PUBLICITAT

Emma Regada Artista

«El país encara necessita més ‘marxa’ cultural»

Per Mireia Aguilar

Emma Regada al taller que comparteix, ocasionalment, amb el seu pare per treballar metalls.
Emma Regada al taller que comparteix, ocasionalment, amb el seu pare per treballar metalls.

Emma Regada (1993) destaca entre la generació més jove d’artistes andorrans i malgrat els seus 25 anys, acumula experiències i reconeixements de primer nivell i a escala internacional. Multidisciplinària però especialment centrada en l’escultura i les performances en viu, el llenguatge audiovisual o el pictòric tampoc li van grans. A més destaca pels seus dots pedagògics que desenreden els enravessaments de l’art als analfabets de la matèria. Aquest estiu ha estat treballant en un projecte «gran, el més gran de la meva carrera» del qual encara pot explicar poc, també ha estat ocupant l’espai de La Peixera i irrompent violentament a l’espai públic d’Andorra per mostrar el que mai s’havia vist. Reivindica més espai per a desenvolupar l’art al país. 

–Diu que té el projecte més gran de la seva carrera fins ara al forn, no ens deixi sense saber-ne més...
–Hem estat treballant en conjunt durant un mes i mig amb l’Ángel Calvente, és una cosa molt grossa, el més gran que he fet fins ara. Són  3,5 x 4 metres. No puc dir molt encara, jo mateixa desconec molts detalls del quan i com, només puc dir que a l’octubre, en principi, sabrem més detalls i que es tracta d’un encàrrec d’un particular. 

–Un estiu intens?
–Sí! Amb l’Ángel vam treballar a principis de l’estiu perquè després vaig passar a La Peixera, una experiència molt bona on he pogut fer diferents coses, com tallers amb nens i diverses sessions de body panint però d’entre les quals destaco la performance en directe a Vivand: dues noies en roba interior movent-se i pintant-se enmig del carrer...crec que va ser molt poètic i molt experimental pel que acostuma a passar a Andorra. 

–L’estiu encara no s’acaba...
–El pròxim cap de setmana és el Comartpedrosa, hi faré també una performance. Tinc les línies generals dissenyades però no preparo els passos estrictament perquè m’encanta improvisar-los, el tema serà la terra. 

–Essent de cul inquiet com és vostè, apostaria que la tardor no suposarà una desacceleració. 
–El 22 de setembre m’han convidat a l’Artalroc perquè hi faci una performance en viu en el marc de la Nit dels Museus. De moment, no està tancat el tema. He enviat tres propostes i n’espero resposta per desenvolupar una o l’altra. 

–I pel que fa a l’escultura?
–Precisament a principis de setembre me’n vaig a una masia que em deixa un amic a Mollerussa per començar a treballar els 500 kg de granit que vaig comprar l’any passat a una pedrera de Saragossa. La intenció és començar una nova col·lecció pròpia.

–Per què a Mollerussa?
–Perquè aquí, a Andorra, és impossible. fa més d’un any que busco un lloc on poder treballar la pedra i no trobo res no obstant el fet que tenim molts espais oberts. Només necessito electricitat i aigua, penso per exemple en els terrenys d’una borda que  em deixi endollar i treballar en una parcel·leta més o menys allunyada. 

–I no la deixen?
–No, i he provat de pagar per la parcel·la però em demanen que llogui tota la borda i és un pressupost que no puc assumir. També havia pensat de demanar permís per instal·lar-me a una gravera però aleshores necessitaria portar el meu propi generador. És una cosa que necessito fer: la pedra m’encanta i la meva feina se centra molt a unir el ferro amb la pedra però no puc treballar la pedra a Andorra, que és un dels materials que més m’agraden.

–I no hi ha ningú més que treballi la pedra i amb qui es pugui vincular?
–No, no hi ha ningú més. És un problema perquè aquesta seria una opció per compartir taller. En principi, hauria de ser un avantatge ser l’única escultora en pedra al país, perquè és més fàcil destacar, però no sé com fer-ho si no la puc treballar.

–Com comença la creació d’una escultura?
–Començo a treballar l’escultura amb Photoshop, per fer-me la idea de com quedaria l’escultura en tres dimensions, fins que m’agrada i la passo a escalar a la pedra. Per exemple, si vull fer una rodona, la dibuixo i retallo els sobrants, el següent pas és dibuixar l’altre lateral. Ho treballo amb radial. Un cop tens la forma desbastada, amb cisell i mall vas picant fins que li dones la forma i aleshores són hores i hores de polit fins que acaben brillant. Els primers polits es desbasten amb una polidora grossa i, després, amb paper d’aigua.
–Quin vincle té aquesta nova col·lecció que treballa amb les seves anteriors escultures?
–En primer lloc, els 500 kg de pedra els vaig poder comprar gràcies a l’èxit que va tenir una exposició meva a una galeria d’art de Sant Sadurní d’Anoia. Les peces es van vendre bé i d’aquesta incursió també va sortir un encàrrec de l’ajuntament de la població que ara es pot veure al Centre d’Atenció Primària i que és un homenatge al donant de sang. 

–Quina és la seva relació amb Sant Sadurní d’Anoia?
–Tot va sorgir a partir d’un simposi d’escultura al qual vaig anar amb un escultor de Barcelona a Finlàndia. Allà ja ens va anar molt bé i després a Barcelona vam vendre una de les obres. Aquest company em va presentar la seva galerista, li va encantar la meva obra i em va dir si volia fer una exposició amb ella. Així va néixer el meu projecte de Vincles, records i anhels. Hi ha una part que és la de records, vinculada amb Andorra, que és el ferro amb la fusta i la pedra, els tres materials de muntanya. Després, hi ha la part dels anhels i desitjos, els secrets interiors, feta només amb pedres d’alabastre i peces de bronze incrustades dins. Vaig fer aquesta exposició, va anar molt bé i es va vendre molt. No m’ho esperava. 

–Va portar els 500 kg de pedra a Andorra. Són complicats els tràmits duaners?
–Amb paciència, els fas. Però sí, podrien ser més fàcils o podria existir alguna mena de consideració per als materials que són per a artistes. Una vegada vaig haver de baixar des d’Andorra una escultura que jo mateixa havia fet i no va ser fàcil, s’hauria de millorar el sistema. 

–Es pot viure de l’art?
–És difícil i com que és difícil provo d’aprofitar dates assenyalades on un producte té molta sortida. Per exemple, si m’agrada treballar el ferro, per Sant Jordi aprofito i faig roses de ferro. L’any passat en vaig fer quinze per provar i es van vendre totes, fins i tot vaig rebre encàrrecs per fer-ne més i també per fer grandalles per a Andorra Turisme. Aquest any vaig fer una trentena de roses de Sant Jordi amb detalls millorats, ja que vaig tenir accés a una farga de Barcelona, que et dona més llibertat que fer-ho tot amb el bufador. 

–Quant de temps fa que va tornar a Andorra?
–Dos anys. 

–Per què ho va fer?
–M’ho vaig pensar molt, perquè quan vaig marxar em semblava que no hi havia molt moviment cultural i no és el mateix que viure a Barcelona on sempre et pots envoltar de gent del món artístic, que fan molts esdeveniments. Pensava que si tornava, m’avorriria moltíssim però tot i que és veritat que el país encara necessita més marxa cultural s’estan fent petites passes. Abans hi havia més galeries al país i més oportunitats d’interactuar entre artistes, penso. 

–Ha empitjorat?
–En aquest aspecte sí, en el fet de tenir un espai per fer coses, abans hi havia més galeries privades, ara tot està vinculat al Govern o als comuns. No obstant això, han sortit un parell de col·lectius molt interessants com La Xarranca i The Mountain Alchemist, amb els quals col·laboro. 

–Què tenen de diferent?
–Hi ha gent jove entre els seus integrants i tracten temes més d’art contemporani. La Xarranca té el projecte de La cantonada xerraire, trobades on tothom qui vulgui, artista o no, pot venir i parlar d’art. Necessitem un espai on quedar i compartir, a Andorra no hi ha res, costa tenir tallers també aquí perquè o són cars o no acaben de funcionar. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT