PUBLICITAT

Annabel Alonso Pintora amateur

«Els colors ens marquen els sentiments a la vida»

Per Mireia Aguilar

Annabel Alonso
Annabel Alonso

Annabel Alonso va néixer a Tenerife, va créixer a Barcelona i ara fa 23 anys que viu a Andorra. Alumna incondicional de l’escola d’art de Canillo, des d’ahir i fins al 30 de juny una mostra de la seva evolució pictòrica, amb diverses temàtiques i tècniques es pot visitar al vestíbul del Bingo Star’s d’Andorra la Vella en un extens horari, cada dia fins a les 03.00 hores. 
 
–Què hi trobem a la mostra?
–Un petit tast de què  faig, 18 obres que he fet a l’escola d’art de Canillo, inspirades en fotografies, emocions i colors. Crec que el meu estil tot i ser figuratiu és una mica eclèctic. 

–La seva paleta cromàtica és molt llampant. Per què?
–Crec que els colors són importants, soc una persona optimista i per això m’agraden els colors vius, reflecteixen d’alguna manera la meva personalitat. Sóc d’aquelles persones que sempre veu el got mig ple, el color ens marca tot a la vida, fins i tot els nostres sentiments i el benestar del cos. 

–Ens presenta també uns carrers i uns edificis molt concrets. Són reals?
–Aquestes localitzacions són molt diverses perquè sovint em baso en fotografies. En aquesta mostra hi ha tres carrers de Barcelona que van marcar la meva adolescència, per exemple, veiem el carrer Xuclà, al barri del Raval, on anava de jove a comprar llaminadures. Els he anomenat els Carrers del Record. 

–Però no tots són de Barcelona, oi?
–No, aquests altres són de viatges, un és un canal d’Holanda i l’altre una plaça de Marsella. Els he donat un punt naïf, amb colors inventats, imaginats o que potser pertanyen al sentiment de felicitat que tenia durant el viatge. 

–Vostè ha explicat que sempre havia dibuixat però que fa 14 anys que pinta. Per què es va decidir a provar el pinzell?
–Des de petita sempre havia dibuixat i sempre m’havia agradat molt, tampoc quan nosaltres érem petits teníem tantes maneres d’entreteniment com ara. Tot i que tenia la inquietud de saber com es feia un quadre, no m’atrevia, sentia que havia d’anar a una escola d’art. 

–I l’oportunitat li va arribar a Andorra?
–Sí, quan vaig arribar, em van explicar que hi havia escoles d’art per a adults i vaig tenir la sort de comptar amb molts bons professors que em van ensenyar a fer volums i perspectives, en definitiva, les meves primeres pintures. 

–Què sent en veure les seves pintures en una mostra?
–Tots els amateurs tenim por d’ensenyar el que fem perquè no és que creguem que no és bo però qualsevol professional ho fa millor. Els professors de l’escola ens animen a fer-ho i també a provar coses diferents, per exemple, aquí també presento alguns quadres una miqueta més abstractes o impressionistes. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT