntar la visió que la gent té de Dalí. De vegades els arbres no deixen veure el bosc i nosaltres el que plantegem és el bosc. És un viatge a la part de darrere de la vida de Dalí i entendre a través de les seves obsessions, lluites i problemes quotidians qui era ell. La relació amb la Gala, amb la seva germana i la seva por al fracàs, entre d’altres, per entendre millor el seu univers. 

–Han fet una feina de contextualització del material audiovisual d’arxiu que hi ha de Dalí. Per què?
–Perquè calia per entendre millor que no va dir mai cap ximpleria, tot responia a alguna cosa que l’inquietava en aquell moment. Va ser un ésser humà amb gran talent i personalitat, fugim dels clixés que ell mateix es va construir. 

–Mostrar Dalí com un ésser humà amb el material audiovisual que existeix, ha estat difícil? Era un gran actor davant de les càmeres...
–Depèn, va fer entrevistes de tot tipus. En algunes el màrqueting s’imposava i ell sabia que el seu públic volia veure’l així. Segons ell, la seva actuació feia que els quadres augmentessin el valor i això està explicat per Dalí mateix i es pot veure al documental. Però també va fer entrevistes molt serioses, en les quals parla amb molta profunditat i seriositat. La meva feina ha estat posar tot això en context i fer entendre que darrere de tot això hi ha un artista molt poderós. 

–A la pràctica, com va ser aquesta feina de contextualització del material audiovisual que existia?
–Aquesta feina va ser possible gràcies al Centre d’Estudis Dalinians, de la Fundació Dalí, que té tot perfectament arxivat i catalogat. La tasca de recerca ha estat espectacular tant de la seva banda com de la productora DocDoc films. Després jo m’he emportat la feina a casa i he analitzat aquests vídeos, alhora que anava parlant amb l’equip del centre d’estudis, que tenen una visió molt alineada amb la meva. M’han ajudat moltíssim a trobar material que no és inèdit però que, potser, no ha rebut tant d’atenció com altre. Hem hagut de separar el gra de la palla i anar a buscar aquelles perles que ens permetien anar a buscar millor la seva personalitat. Aquesta és la gran tasca del documental. 

–Han tractat la connexió de Dalí amb els indrets geogràfics per on va passar?
–Sí, és bàsic. No es pot entendre Salvador Dalí sense entendre la seva geografia del paisatge de Cadaqués, de Figueres i de Púbol, però sobretot el de Cadaqués. Aquest és el seu univers pictòric i mental. 

–En comparació amb els altres documentals que ha dirigit de Dalí, quins reptes va suposar aquest?
–Als anteriors, Dalí no era el protagonista. Aquí l’agafem a ell i als personatges que el van envoltar, a les seves expressions a través de cartes o de declaracions. Això ho hem transformat per sentir parlar a Dalí a través de la veu d’un actor. Els anteriors documentals van ser més didàctics i aquest és molt més cinematogràfic. M’he sentit més proper a aquest llenguatge i manera de fer. En aquest incorporem elements narratius que són molt més comercials, en el sentit que la gent, en general, gaudirà més perquè serà com tenir Dalí parlant i acompanyant-los de la mà.