Va ser mestra del sistema educatiu tradicional, però no el veia del tot adequat. Va començar a buscar una nova fórmula d’aprenentatge i va trobar el mètode Montessori, que fomenta la independència i la llibertat amb límits en els infants. Vanessa Giadas (Andorra, 1983) és la seva precursora al Principat. 
 
–Tan diferent és el mètode Montessori del tradicional?
–Sí. La resposta final és dels pares, que també ho diuen. En el tradicional està pautat i no hi ha marge d’improvisació. Amb el Montessori, l’infant fa el que li ve de gust. Només ha d’elegir quina àrea vol treballar i després ha de recollir els materials i deixar-los ordenats.

–Si a un nen no li agrada una àrea, no té l’obligació d’agafar-la?
–No. És lliure. Però li ensenyarem els coneixements d’aquell àmbit a través d’un altre. Potser no li agrada l’àrea de llenguatge, però bé que ha d’aprendre a escriure. Aleshores, podem reeducar-lo amb una cosa que li agradi, com jugar amb la sorra. Dibuixem les lletres allà en comptes de fer-ho sobre el paper. D’aquesta manera, haurà après la matèria, però jugant  i fent el que a ell li agrada. 

–Això suposa una dedició plena a l’infant, oi?
–Sí, per això les classes són de màxim 15 alumnes. A més, sempre hi ha dos o tres ajudants. 

–La guia és la professora?
–En aquest mètode, sí. Perquè tenim la vocació de guiar-los i explicar-los, no d’inculcar-los una veritat absoluta. Els deixem experimentar i que descobreixin les coses per ells mateixos, inclús els introduïm a l’error. Després, els expliquem el raonament del perquè de les coses i l’aprenent a través de les seves vivències, no d’un mètode pautat.

–Els nens, aleshores, aprenen a diferent ritme?
–Sí, segons les seves necessitats. L’evolució és diferent en cadascun, però tots assoleixen els requisits imprescindibles per fer el salt a Primària. Hi ha un marge d’edat de dos anys en cada grup, així que els petits imiten als grans. A la vegada, els grans ajuden els petits.

–Agrada aquí aquest mètode educatiu?
–No negaré que costa bastant d’implementar. Els infants del mètode Montessori es troben amb certs problemes quan fan el salt al mètode tradicional: són molt actius i moguts perquè han après jugant i al seu ritme, no es queden quiets a la cadira. El mètode tradicional no està acostumat a veure això i conclouen que el nen té algun problema, sigui un dèficit d’atenció o una hiperactivitat. I al contrari: són nens sans, només que han après el mateix de manera diferent. 

–L’any passat vostè tenia un desig: incorporar un nen amb necessitats especials al seu grup. Ho ha aconseguit?
–Malauradament, no. La societat tendeix a apartar els nens amb discapacitats. Els aïllen per protegir-los, quan el que recomano és que normalitzin el problema. És clar que necessiten classes de suport o l’assistència de professionals, però això no implica que deixin d’anar a l’escola amb altres nens. La integració és fonamental.