Blanca Bardagil (Vic, 1988) és d’aquelles persones a qui sembla que els anys rendeixin més que a la resta de mortals. I és que malgrat la seva joventut, ja té uns quants calaixos plens d’obres escrites per ella i uns quants prestatges de reconeixements. Formada en Direcció i Dramatúrgia a l’Institut del Teatre, els seus textos no només ressonen a dalt dels escenaris sinó que ha ficat el nas entre guions per a televisió i un dels seus textos va acabar traduït al grec i adaptat per a un curtmetratge hel·lènic...quina carambola!

–Com va sorgir aquesta primera col·laboració amb l’ENA que s’ha traduït amb el guió i la direcció de Les cigonyes venen de Tailàndia?
–A través de la companyia de teatre els McGregor, ho van gestionar tot ells, em van demanar un text que poguessin interpretar dos nois i dues noies sobre la trentena però em van donar plena llibertat creativa. 

«A ‘Les cigonyes venen de Tailàndia’ la mentida comença amb el títol [...], que posa una mentida sobre de l’altra»

–I què ens ha volgut transmetre en aquesta història?
–L’obra parla sobre la identitat, un tema que m’interessa i que tracto sovint i sobre la família, un altre tema també al que dono voltes. Va ser un procés d’escriptura molt ràpid i del qual vaig gaudir molt. De seguida ens va sortir l’oportunitat d’actuar al Maldà i vam començar els assajos on vam acabar d’ajustar el text. Va ser una feina molt productiva, i no només amb els actors sinó amb tots els tècnics de so, d’il·luminació i amb l’espai. 

–Les cigonyes venen de Tailàndia ens parla de la mentida, de la piadosa fins a la, potser, més malintencionada?
–La mentida comença amb el títol. Normalment el que es diu és que els nens els porten les cigonyes des de París, que ja és en si una mentida. Canviar Tailàndia per París posa una mentida damunt de la mentida. És un tema interessant perquè els personatges menteixen intentant fer el que creuen que és millor, no intentant fer mal. A partir d’aquí, els interessos xoquen i també ho acaben fent les mentides fins a acabar generant tensions. 

«La funció que s’està veient a Andorra és exactament igual que com vam assajar al Maldà i com la vam estrenar»

–Qui són els personatges?
–Són un grup d’amics però també són família. Les dues noies són germanes i un dels nois és marit d’una. Això va ser una manera de tractar tant les relacions afectives pel que fa a amics però també família. 

–Tenint en compte que comparteix generació amb els personatges, fins a quin punt intenta retratar aquesta generació a la qual pertany?
–Tot i que no és autobiogràfica, sí que crec que avui en dia està sobre la taula diferents formes de maternitat i paternitat, diferents formes de ser pare o mare i estructures familiars diverses que fugen del nucli convencional. Les discussions al voltant dels ventres de lloguer que s’estan produint aquests dies em semblen molt interessants. La nostra generació està molt implicada amb tot això perquè avui en dia és molt complicat tenir fills quan som joves perquè patim d’inestabilitat econòmica, però també emocional. Però això no vol dir que funcioni només bé per als espectadors de 30, crec que agrada a un públic ampli. 

–De quina manera altera la vostra feina el fet de representar l’obra en un lloc diferent del que es va concebre?
–Els actors són molt conscients de totes les peces que han d’activar quan entren en escena i no ens ha generat massa complicació ni canvis. A més, com que tota la representació es fa a la italiana, no obliga a modificar la distribució. La funció que s’està veient a Andorra és exactament igual que com vam assajar al Maldà i com vam estrenar. 

–Deixant de banda les cigonyes, acaba d’escriure un text de ficció en diferents entregues i per Instagram?
–Es diu Amanda i va començar ara a l’estiu com un joc. És el primer. Va ser una mena d’experiment dramatúrgic, aprofitant les possibilitats que ofereixen les xarxes socials. La gràcia era que a través d’enquestes els seguidors podien votar i decidir què passava amb la història. 

–Com van reaccionar els seus seguidors?
–Molt positivament, amb entusiasme i molta participació. La història va anar creixent i seguint. Tot just fa una setmana es va acabar, va funcionar molt bé i jo m’ho he passat molt bé. Ha estat un experiment molt entretingut que ha requerit molta maniobra i molts canvis perquè no sabia què havia de passar fins que el públic ho decidia. Això genera una situació de vertigen, perquè no sabia què estava passant ni cap a on anàvem. 

«He treballat el guió d’’Amanda’ només amb el telèfon mòbil, concretament des de l’Instagram»

–Repetiria?
–Sí, el procés ha estat molt divertit i estic pensant a fer-ne més. 

–Podria compartir algunes xifres de participació?
–Depenia, perquè hi havia enquestes que potser deixava un marge d’una hora o dues per votar i després ja feia la segona enquesta. Altres vegades deixava un dia de marge i hi havia més gent que hi podia participar però el màxim en una enquesta va superar les 100 persones. 

–Ho fa tot a través del telèfon mòbil o després hi trasllada els continguts?
–No, treballo directament amb el telèfon, concretament des de l’stories  de l’Instagram. 

–Tenia algun tipus de guió laxe al que s’aferrava i anava adaptant segons les enquestes o era tot improvisat?
–No hi havia guió, sobretot al principi estava tot completament obert però a mesura que anava evolucionant ja anava pensant en diferents passos segons el que guanyés a les enquestes, però molt a grans trets. Depenia de les votacions. Ha estat molt obert i aquesta ha estat la gràcia.

 –Quines altres diferències va suposar aquest mètode sobre el seu procés creatiu?
–Normalment la feina del dramaturg és en solitari i prèvia al contacte amb el públic i és a posteriori quan entres amb contacte amb la reacció de l’audiència. I aquí pots modificar, formes part del procés creatiu i veient la reacció del públic, ajustar la narració. Ha estat molt enriquidor entrar en un contacte tan estret amb la gent i veure com funciona la història en el moment. 

–I està satisfeta amb el que ha escrit, aquí no tenia opció de tornar sobre el text. 
–Com que no sabia què venia darrere tampoc hi havia opció de canviar res, si quedava bé o no depenia del que vindria després i ningú ho sabia. No hi havia opció de replantejament de l’escriptura perquè una cosa portava a l’altra. 

«‘The perfect man’ acaba de guanyar a Los Ángeles el premi del públic i ara passarà a la final del festival»

–I la construcció de la protagonista com la va fer? També per enquestes?
–Sí, a través de les accions que anaven triant perquè demostraven que volien que l’Amanda fos una persona intrèpida i valenta. Entre tots plegats l’hem anat fent. Les decisions de la gent comportaven girs del relat, era com una xarxa que s’anava teixint.

–A banda de les innovacions, el microteatre li segueix donant sorpreses agradables.
–The Perfect Man acaba de guanyar a Los Ángeles el premi del públic al Short and Sweet Festival i ara passarà a la final.

–Quines altres sorpreses té per a aquesta temporada?
–Aquesta mateixa setmana tinc una reunió per acabar de tancar un projecte cinematogràfic. El guió del primer llargmetratge. Ja veurem.