Eduard Verdara va ser l’únic andorrà que va participar en la Grand Raid Diagonale des Fous que es va celebrar a l’illa de la Reunió el cap de setmana passat. És una competició reconeguda mundialment per la seva dificultat i les seves condicions. A més, ha competit diverses vegades a l’Andorra Ultra Trail i és autor de No tot és córrer, on relata la seva experiència a la Ronda per la Infància. També ha jugat amb el VPC i amb els Isards.

–Com va ser l’experiència?
–Duríssima, la més dura de la meva vida, no només pels 165 quilòmetres i 9.576 metres de desnivell, sinó pel fet del clima i del terreny, que és molt tècnic, amb moltes escales. És una cursa en la qual passes del nivell del mar, amb molta calor, a 2.000 metres, on et trobes amb les condicions d’humitat i de fred. Aquests canvis fan que es compliquin les coses.

–No és el mateix l’Ultra Trail d’Andorra que aquesta cursa.
–Sóc finisher de la Ronda dels Cims i considero que aquesta és molt més dura.

–Va aconseguir quedar entre els 900 primers, de quasi 3.000.
–L’objectiu era ser finisher. Vaig tenir certs problemes amb els peus perquè va ploure durant dues hores. Vaig cometre l’error de no canviar-me els mitjons al moment i em van sortir dues ampolles als peus que em van fer baixar el meu ritme. 

–Va ser una experiència satisfactòria?
–No ens queixarem. El final va ser feliç perquè m’estava esperant tota la meva família.

–Què diu la gent quan explica que ve d’Andorra?
–Primer demanen on està, després es queden sorpresos. Estan contents d’acollir-te i del fet que siguis un participant més d’aquesta cursa.

–Per què decideix participar-hi?
–Buscava una cursa d’aquestes magnituds. A més, hem aprofitat per veure a la família i fer vacances. 

–Com es prepara la cursa? 
–He entrenat quan he tingut temps perquè tinc obligacions, com tothom. Simplement m’he exigit molt, però no he fet res específic com entrenar en una sauna per estar en condicions de calor. En aquesta mena de cursa el que fa la diferència és l’aspecte mental, creure fins a l’últim moment que arribaràs al final. D’alts i baixos n’hi ha moltíssims, sempre, els qui fem aquestes carreres ho sabem: Pots passar d’un moment eufòric a un on no pots més. Però també saps que aquesta situació, tard o d’hora, es revertirà.

–Del VPC i els Isards a les curses de muntanya. A què es deu?
–Hi vaig jugar jugant durant 13 anys. La muntanya sempre ha estat present a casa meva, de petit ja feia curses. Quan ho vaig deixar perquè era el moment, em va atraure aquest món i és allà on trobo el plaer de fer curses llargues.