Si sortiu de La Massana, direcció Arinsal per la CG-4, en pocs minuts trobareu un seguit de naus, d’aparença austera i gens atractiva. Piquem a la porta d’una d’elles i s’obre un món paral·lel. Passem a un rebedor fosc decorat amb ninos de peluix i una recepció buida. L’escena podria pertànyer a una pel·lícula de por. De seguida canvia el plànol i, a través d’una porta d’obertura possible només amb empremta dactilar passem de la penombra al xoc lluminós i colorífic  (també terrorífic, en un primer moment) de la sala d’exposicions de Philippe Shangti, un dels dos finalistes al concurs per representar Andorra a la 58a Biennale, juntament amb Martin Blanco. La vista és, sens dubte, el primer sentit que se satura però el segueix l’oïda: sona una música techno a tot volum fins arribar a dificultar la comunicació. No sabem si demanar un cubata o acabem d’entrar a una botiga Bershka. 

Sona la música a tot volum i no sabem si demanar un ‘cubata’ o acabem d’entrar al Bershka

Mirem al voltant d’aquesta sala d’exposicions només visitable amb cita prèvia, de moment, potser «passat l’estiu», diu Shangti, canvia: enormes fotografies de metacrilat, bustos, escultures una presència generalitzada de cossos de dona amb poca roba. Abans d’emetre un judici sobre la poca roba, Shangti té tota una argumentació sobre l’alliberament de la dona i per què hem de fer un espectacle d’un cos de dona nu i no del d’un home: «C’est incroyable!» . Per tant, és tot una crítica àcida de la societat, segons l’artista, com també ho és el consum de cocaïna pràcticament omnipresent en les primeres obres que trobem davant.  
Shangti ha aparegut fa un moment per una altra porta negra, al fons, també d’obertura amb empremta dactilar. Una mica distant i enigmàtic al principi, a poc a poc, va guanyant en naturalitat, sobretot quan se sumen a la sala estudiants del Lycée de Comte de Foix que han vingut a conèixer la seva obra.

Si algú encara es preguntava per què Shangti no va acceptar les claus del taller que el Ministeri de Cultura li va atorgar com a finalista del concurs, el seu museu-taller enorme i cuidat fins a l’últim detall és la raó i el tenim davant. Shangti no actua per amor a l’art, o no només, Shangti viu del seu art, n’és conscient i així ho explica als joves: «En un món on hi ha molts artistes i vols vendre la teva feina perquè vius d’aquest treball, estàs obligat a entendre i dominar tot, i a tenir una lògica. Has de considerar moltes coses, és més complicat que fer art per plaer. Però, alhora, has de buscar la manera perquè resti la teva identitat en l’art què fas sense oblidar posar els ingredients a dins de l’obra, com una recepta, que la gent vol consumir». 

És tot una crítica àcida a la societat, segons l’artista, també al consum de cocaïna omnipresent

Als tallers oferts pel ministeri seria molt difícil encabir els nou membres fixos del seu equip que l’acompanyen, les tres impressores 3D d’enormes dimensions que treballen sense parar 24 hores, set dies a la setmana, l’estudi fotogràfic amb cadira retolada amb el nom de Shangti a l’estil Hollywood, el camerino per a les models, el vestidor on treballa una modista, la cabina de pintura i polit o, evidentment, l’exposició de les obres d’uns bons 100 metres quadrats. 

Després del tour per totes les dependències, en una conversa més calmada, Shangti explica el seu desig de «pertorbar» l’espectador. S’ha de dir que això està aconseguit, només cal recordar l’estat de xoc en el que havíem quedat en entrar a la sala que, gradualment, s’ha anat esvaint per gaudir més detalls de l’art del francès i començar-lo a apreciar. O, potser, hem sigut preses de tota la seva estratègia de seducció, també? En tot cas, contacteu-lo si voleu visitar l’estudi, sentireu que caieu pel forat de l’Alícia. 

–Com va començar la carrera artística?
–Sóc autodidacta. Vaig començar tot sol perquè no vaig tenir l’oportunitat d’estudiar Belles Arts, ni res relacionat. Però ja des de molt petit feia fotos i era molt creatiu. Quan tenia 19 anys,  una persona em va proposar fer el disseny d’un restaurant a Sant Tropetz. Quan ets jove tens menys pors i quan no tens por de res pots fer moltes coses. Vaig posar unes fotos al restaurant amb el missatge No caïne here, molt relacionat amb l’ambient de la jet-set, però no sabia que la gent les trobaria interessants i les voldrien comprar. Arran d’això un galerista em va venir a buscar i es va oferir a col·laborar amb mi i a ensenyar-me tot el que calia saber d’aquest món, i fins ara. 

–Quan i per què es va traslladar al Principat?
–Després de més de deu anys a Sant Tropetz, ara en fa dos que vaig arribar a Andorra. Necessitava un lloc més tranquil per a la meva feina. La voràgine de la jet-set t’arrossega una mica i trobava a faltar temps per crear i per retrobar-me. Per mi Andorra és important, quan tinc visites no paro de dir que és increïble perquè és veritat, m’encanta. És clar que falten coses i que encara hi ha molt per fer però no en el nostre àmbit. I estàs molt a prop de la natura, de la neu, de la simplicitat de la gent i si tens ganes d’anar a la platja, doncs te’n vas una estona a Barcelona. Aquí tot és possible, és genial i estic molt content del trasllat. 

–Quan va venir a Andorra ja tenia la intenció d’arribar a la Biennal?
–No. Però tothom m’havia dit sempre que calia que anés a la Biennal, ja des que estava a França. Quan vaig arribar al país, em vaig assabentar d’aquest concurs per a la Biennal i vaig pensar: per què no? Vaig fer un dossier i hi vaig participar, perquè ara visc al Principat i vull defensar el país. Jo vull arribar a participar en la Biennal i, ara mateix, prefereixo fer-ho amb Andorra que amb França. Em sento més patriota per defensar Andorra que no França. Fins i tot tinc la bandera al despatx. 

–Què en pensa del procés de selecció per al concurs?
–M’ha agradat aquesta llibertat d’expressió total, que és la clau per a l’inici de qualsevol procés creatiu. El que és una mica pertorbador és el calendari, perquè és un gran projecte i una fita molt important. El pavelló és una sala gran i per arribar a fer un procés de creació integral per un espai tan gran fa falta treballar amb molta anticipació, això provoca una mica d’estrès perquè cal anar molt de pressa. Al juliol, presentem el projecte; ens avisaran al setembre si som guanyadors o no i això ens deixa només entre quatre i cinc mesos per enllestir tot el que ha d’anar al pavelló, no és molt. Perquè un projecte artístic d’aquesta envergadura requereix molt de temps. És per això que ara estic treballant en la maqueta i, alhora, estic posant en marxa tot el que cal per fer-ho a escala real des de ja. 

«Tinc pensat atreure l’atenció del visitant des de fora amb una cosa que els pertorbarà molt i els farà entrar al pavelló»

–Com és aquesta maqueta? 
–De la mida d’aquesta taula més o menys [assenyala una taula d’uns dos metres per un metre]. Està feta tota a escala 1:100 i reprodueix absolutament tots els detalls en miniatura perquè sigui possible veure al mil·límetre com serà tot. Després hi haurà un mitjà, i aquesta serà la sorpresa, a través del qual crearem la il·lusió òptica per al jurat que són a l’interior de la maqueta, perquè entenguin la sensació de com serà passejar pel pavelló.

–Vostè té un equip de col·laboradors, com s’organitzen? 
–Tinc nou col·laboradors fixos que m’ajuden des del retoc fotogràfic al polit de les escultures però la idea creativa d’inici sempre és meva i no és fàcil ser capaç de transmetre el que vols a l’equip. A més, depenent del projecte puc estar col·laborant fins amb unes altres 40 persones externes.  

–Hi ha moltíssimes escultures de mans al taller. Són per a la Biennal? 
–No, són per a un altre projecte. La Biennal serà un univers que mostrarà la natura en un món futurista, sobrepassat pels problemes de la contaminació però sublimat: tindrà colors i brillantor, serà preciós. Vull que quan la gent arribi s’exclami de bellesa i d’impressió. El pavelló estarà al costat de tots els artistes del món i vull que Andorra sigui l’estrella, perquè no sóc jo qui protagonitza aquesta història, és el país. M’agradaria provocar un veritable impacte en els visitants. 

–Què pensa de la localització del pavelló i de l’espai? 
–L’emplaçament és molt bo, enmig de tot. Per tant, no pots fer una cosa mediocre, necessites fer un projecte molt maco perquè estàs envoltat d’altres coses extraordinàries. Utilitzarem la sala de manera que tot l’espai sigui una única obra d’art general, no el conjunt d’unes quantes. No serà un pavelló fet com una galeria, ni tampoc un museu. Al pavelló hi emprarem diferents tècniques, que és el que vull fer i el que faig habitualment però tot connectat per transportar-nos al mateix univers. 

–Quina és la seva estratègia per atraure, des de fora, els visitants en aquest entorn que diu que serà tan competitiu?
–Vull que abans d’entrar al pavelló, els vianants que no tenen pensat entrar, els que pensen: «Què es Andorra?, aquí no hi vaig», vull capgirar això i que diguin:  «Ah, Andorra! Això què hi és, aquí què hi ha!?» I per aconseguir-ho, tinc pensat que vegin des de fora una cosa que els pertorbarà molt.

«Després de més de deu anys a Sant Tropetz, ara en fa dos que vaig arribar. Necessitava un lloc més tranquil»

–I per la seva carrera, què suposaria la Biennal?
–És molt important perquè considero que és una etapa que s’ha de viure en la carrera d’un artista. És destacable perquè t’exposes i et confrontes a la crítica intolerant del món artístic, en el sentit que la crítica allà és molt forta i potent. Durant la Biennal hi ha membres del jurat per tot arreu. També és un mitjà per mostrar la meva feina en un món estrictament artístic en el qual no tinc tanta visibilitat. Això és interessant perquè la clientela de les galeries és absolutament diferent del públic que hi ha a la Biennal. Aquest és un col·lectiu que està molt profundament involucrat en l’art, en la crítica, és un altre món, un altre aspecte de l’art. És molt interessant per a mi portar la meva obra a aquest tipus d’univers artístic. 

–Una oportunitat de desvincular-se del món del luxe a l’art més acadèmic?
–Sí. Una oportunitat de mostrar en un circuit diferent a la meva feina. La Biennal és el concurs internacional més important del món, o si més no, el més considerat. Jo estic molt orgullós de poder fer això amb Andorra, estic molt content. Tot i que encara no parlo català [riu] però n’estic aprenent però amb tota la feina de la Biennal no és fàcil.

–Per què actua com si ja hagués guanyat el concurs?
–Per dos motius. La quantitat de feina que tenim en aquest projecte és tan gran que convé anar avançant. I després suposa una inversió de temps i d’energia important i com que vull el millor resultat possible, només treballo pensant que anirem a la Biennal i que ja estic fent el que es veurà allà. És igual si guanyo o perdo, així ja està fet. Si no, patiria molt per acabar el projecte gran a temps.